Els darrers anys, el Primavera a la Ciutat s’ha convertit en tot un festival paral·lel al Primavera Sound, capaç d’encabir a bandes de prestigi internacional com Beach House, The National o Interpol a recintes de proximitat com la sala Apol·lo o Razzmatazz. A l’organització, li serveix per a provar de retornar a les sales part de l’oferta musical que el mateix festival centralitza, mentre que per l’espectador significa allargar l’experiència Primavera Sound a tota una setmana. Fent un símil futbolístic, és l’escalfament abans del partit.
Pete Doherty a la P62
En l’edició d’enguany, el gran reclam de la jornada del dilluns era el retorn de Pete Doherty, un dels enfants terribles del rock britànic, al festival. El seu anterior pas el 2006 havia estat molt tumultuós, després de gairebé no pujar a l’escenari a conseqüència d’haver estat retingut a l’aeroport per presumptament haver consumit drogues durant el seu vol que el portava fins a Barcelona. En aquesta ocasió, el líder dels Babyshambles i integrant dels Libertines no va patir problemes amb les autoritats –que s’hagin conegut–, però sí amb el seu espectacle a la Paral·lel 62, que per moments va ser desordenat, desconcertant i, fins i tot, un punt caòtic.
La nit va arrancar deu minuts abans del previst amb, en paraules del mateix Doherty, “una prova de so en directe”. Amb un inici erràtic, el guitarrista va barrejar acords gairebé inintel·ligibles amb alguna melodia relativament reconeixible, mentre balbucejava la lletra d’Empty Room, un dels temes del seu nou àlbum. El britànic arribava a Barcelona a presentar el seu nou treball en solitari, Felt better alive (Strap Originals, 2025), un títol que és tota una declaració d’intencions tenint en compte el seu historial de problemes amb les addiccions i els excessos. Malgrat que manté la seva sornegueria habitual, el disc resulta sorprenentment madur i introspectiu, amb un so propi del folk rock, arranjaments de cordes i vents, i lletres que exploren la redempció, la memòria i la lluita contra els seus propis dimonis per mantenir-se viu. Ara, l’espectacle va arrancar de debò amb les primeres notes de Hooligans on E, un clàssic dels The Libertines que va fer connectar el públic amb el que passava sobre l’escenari. Després d’apagar per error l’amplificador, Doherty va continuar assegurant el tret amb èxits d’èpoques pretèrites, com Can’t Stand Me Now i Shiver. El moment més íntim de la nit va arribar amb Pot Of Gold, que l’artista va dedicar a la seva filla. La qualitat musical de les interpretacions millorava exponencialment quan el britànic es feia acompanyar d’un guitarrista i la bateria, mentre que les estones en solitari quedaven difuminades entre melodies improvisades i xiuxiuejos al micròfon.
A la part final, la “dylaniana” Ed Belly va deixar pas al triplet d’himnes final amb What Katie Did, de nou dels Libertines, una versió de Waterfall dels The Stone Roses i, finalment, Don’t Look Back Into the Sun, que va deixar el públic amb molt bon sabor de boca final. A tots, menys a una espectadora, a qui Doherty va regalar la seva guitarra en acabar i que va veure com, instants després, un dels assistents de l’artista li reclamava.
Abans, els Real Farmer havien escalfat l’ambient amb el seu punk desimbolt i energètic. Malgrat tractar-se del primer espectacle de tot el festival, el públic ja va organitzar els primers pogos. Tot plegat, mentre el mateix Pete Doherty s’ho mirava entre encantat i orgullós des d’un dels costats de la pista gaudint tranquil·lament d’una cervesa. Un frenesí que només es va aturar quan la baixista va recitar un poema d’un escriptor palestí, moment que va motivar un llarg aplaudiment per part del públic.
Nilüfer Yanya a l’Apolo
Ja en la jornada de dimarts, la també britànica Nilüfer Yanya va endur-se tots els focus amb una actuació en una sala Apolo plena a vessar en la qual va desplegar tota l’elegància i potència del seu so, a mig camí entre el rock i l’R&B. Acompanyada en tot moment de la seva inseparable guitarra elèctrica, amb la que marca la pauta dels seus concerts, va repassar bona part del seu darrer LP, el celebrat per la crítica My method actor (Ninja Tuner, 2024). Així doncs, les expectatives eren altes abans de començar i la cantautora amb orígens familiars a Irlanda, Barbados i Turquia no va defraudar. Des del primer acord, l’R&B experimental a ritme de guitarra de chase me va atrapar ràpidament el públic, mentre que la hipnòtica base rítimica de Like I Say (I Runaway) va fer les delícies dels presents. Sense gairebé ni adreçar-se al públic, la timidesa de Yanya sobre l’escenari contrastava amb l’exhuberància de la interpretació instrumental, elevada pels arranjaments de la saxofonista Jazzi Bobbi.
La britànica va exhibir el seu vessant més extrem amb una corrossiva versió de Ride of me, de la mestra del rock alternatiu PJ Harvey. L’espectacle va acabar en alt, amb midnight sun, la seva cançó més coneguda i que el públic va correspondre cantant-ne la tornada.
Autores de este artículo
Pere Millan Roca
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.
