Festival Cruïlla: Reivindicar els clàssics sense renunciar al present

Des de fa anys, el Festival Cruïlla ha fet de l’eclecticisme la seva principal senya d’identitat. Més que un festival, és una suma de festivals que conviuen durant quatre dies al Parc del Fòrum. Tanmateix, en aquesta edició del 2026, bona part dels noms més destacats compartien un mateix fil conductor: més que mirar cap al futur, semblaven dialogar amb el passat, reivindicant discos, cançons i maneres d’entendre la música que el temps ja ha convertit en patrimoni sentimental de diverses generacions. En total, 73.000 persones van desfilar pel recinte del Parc del Fòrum de Barcelona per participar d’una celebració que, més que perseguir la novetat a qualsevol preu, va reivindicar el poder de la memòria.

En aquest sentit, la jornada de dijous va acabar convertint-se en una reivindicació del rock alternatiu que va marcar les darreres dècades del segle XX. Els primers a demostrar-ho van ser Suede. Sovint relegats a un segon pla quan es parla del britpop, els londinencs continuen oferint un dels directes més vigorosos i convincents de tota aquella generació. Com ens té acostumats, Brett Anderson va tornar a actuar com si cada concert fos l’últim. No havia acabat ni Disintegrate que ja havia saltat de l’escenari per fondre’s amb les primeres files. A partir d’aquí, tot va seguir el guió habitual en ell: curses d’una punta a l’altra de l’escenari, genolls a terra, el cable del micròfon convertit en una prolongació del cos i una camisa completament xopa molt abans que el concert arribés a l’equador.

En aquest context, himnes com Trash, Filmstar o So Young van sonar amb una vigència sorprenent, impulsats per una banda que continua entenent que la intensitat no és una qüestió de volum, sinó de convicció. Les incursions en el repertori més recent, amb peces com June Rain o Shadow Self, no van trobar la mateixa resposta. El clímax va arribar, inevitablement, amb Beautiful Ones. Anderson la va afrontar com qui sap que ja no li queda res per guardar-se. Hi ha frontmen que milloren amb els anys i el de Sussex n’és un d’ells.

I quan els últims acords de Suede encara ressonaven a l’escenari Occident, Pixies ja prenien posicions a l’Estrella Damm. Si els britànics havien reivindicat el llegat del britpop, els de Boston van recordar per què continuen sent una de les pedres angulars del rock alternatiu contemporani. Sense artificis ni concessions, Black Francis i companyia van oferir un concert construït gairebé exclusivament a partir de les cançons, com si aquestes, per si soles, encara fossin suficients per sostenir tot un escenari. El repertori va mirar decididament cap als seus discos fundacionals. Come On Pilgrim (4AD, 1987) i, sobretot, Doolittle (4AD, 1989) van vertebrar una actuació interpretada gairebé sense pauses, en què cada cançó enllaçava amb la següent abans que el públic tingués temps de recuperar l’alè. Nimrod’s Son, Here Comes Your Man, Gouge Away o Debaser van sonar amb la mateixa urgència que fa gairebé quatre dècades. No és casualitat que artistes com Kurt Cobain, Thom Yorke o Damon Albarn els hagin assenyalat repetidament com una influència decisiva.

La fórmula, però, també va tenir la seva contrapartida. Francis no va dirigir-se al públic en tota l’actuació, i aquesta aposta va transmetre una certa distància. El concert impressionava més per la seva contundència que no pas per la sensació de comunió amb els assistents. També hi va haver espai per recordar el vincle de Black Francis amb Puerto Rico, on va viure durant la joventut, amb Vamos i Isla de Encanta, cantades en un castellà tan peculiar com entranyable. Un dels moments més brillants va arribar amb Hey, elevada per una Emma Richardson que, sense pretendre ocupar l’espai irrepetible de Kim Deal, ha acabat trobant una personalitat pròpia dins la banda.

Ja al tram final, amb la suor regalimant-li pel front, Black Francis encara va trobar forces per retre homenatge a Neil Young amb una versió musculosa de Winterlong. Tot seguit va arribar el moment que tothom esperava. Quan van sonar els primers acords de Where Is My Mind?, el Parc del Fòrum es va omplir de pantalles il·luminades i de braços alçats, en una d’aquelles escenes que evidencien que hi ha cançons que han transcendit els seus autors per convertir-se en patrimoni de la cultura popular. En aquest cas, en bona part gràcies a la seva presència al final de Fight Club, de David Fincher.

Però Pixies no són una banda que acostumi a acomiadar-se amb el gest més previsible. Després del seu tema més universal, encara es van reservar dues joies per als seguidors més fidels: la versió UK Surfer de Wave of Mutilation i la hipnòtica Into the White. Un final menys espectacular, però molt més representatiu d’una banda que, quaranta anys després, continua preferint la coherència als focs artificials.

Pel que fa a la jornada de divendres, hi havia un nom que eclipsava qualsevol altre reclam del cartell: David Byrne. Als setanta-quatre anys, la majoria dels músics viuen principalment del prestigi acumulat. Byrne, en canvi, malgrat tenir-ne de sobres, continua comportant-se com algú obstinat a demostrar que la creativitat no té data de caducitat. L’antic líder de Talking Heads va presentar al Cruïlla un espectacle meticulosament construït, on la música, el moviment i l’escenografia formaven part d’un mateix engranatge. Vestits íntegrament de blau, Byrne i la nombrosa banda que l’acompanyava van ocupar l’immens escenari Estrella Damm amb una energia gairebé impossible. Ningú no va romandre quiet ni un instant. Amb tota mena d’instruments penjats del cos, els músics i ballarins entraven i sortien de les formacions, canviaven constantment de posició i convertien cada cançó en una petita peça coreogràfica.

El repertori va alternar peces de la seva etapa en solitari, com Everybody Laughs, Like Humans Do o Independence Day, amb alguns dels himnes més celebrats de Talking Heads, una banda que continua projectant una ombra allargada sobre bona part de la música contemporània. Heaven, (Nothing but) Flowers o Once in a Lifetime van ser rebudes com autèntics himnes per un públic entregat. Byrne, per la seva banda, continua conservant una veu sorprenentment sòlida. La psicomotricitat, en canvi, ja no l’acompanya amb la mateixa precisió, i algunes de les coreografies que un dia havien semblat revolucionàries avui s’assemblen més a una sessió d’aquagym que no pas a una performance d’avantguarda. Byrne també va trobar temps per picar l’ullet a Barcelona. Va projectar una imatge del Mercat de Sant Antoni sobre les pantalles i, amb el seu habitual sentit de l’humor, va fer broma sobre el seu castellà més aviat precari.

Com no podia ser d’una altra manera, el gran moment de la nit va arribar amb Psycho Killer. Tanmateix, va ser també l’únic instant en què el pas del temps es va fer realment visible. Byrne la va interpretar amb solvència, però ja sense aquella ferocitat física i aquella tensió escènica que havien convertit la cançó en una de les actuacions més icòniques de la història del rock.

Ara bé, el més sorprenent de l’actuació, però, no va ser la vigència d’un repertori que fa dècades que forma part de la història de la música popular, sinó la manera com Byrne el ressignificava des del present. Lluny de refugiar-se en la nostàlgia, el novaiorquès convertia aquestes cançons en eines per llegir el món contemporani. La prova més evident va arribar amb Life During Wartime, durant la qual les pantalles van projectar imatges de les batudes de l’ICE contra persones migrants als Estats Units, recordant que les seves composicions continuen dialogant amb el present amb una lucidesa sorprenent.

El comiat va arribar amb Burning Down the House, corejada pel públic com si encara fos 1983. Quan les últimes notes es van apagar i les pantalles van començar a projectar els títols de crèdit de l’espectacle, sobre l’asfalt del Parc del Fòrum la sensació era d’haver viscut un moment històric. David Byrne va demostrar que la genialitat no entén d’edats i que encara hi ha artistes capaços de convertir un concert en una experiència sorprenent i irrepetible.

En la jornada del dissabte, mentre el sol es ponia al Parc del Fòrum, el cantautor romà Jovanotti va conquerir l’escenari principal d’Estrella Damm molt ben acompanyat per una nombrosa banda i, sobretot, per un grup de coristes que va dur el pes de l’espectacle durant bona part de l’actuació. Amb Pep Guardiola entre el públic i un nombrós contingent d’italians convertint les primeres files en una petita extensió de la península Itàlica, el cantautor romà va anar enllaçant himnes que fa temps que formen part de l’imaginari col·lectiu, com Penso positivo, Ti porto via con me o A te. Més que un concert, la sensació era la d’assistir a una celebració col·lectiva, en què cada tornada trobava immediatament milers de veus disposades a fer-la seva.

El moment més emotiu, però, va arribar quan Cherubini va aturar el ritme de la nit per interpretar La flaca, de Jarabe de Palo. Abans de començar-la, va recordar Pau Donés com un amic i un artista a qui sempre havia admirat. Durant aquells minuts, l’eufòria va deixar pas a un silenci reverencial que va acabar convertint l’homenatge en un dels instants més emotius de tota la jornada.

Hores després, ja ben entrada la nit, a l’escenari Occident, els britànics Two Door Cinema Club van celebrar el quinzè aniversari del seu àlbum debut, l’aclamat Tourist History (Kitsuné, 2010), un d’aquells discos que defineixen una època. Els nord-irlandesos el van interpretar de dalt a baix amb una precisió gairebé quirúrgica, però també amb una certa fredor que, en alguns moments, va donar al concert un aire funcionarial. Això no va impedir que el públic s’hi aboqués des del primer compàs. I Can Talk, Something Good Can Work i Undercover Martyn van ser rebudes com el que són: autèntics emblemes generacionals. La connexió, però, es diluïa lleugerament cada vegada que la formació abandonava el guió per endinsar-se en el seu repertori més recent, malgrat interpretacions destacades de temes com Sleep Alone o Sun.

Per la seva banda, el cantant i guitarrista, Alex Trimble, que avui podria passar perfectament per un doble d’acció d’Otto Hightower a La Casa del Drac, va confirmar que el temps no sembla passar-li factura exhibint la seva veu continua conservant aquella barreja d’elasticitat i precisió que va convertir Two Door Cinema Club en una de les bandes imprescindibles de l’indie de la dècada dels 2010. El desenllaç va arribar, com era previsible, amb una versió allargada de What You Know. Va ser aleshores quan la contenció dels músics va deixar de tenir importància: l’asfalt del Fòrum es va transformar en una pista de ball gegant i, durant cinc minuts, el concert va recordar més el que havia significat Two Door Cinema Club que no pas en el que s’ha convertit avui.

Ara, qui va brillar de veritat en la jornada de tancament del Cruïlla va ser el producte local. A mitja tarda, amb el Parc del Fòrum convertit en una olla a pressió per la calor i la humitat, els de Constantí van confirmar per què, quaranta anys després, continuen ocupant un lloc privilegiat en la memòria sentimental de diverses generacions. El trio de Constantí –ben secundat per una parella de guitarristes i un teclista– va construir un repertori que dialogava constantment entre els èxits que ja formen part del cançoner popular —La vida és bonica (però complicada), Por o Blue Tack— i petites concessions als seguidors més fidels, recompensats amb peces com Tres, Núria o El que val la pena de veritat. Cada cançó semblava despertar un record diferent, entre llançaments de barrets de palla i moviments de ventalls.

Al capdavant de tot plegat, Lluís Gavaldà va tornar a demostrar que continua sent un dels grans mestres de cerimònies del país. Irònic, xerraire i incansable, va passar bona part del concert fent broma amb el públic abans d’enfilar-se per les tanques i baixar a cantar Pantalons curts i els genolls pelats envoltat dels assistents. L’aventura gairebé acaba amb ensurt quan, en tornar cap a l’escenari, va ensopegar a l’últim graó de les escales i va estar a punt d’anar per terra. Per sort, tot va quedar en una anècdota més per afegir a l’extens historial de batalletes de la banda.

Com a bons veterans, Els Pets es van guardar un parell d’asos a la màniga per al moment dels bisos. Tantes coses a fer i Jo vull ser rei van posar el punt final a una actuació que va acabar sent gairebé una demostració de resistència col·lectiva: la del grup, després de quatre dècades de carretera, i la d’un públic que va suportar el sol, la xafogor i la humitat del Fòrum.

En la mateixa línia, La Ludwig Band va tornar a certificar a l’escenari Vallformosa que, ara mateix, pocs grups al país entenen el directe amb tanta naturalitat. Ni tan sols els persistents problemes de so que van arrossegar durant bona part del concert van aconseguir desactivar una actuació que va acabar imposant-se gràcies a la força de les cançons i a una complicitat amb el públic que ja sembla indestructible. Durant gairebé noranta minuts, el grup d’Espolla format a Barcelona va convertir el Cruïlla en una autèntica festa major. A estones costava distingir què era més important, si el que passava damunt l’escenari o el que succeïa a peu de pista, on els càntics, els balls i les abraçades col·lectives acabaven formant part del mateix espectacle.

Malgrat tenir pocs mesos de vida, Pel barri es comenta (2026, L’Animeta) ja no sona com un disc nou, sinó com un clàssic que el públic ha incorporat al seu cançoner sentimental. On t’has ficat aquesta nit?, Ha plogut des de llavors, Dos fills del destí o Avui hem quedat a les quatre van ser corejades de principi a fi, mentre que S’ha mort l’home més vell d’Espolla va convertir el Vallformosa en un karaoke multitudinari. L’ambient de revetlla va acabar d’esclatar amb Manela, no vull currar per vostè. Lluny de limitar-se a interpretar-la, Quim Carandell i la resta de la banda van convertir-la en un joc col·lectiu, empenyent el públic a participar en una coreografia improvisada que va desdibuixar definitivament la frontera entre escenari i pista.

En la part final, Xavier, el tècnic de so va tornar a convertir Xavi Miñarro en un altre dels protagonistes de la nit, ja que va rebut amb la mateixa ovació que qualsevol membre del grup, abans que una interpretació sorprenentment continguda de D’un concert de la Mushkaa rebaixés les pulsacions sense perdre intensitat. Quan semblava que el repertori ja havia dit tot el que havia de dir, encara quedava una última embranzida. Una versió d’Enganyar-te amb inesperades ressonàncies llatines i una fulgurant Desembre van acabar d’arrodonir un concert que va confirmar allò que fa temps que molts sospitaven: La Ludwig Band té un dels directes més potents del país.

Parlant de directes incendiaris, pocs grups continuen fent honor al seu prestigi com The Hives. Simultàniament a la Ludwig, a l’escenari Estrella Damm, els suecs van desplegar una nova demostració de rock de garatge sense concessions, d’aquelles que no deixen gaire espai per respirar entre riff i riff. Des del primer minut, Howlin’ Pelle Almqvist va actuar més com un predicador desfermat que no pas com un simple vocalista. Sense desprendre’s en cap moment de l’emblemàtica americana, va recórrer l’escenari sense descans, saltant, cridant i interpel·lant constantment un públic que no va necessitar gaires estímuls per entregar-se del tot. Pocs frontmen contemporanis entenen tan bé que, en un concert de rock, el carisma també és un instrument. La resposta va ser immediata. Main Offender i Tick Tick Boom van convertir el Fòrum en una massa compacta de braços enlaire i crits desaforats que van evidenciar que, quan una banda sap exactament què és i què vol oferir, el rock and roll encara pot semblar una força de la natura.

El punt final el van posar Svetlana, i difícilment el festival hauria pogut trobar un comiat més coherent amb el seu esperit. Amb la carpa Imagine plena fins a vessar i un equip de so que semblava decidit a posar a prova la resistència dels altaveus, el duet format per Júlia Díaz i Roc Bernadí va convertir l’última nit en una explosió de pop, ironia i orgull queer. La seva proposta en directe continua movent-se en aquella frontera difusa entre la performance, la sàtira i el concert. Entre coreografies mil·limetrades, lletres que juguen amb la provocació i una estètica deliberadament excessiva, el duet va acreditar que el seu univers només s’entén quan tot passa alhora. Per reforçar aquesta sensació de desmesura, els del Poblenou van comptar amb les aparicions sorpreses de Fades i Ouineta, que van acabar de convertir l’escenari en una celebració col·lectiva de l’escena pop alternativa catalana.

Quan es van encendre els llums, quedava la sensació que el Cruïlla havia sabut tancar el cercle. Potser és aquesta la seva principal virtut: entendre que la millor manera de mirar cap enfora continua sent no perdre mai de vista les arrels que el fan reconeixible.