Mac DeMarco: Torrent de talent

Ni el satèl·lit Meteosat ni el radar meteorològic. L’indicador més fiable que s’acosta una tempesta a Barcelona és un concert de Mac DeMarco. Després de cancel·lar la seva actuació a la passada edició del Primavera Sound a conseqüència d’un altre xàfec, el cantautor canadenc tornava a la ciutat, aquest cop amb la tranquil·litat d’actuar a cobert, a la ja mítica sala Razzmatazz. Amb la seva habitual combinació d’espontaneïtat i sentit de l’humor, DeMarco va presentar el seu darrer disc, Guitar (Mac’s Record Label, 2025), i va repassar algunes de les peces més destacades del seu catàleg davant d’un públic que va omplir el recinte barceloní.

Com és tradició en els concerts del natural d’Edmonton, la nit va començar amb la presentació oficial de la banda: “Jo sóc el Mac i aquests són l’Alec (Meen, teclats), el Pedro (Martins, guitarra elèctrica), el Daryl (Johns, baix) i el Philippe (Melanson, bateria)”, va anunciar mentre assenyalava cadascun dels músics amb el dit. Sense més dilació, la formació va arrencar amb una versió lleugerament accelerada de For the First Time, un dels seus grans èxits. A cada tornada, Mac reptava el públic a cantar. El respectable, però, poc segur del seu anglès, preferia taral·lejar les melodies que dibuixava la guitarra del canadenc.

Paradoxalment, tot i tractar-se de la gira de presentació d’un àlbum titulat Guitar, el canadenc va optar per deixar l’instrument de banda durant bona part de l’actuació i adoptar una posada en escena més pròpia d’un crooner: només el micròfon a la mà, la seva inseparable gorra i una mena de contorneig permanent mentre interpretava peces com Phantom o Sweeter, píndoles breus, senzilles i una mica repetitives, però efectives, que reflecteixen l’esperit lo-fi del seu darrer treball, enregistrat pel músic a casa seva en només dotze dies. Aquest vessant més analògic, orgànic i directe de DeMarco, que en els darrers anys l’ha dut a publicar recopilacions de maquetes, també va tenir la seva representació en 20191009 I Like Her i 20200820 Turn My TV On, una de les 199 peces que integren la compilació de demos One Wayne G (Mac’s Record Label, 2023).

Ara bé, si Mac DeMarco té un enemic clar, és la solemnitat. De fet, bona part de la seva música sona plenament despreocupada mentre parla de coses profundament sentimentals. N’és un gran exemple Still Beating, amb les seves guitarres entrellaçades, o All of Your Yesterdays, que va cantar mentre feia malabars amb el micròfon, enfilat sobre un altaveu.

Aquesta actitud jovial i despreocupada fa que als concerts de Mac DeMarco pugui passar gairebé de tot. En aquest cas, una de les sorpreses va ser l’aparició de Yuki Kikuchi, un fotògraf que primer era fan del canadenc i que després va esdevenir un dels seus grans amics i col·laboradors. El japonès, que ara es dedica a documentar la gira europea del músic, va aparèixer per sorpresa sobre l’escenari i va cantar No Other Heart, en una altra mostra del combat que l’artista manté contra el dramatisme, ja que es tracta d’una de les seves cançons més lacrimògenes. Una actitud gairebé contestatària davant la transcendència de les seves pròpies cançons que també va quedar palesa durant Heart to Heart, quan el canadenc va fer el pi sobre l’escenari mentre els vaporosos sintetitzadors feien les delícies del públic.

Això sí, sense cap mena de dubte, el moment més surrealista de la nit va arribar quan, com si es tractés d’una broma orquestrada pel mateix Mac, durant la interpretació de Passing Out Pieces va sonar a l’uníson l’Es-Alert de la tempesta als telèfons mòbils de tots els assistents. Malgrat l’escàndol col·lectiu, la banda ni es va immutar i va continuar com si res. “Aquest cop no m’atraparàs, fill de puta”, va exclamar en acabar la cançó, en referència a la pluja.

Sense temps per reaccionar, sobre l’escenari va aparèixer un altre convidat: Ryan Paris, mític artista de l’escena italo disco dels anys vuitanta i autor del hit Dolce Vita. Plegats van cantar el single Simply Paradise, single comú publicat el 2023 que s’alimenta del contrast de tonalitats entre el falset del canadenc i la càlida veu greu del veterà italià.

En la part final, Mac va recuperar la guitarra per afrontar alguns dels talls més romàntics de la seva discografia i en els quals, contraintuïtivament, brillen els sintetitzadors. Temes com Another One, One More Love Song, This Old Dog o Moonlight on the River, aquesta última culminada per una coda de sonoritats psicodèliques i un espectacular solo de bateria, van mostrar aquesta faceta més sentimental. Ara bé, fidel al seu esperit juganer, va combinar-los amb mostres de l’slacker rock canònic dels seus inicis, aquell rock de guitarres desimboltes, actitud despreocupada i una aparent deixadesa convertida en senya d’identitat, que representen cançons com Ode to Viceroy —dedicada a la coneguda marca de cigarretes canadenca— o Freaking Out the Neighborhood, el final frenètic del qual va arribar a provocar pogos entre el públic.

Amb tot, el canadenc es guardava un as a la màniga. En els bisos, després de dues sentides interpretacions de Chamber of Reflection i My Kind of Woman, els seus dos èxits més coneguts, Ryan Paris va tornar a aparèixer sobre l’escenari i, junts i sense samarreta, van interpretar a duo la inoblidable Human Nature de Michael Jackson, culminant així una nit per al record. Així doncs, el que a fora va ser una tempesta de pluja, a l’interior de la sala Razzmatazz va ser tot un torrent de talent.