Ron Carter: La saviesa de la penúltima llegenda del jazz

Ron Carter no és un jazzman més, ni tan sols un notable contrabaixista o un músic singular. Carter és una llegenda del jazz des que va formar part del segon quintet de Miles Davis, als anys seixanta. El seu paper és i era el de metrònom, el de mantenir el swing, el seu recognoscible compàs, al capdavant del Ron Carter’s Foursight Quartet.

En les tasques de líder, Carter no ha oblidat el seu brillant currículum de ‘sideman’: fer el que toca fer perquè la maquinària musical estigui engreixada. Els escarafalls no saben de jazz. Qui hagi tingut oportunitat d’haver-lo gaudit en el passat sap que la saviesa de Carter, el seu ‘savoir faire’ han fet d’ell una llegenda del jazz. I no és una qüestió d’edat. Carter, superats els 80, ja en fa seixanta anys que és a la professió de manera continuada.

“Amb nosaltres, ningú no sap exactament què passa quan. És precisament per això que cada concert és un autèntic repte. Gairebé sempre juguem de 35 a 40 minuts sense parar. Sense pauses, només lleus canvis que mostren l’inici d’una nova cançó. Aquest tipus de coses només funcionen amb aquesta banda. … És com fer un concert privat a la sala d’estar o podríem ser un conjunt de música de cambra que desenvolupi el poder d’una gran orquestra sense deixar un nivell de volum determinat», declara amb motiu del seu darrer àlbum, Ron Carter – Foursight: Stockholm Vol. 1 pel segell independent alemany In+Out Records.

Això és exactament el que va passar a la sala Barts, plena de gom a gom. Carter no és amic de les etiquetes, però si aventurem una, un cop hem estat assaborint el seu sentit de ritme, de la poesia del swing que emana dels seus fins i llarguíssims dits, cada cop que punteja sobre les cordes del contrabaix, seria que el quartet de Carter practica una mena de jazz de cambra i més quan es sustenta en el talent, quin talent!, de la pianista canadenca Renee Rosnes, sens dubte una estrella del seu instrument —només cal cercar treballs seus a Blue Note— que va dur al músic de Michigan a cotes poc sentides a les sales de jazz d’Europa. Exquisidesa i intel·ligència en equilibri.

Mestratge

La primera part va ser majúscula, lligant una ‘tune’ darrere l’altra sense pausa, però dominats els diferents registres dels tempos per tocar les notes justes, cap de regalada. Cap excés. Tota saviesa, tot bellesa. El punt culminant va ser el solo no d’un mestre, que també, sinó d’un virtuós, que manté des del seu debut a començaments de 1960, amb Eric Dolphy, una connexió amb el seu instrument, només a l’abast dels escollits. El que es va percebre a la sala és difícil explicar amb paraules. Hi va haver assistents que en prou feines podien contenir el plor, cal suposar del benestar emocional del qual eren receptors.

La memòria creu haver reconegut passatges de dos clàssics com la connexió personal amb Miles Davis, a Seven Steps to Heaven, tema que forma part del disc homònim on participà Carter, el 1963. I a Flamenco Sketches, coescrita per Davis i Bill Evans, a Kind of Blue, 1959. Aquesta mitja hora inicial de Carter perdurarà en el record tant del públic, avesat o no, com a la història del festival, a qui prèviament els organitzadors vam lliurar la medalla d’honor del certamen. Com és novetat indicar a les cròniques: Ron Carter va executar un solo mercurial, titulat precisament Bass Solo.

A la segona part, bé, no va haver-hi cap parèntesi durant el concert, només una salva d’aplaudiments poques vegades vistes, similar a la rebuda dies enrere al Palau de la Música, per un altre membre del segon quintet de Miles Davis, el pianista i compositor Herbie Hancock, que també va rebre la medalla d’or del festival. 

Jazz de càmera

Un cop retorna la calma a la sala, els músics regalen pau i alegria. Carter passa del format quartet a format duet amb la companyia de la pianista de Rosnes, que va desplegar un catàleg de sons i textures en una comunió poc freqüent entre músics. Jazz de càmera en tota regla. Bocabadats de nou. Llavors, va arribar l’hora dels tambors. Payton Crossley, a la bateria, va estar esplèndid tot mantenint la modalitat, el swing, el bop o com el lector prefereixi interpretar-ho. En un moment determinat, de màxima precisió tímbrica el músic va abandonar les baquetes per percudir només amb la seva mà dreta sobre la membrana de la caixa, sota l’atenta mirada de Carter. La mesura davant l’excés, la contenció rítmica davant la cascada exhibicionista d’altres col·legues. Pur plaer rítmic pels sentits. Aplaudiments a dojo.

Novament es torna a terreny de les balades en règim de jazz de cambra. Que si no ho era, ho semblava. Tot presentat sense estirabots. Amb summa elegància. On la coherència dels elements s’interpel·len en una harmonia absoluta. On concepte i forma integren una unitat flexible i sòlida alhora. Com si l’oient estigués a un restaurant de renom palplantat davant de la millor taula parada possible, amb els millors menjars. Jazz en majúscules. Cal destacar el mim i el preciosisme a Seguaro, composició pròpia, del doble àlbum Piccolo (1977) en què els diferents tempos no són cap secret pel contrabaixista. Jimmy Greene, al saxo tenor, va posar el color que l’és habitual des de la sobrietat que el caracteritza.    

El concert es va tancar en un ‘encore’ esplèndid, Carter acaronava el seu instrument per arrodonir el set amb un estàndard de 1934, You and the Night and the Music, davant bona part de la platea dempeus, aclaparada i, per contra, complaguda per la qualitat, serenor i bellesa de la proposta.