Narra una llegenda que en una Catalunya plena de defensors de la cultura musical, l’exercit de l’administració pública, acostumats a omplir-se la boca dient suport a la cultura, també ho feien omplint-se les butxaques a base de multes i tasses de permisos per mantenir calentes les seves cadires i freds els seus despatxos, com els seus cors, amb les mateixes mans que estrenyien forta les encaixades dient que estaven al costat de la cultura, ben fort l’escanyaven fins a matar-la, menys en èpoques d’eleccions, on només fan falses propostes i promeses per dissimular el que faran realment un cop al poder.
En aquesta trista història no hi ha dracs ni roses, ni princeses ni cavallers, on la moral és que fer les coses bé no serveix de res per als despatxos on decideixen les coses, perquè en molts acostumen a estar ocupats per gent que no consumeix cultura, personatges de molt dubtosa capacitat per gestionar un tema tan complex i emocional com és la cultura, aquells que als contes fan feredat i quan hi parles treuen arguments absolutament aberrants i desdibuixats creant el dubte de si t’estan vacil·lant o són així de poc vàlids.
La cultura és emocions, com les històries que omplen molts dels llibres de Sant Jordi, no només números i diners, és alguna cosa més que simples negocis o propostes, hi ha quelcom en gent que programa que els mou a destinar hores i hores perquè els consumidors puguem gaudir d’estones de felicitat en un món on no és fàcil trobar-ne. Apostar per fer concerts, com escriure un llibre, és un risc que assumeixen aquells qui ho programen, a molts mesos d’antelació, però com al conte, els dolents, per voler fer creure que des de l’administració es fan les coses com toquen, enfonsen en la misèria no només a les sales corresponents, sinó als grups que no poden trobar llocs per actuar, als treballadors d’aquests espais, i tot un engranatge que assumeix la precarietat com a funcionament, sempre que hi hagi funcionament.
Una llegenda que s’explicarà parlant de què fa uns mesos Barcelona perdia Sidecar, ara, amenacen un cop més al Heliogàbal, que està en el punt de mira per motius poc ètics, que no val la pena repetir perquè fa molts anys que s’han posat sobre la taula. A Manresa es volen carregar l’Alternativa, un projecte de poble que fa anys que lluita i és un referent en la cultura del nostre país, com ho és El Tingladu a Vilanova i La Geltrú, que any rere any esquiva les bales que els disparen per intentar enfonsar-lo, a les Terres de l’Ebre van atemptar contra el Tradicionàrius, com a petits exemples de batalles, guanyades o perdudes, d’una llegenda de combats aferrissats on els dracs segurament estarien al cantó de la cultura i no a l’altre.
De tots és sabut que un cop acabin amb aquests espais, si poden fer-ho, buscaran nous objectius per dirigir el seu odi cultural, fet que hauria de fer reflexionar als que es pensen que no va amb ells, perquè tots estan a les llistes dels que volen un país de missa i futbol, aquestes mostrades administracions, que apareixen només a les fotos del dia de les presentacions, de les importants és clar, i al dia següent posen totes les traves possibles a propostes on el seu logotip surt en el cartell d’aquestes, ens mostra el cinisme i la poca ètica per part de molts consistoris buits de gent valida i plens de personatges poc útils pels seus càrrecs. Però no només les administracions, també exèrcits aliats com aquelles associacions que viuen del diner públic, com alguns músics des de fa anys, que només donen suports als seus, que no fan una tasca global, sinó sectària, on si no hi estàs afilat no ets prou bona sala o prou bon grup.
Aquest panorama es fa haver de cridar més fort o escriure més sovint que la cultura i els espais culturals són necessaris, i que potser cal tancar despatxos enlloc de sales. Per si ens traieu la cultura, vindrem a cantar, ballar i els que faci falta als vostres palaus, els prendrem festivament. I us continuarem demostrant que un poble que té com a patró un mite cultural, té la cultura tatuada al seu cos, i no a la pell, sinó al més profund dels seus principis.
Vet aquí un gat, vet aquí un gripau, deixeu la cultura en pau.
Autor d'aquest article
