Olympic Flame: Una grata sorpresa de Barcelona

Eren les vuit i mitja del vespre quan el Centre Artesà Tradicionàrius (C.A.T.) de Barcelona va obrir les portes de la sala auditori on tindria lloc el concert de la jove banda Olympic Flame. L’escenari estava encapçalat per una pantalla fraccionada en cinc triangles que projectava un sol brillant alçat al cel. Mica en mica, l’espai es va anar omplint d’un públic variat. Poc després de les nou, el volum de les converses que esperaven assegudes va baixar. Una melodia va interrompre el silenci generat per l’expectació mentre les imatges projectades en un escenari encara a les fosques s’anaven distorsionant.

Havien començat com a grup el 2014. L’any passat, varen treure el seu primer EP, Olympic flame (Two Ties Recordings, 2016), només en format digital. Aquest mes de novembre, finalment, els seus esforços es van materialitzar amb el seu llançament en format físic. I ara poden presentar-lo a Barcelona gràcies a Cooncert, una plataforma social que promou concerts en base a les propostes del públic, que demanen i voten els artistes que volen veure en directe. Havien estat els més votats i anaven a ensenyar al públic la seva primera proposta.

Encara a les fosques i amb el públic expectant, van acabar apareixent els quatre membres d’Olympic Flame arrancant amb If, una de les cançons que sona millor del seu primer EP, de pop alternatiu, que va anar acompanyada en començar de les imatges d’una enorme i intensa flamarada. Van continuar amb temes del mateix disc. 52 blue, peça amb aquell punt més melancòlic. Flames, amb més ritme, alegre. Els membres, que en un primer moment s’havien distribuït Josep Comas a la guitarra elèctrica (el cantant principal), Marc Cuscó al baix, Adriana Lorenzo al violoncel i Ignasi Canals a la bateria, van anar canviant després d’instruments. Així, el sintetitzador i el piano van acabar ocupant un lloc imprescindible en gairebé totes les peces. Les imatges projectades seguien mutant fins que varen aparèixer escenes de les Olimpíades. Atletes vestits amb un equipament d’un sol color trencat per unes ratlles que el travessaven. Com la vestimenta que duia el grup. Ells tres amb un xandall blau marí i amb ratlles verdes, blanques i vermelles. Ella amb un vestit també blau de temàtica similar.

“Avui és el concert de presentació. No ens esperàvem que hi hagués tota aquesta gent. Ni molt menys”, el cantant principal, nerviós, va parlar cap a la meitat del concert després dels aplaudiments que es produïen entre cançó i cançó. Va llançar un missatge d’agraïment a tots els presents, molts d’ells familiars i amics del grup que havien vingut per donar-los suport. I també a Cooncert: “Ha ajudat molt a que tot això sigui possible. I estem molt, molt contents de ser aquí. Fa un any no ho hauríem imaginat.”

Els Olympic Flame van continuar després dels ànims càlids del públic. En un concert més aviat curt a causa d’una trajectòria encara de poc recorregut, van tocar Places we will never i l’evocadora Sparks, també cançons de l’EP Olympic flame, i noves peces que probablement figurin en el seu primer àlbum llarg, previst pel 2018. Propostes variades malgrat pertànyer a un mateix estil, amb cançons i moments puntuals que van sorprendre gratament als assistents. La darrera cançó abans d’acomiadar-se va ser Voyager, el primer single del treball que es va estrenar el passat mes de setembre. El sintetitzador va ser el primer en trencar el silenci i va donar pas a una peça llarga, elaborada, canviant, intensa. Amb moments fins i tot èpics, èpics com les imatges del videoclip projectades que presidien la sala. Foc, llum, un cel de contrastos, atletes olímpics capturats en imatges d’arxiu que saltaven, volaven, corrien a velocitats vertiginoses.

El concert va suposar un repte. Hi van haver problemes de so, pel volum massa elevat en algunes peces que va incomodar força a algun sector del públic assistent, però finalment es van solucionar. A la part final, a més, va donar la sensació que l’última cançó no acabava correctament a causa d’una altra complicació tècnica. Enmig del desconcert, es van acomiadar fugaçment. Aquests elements, més alguns temps d’espera i la poca interacció amb el públic o la falta d’expressivitat d’alguns membres del grup, evidencien que s’haurà d’anar millorant la presència a l’escenari. Però el marge de millora és molt gran i Olympic Flame està encara en el punt de partida d’una trajectòria musical que pot ser molt prometedora, amb peces que ja estan a l’alçada de bandes amb llarga trajectoria i que tenen un gran nivell. Cançons que, durant el concert, fins i tot van deixar sense alè.