Pascal Comelade: La sardana galàctica està trista

Com és habitual, Pascal Comelade, Montpeller, 1955, fa cara d’emprenyat i de concentració màxima. Sap el que s’hi juga, i més, després, d’acomiadar-se a Lió i Perpinyà. El maig de 2016 fa presència al Born amb una altra nit intensa amb una Bel Canto Orquestra que convidava al guitarrista Xarim Aresté. Aquella nit demostraren que fer sorollisme o com li vulguin dir és una cosa seriosa.

Ara, a Sant Marçal el guitarrista fa de frontman, al costat del pianista que governa el concert amb la mirada impassible.

A qui no va caldre avançar fins a la primera línia de l’escenari va ser a Pep Pasqual, que fa exactament el mateix que ha fet els darrers cinc anys amb la trilogia clownesca de Rhum, seguida de Rhümia i Rhümans: ampliar el mapa sonor del seu arsenal d’estris domèstics susceptibles de ser bufats o percudits, així com de joguines musicals; a més, del saxo i la trompeta, amb els quals va demostrar un mestratge singular.

La presumpta i desagradable cacofonia dels objectes esmentats un cop traspassen la hipotètica insuficiència musical fan gust de pa, oli, sal i xocolata. Sona a canícula. Traspua pati d’escola, transporta a festes de poble. Els recursos sonors rememoraven els emprats al cinema mut de les tardes infantils de diumenge a les parròquies. Comelade, Pasqual, l’orquestra i la cobla sumen una unitat musical ben engreixada.

El piano del músic nord-català tamisa una sardana inabastable, com és la galàctica, amb l’esperit juganer i, alhora, rigorós de la Cobla Sant Jordi, com es va demostrar a L’argot del soroll, Sense el ressò d’un dring, poema de Joan Salvat-Papasseit, musicat pel compositor, i El Bolero del Raval. Tocar i bufar amb un somriure als llavis deu ser un bé dels déus…

Mentre la música avança, en una cantonada, Francesc Capdevila Max, ninotaire i excel·lent il·lustrador, vell col·laborador de Comelade, dibuixa que dibuixaràs el vòrtex sonor que cau sobre els espectadors embadalits. Tot reflectit en una pantalla gegant.

El pianista rossellonès té clar que aquest fluid sonor, per molt caòtic que pugui ser i sonar, ha d’arribar a bon port. Mentre la cobla navegava segura, alguns dels convidats semblaven estimar-se més el naufragi. Celebrar les músiques avançades no significa fer el passerell per no tenir veu o cridar més, tot confonent conceptes –míting per concert– que no pas per convicció, o recitar uns versos, llevat el de Papasseit, carregats de retòrica.

Afortunadament, les turbulències dels convidats van desaparèixer. El rumb adequat torna amb la veu, el sentiment i la presència d’Ivette Nadal que fa seva una cançó tan dolça i ‘stoniana’ com As Tears Go By –composta per a Marianne Faithfull, el 1964–, traduïda al català per Enric Casasses, també convidat. A la trompeta, amb sordina, l’inspirat Pasqual.

La de Granollers s’apodera de la cançó amb una veu suau, etèria. El seu cos lleuger balanceja dalt de la tarima, per la qual cosa sembla que faci surf damunt la melodia entremaliada de Comelade, de qui es va acomiadar amb un “gràcies, mestre i amic”.

De nou, el multiinstrumentista entra en acció. És el torn dels globus vermells, els expulsa una part de l’aire i a bufar. Punk. Experimental. Free jazz??!! Sardana… Tant se val! Comelade plega. Altres veus diuen que no deixarà de fer discos. Està previst que a primers d’octubre surti a la venda Deviationist Muzak, en format de doble àlbum, una nova mostra de com el rossellonès aplica la taxonomia al seu inventari i imaginari sonor.

A la fi, Polska, el músic del Nord, mut durant el set, es gira i dóna vida a una pianola mínima, de joguina, la cobla els acull subtilment. La nau musical atraca feliçment a port.

El bis es fa esperar. El públic dempeus aplaudeix agraït. L’escenari saluda. La nit és fresca. Melangiosa, però no tant. La sardana galàctica tindrà una altra oportunitat. El murmuri que destil·la desig s’escampa per l’avinguda.