Thriller –sisè àlbum d’estudi de Michael Jackson coproduït per Quincy Jones i llançat per Epic Records el 1982– ha complert 40 anys, un esdeveniment que s’ha celebrat amb una reedició que inclou cançons fins ara guardades en un calaix.
L’any que sortí Off The Wall (1979), quan el solista ja tenia 21 anys, acomiadà el seu pare Joseph Jackson com a mànager i contractà a John Branca per substituir-lo. La decepció de Jackson davant de la rebuda, que considerava infravalorada, de Off The Wall per part de l’Acadèmia dels Grammy el va empènyer a crear un projecte que fos encara millor. Per això es va reunir amb Quincy i treballaren al voltant de 30 cançons, 9 de les quals foren escollides per la configuració final de Thriller. La selecció, donat que la música disco anava de baixada, es va fer tenint en compte altres horitzons com ara el rock de Beat It –pel qual comptaren amb els guitarristes Eddie Van Halen de la banda de hard rock, Van Halen, i Steve Lukather, de Toto–, el funk de Billie Jean, les balades com The Girl Is Mine i el soul de Baby Be Mine. Així doncs, Thriller acabà sent un disc en què van coexistir diferents gèneres, cosa que afavorí l’escolta d’un públic divers.
Fascinació per John Landis i els homes llop de mitjanit
Thriller 40, la tercera reedició de l’obra amb motiu del seu 40è aniversari, conté 10 temes inèdits, entre els quals es pot distingir Starlight. Aquest, juntament amb Midnight Man, anava a ser el títol provisional del que tots coneixem ara com l’icònic, Thriller.
Michael Jackson era un apassionat de les pel·lícules de terror i es va inspirar en la de Un home llop americà a Londres (An American Werewolf in London, 1981) per donar-li forma al concepte que gira entorn del videoclip de Thriller, estrenat el 2 de desembre del 1983. L’escena que el fascinà, fruit del maquillatge i els efectes especials, fou la transformació del protagonista, un mochilero aventurer interpretat per David Naughton, en home llop. John Landis, el director del film, no va trigar a rebre una trucada del rei del pop en la qual li proposà de treballar plegats en una espècie de curtmetratge que gravarien als carrers de l’est de Los Angeles. Jackson es volia convertir en un zombi en la pantalla.
Encara que sembli increïble, no fou gens fàcil aconseguir finançament pel projecte. Sony Music s’hi va negar argumentant que suposaria un cost massa elevat –prop d’un milió de dòlars–, mentre que les bandes i els cantants de l’època s’estaven gastant entre uns 50 i 70.000 (dòlars). Donades les circumstàncies, Michael suggerí gravar el procés del rodatge, que culminà en The Making of Michael Jackson’s Thriller. Tant aquest com el videoclip en sí, que sumaven gairebé una hora de duració, es van emetre en exclusiva al programa Showtime i a MTV, cadena que finançà parcialment el documental.
Cinta de terror: Sobre Vincent Price i ocultisme
Quincy Jones va convidar a Vincent Price a participar al videoclip de Thriller perquè hi posés la veu en off i encarnés el narrador de la història. Price, recitador del monòleg que esclatà en rialles esgarrifoses, era un cèlebre actor de cinema de terror conegut per les seves aparicions en pel·lícules de classe B –un tipus de ficció de baix pressupost que no es promocionava a través de la publicitat a causa de la percepció negativa i inferior que l’audiència general hi abocava–, especialment durant els anys 60.
El curt musical, tot just al principi, també inclou una nota de Michael Jackson que no és gens casual: “Due to my strong personal convictions, I wish to stress that this film in no way endorses a belief in the occult” (“Degut a les meves fortes conviccions personals, desitjo emfatitzar que aquest film, de cap de les maneres, recolza la creença en l’ocultisme”). Aquest missatge denota que l’artista volia deixar clar el seu posicionament ideològic, prenent en consideració que era testimoni de Jehovà i l’últim que pretenia era ferir sensibilitats i ser expulsat de la comunitat religiosa.
Thriller, una revolució per la cultura popular
Pel que fa als reconeixements de l’obra magistral, Thriller és la més venuda de la història amb 70 milions de còpies arreu del món. Segons la discogràfica, però, n’ha superat les 100 milions. L’intèrpret continuà batent rècords quan s’emportà 8 estatuetes a l’edició del 1984 dels Grammy, entre elles a les categories de ‘Àlbum de l’Any’, ‘Millor Interpretació Vocal Pop’ (per Thriller) o ‘Millor Interpretació Vocal R&B’ (per Billie Jean).
Més enllà dels premis i del fet que el videoclip es comercialitzés venent 900 mil còpies i es projectés als cinemes, Thriller suposà un impacte en la cultura popular i revolucionà la indústria musical, en el sentit que Jackson fou un pioner a l’hora d’introduir un relat o, si es prefereix, una trama narrativa en un producte audiovisual. Les rutines de ball en grup i els efectes especials van esdevenir, al mateix temps, elements innovadors que col·locaren a Michael a l’alçada d’un fenomen èpic equiparable al d’Elvis Presley o al de The Beatles. Tant és així que el biògraf, escriptor i periodista, J.Randy Taraborrelli, va expressar: “Thriller va deixar de vendre’s com una peça d’oci –com una revista, una joguina o unes entrades– i començà a vendre’s com un component bàsic de la llar”. En definitiva, l’èxit colossal va transcendir fins a tal punt que el solista aconseguí inclinar l’enfocament de MTV cap al pop i al R&B, la qual cosa va aplanar el camí per cantants negres que el succeïren i buscaven fer-se un lloc.
No tot eren flors i violes
Malgrat que, des de la vessant artística, a Michael Jackson se l’ha descrit com un geni no tot eren flors i violes i, per tant, no es poden ignorar les polèmiques que el van esquitxar, en primer lloc, el 1993. Després que Evan Chandler, el pare d’un dels seus ballarins infantils (Jordan Chandler), l’acusés de pedofília els mitjans de comunicació se’n van fer ressò i la persecució mediàtica arribà a tal nivell que va decidir cancel·lar els espectacles que li quedaven de la ‘Dangerous World Tour’ en què es trobava immers. L’any següent, el 1994, Michael Jackson pagà 23 milions de dòlars a la família Chandler gràcies a un acord financer que certs sectors de l’opinió pública interpretaren com una estratègia per comprar el silenci de la víctima i dels seu cercle íntim. Aquesta especulació desaparegué per complet cinc dies abans de la mort de la súper estrella del pop. Aleshores Jordan va admetre que havia mentit i que tot formava part d’un pla premeditat del seu pare per treure-li diners a Jackson i sortir d’una situació de pobresa.
La innocència del músic tornà a trontollar amb les denúncies per presumpte abús sexual a menors, imposades per James Safechuck i Wade Robson. Els tribunals les van desestimar i es va forjar un contraargument basat en què les acusacions eren falses i s’havien orientat amb fins lucratius, és a dir, per extreure profit del patrimoni de Michael Jackson i de les companyies que hi estaven associades. Els casos en qüestió foren explicats pels propis testimonis al documental Leaving Neverland (Dan Reed, HBO, 2019) i suposadament van ocórrer, a l’igual que el 1993, a Neverland, el ranxo privat (a Santa Bàrbara, Califòrnia) de Michael.
Neverland: un cau de la por o un refugi pels nens perduts?
Neverland, a banda de ser una mansió que brindava acollida a infants amb malalties terminals i, alhora, a nens que treballaven als vídeos musicals, tenia un parc d’atraccions inspirat en Disneyland, una sala de cinema i un zoo. Micheal Jackson no trià el nom de la vil·la a l’atzar, sinó perquè feia referència al País de Mai Més o al País dels Somnis, una illa imaginària representada a la novel·la de fantasia de Peter Pan –personatge amb qui se sentia identificat–. A la terra llunyana hi habitaven els nens perduts, orfes o abandonats pels seus pares, on mai no creixien i tampoc vivien amb responsabilitats ni regles; simplement es divertien.
Michael Jackson encaixava en aquesta descripció desemparada de nen perdut, ja que el pare el maltractava física i emocionalment. Mentre assajava amb els seus germans, si algú s’equivocava, Joseph Jackson utilitzava un cinturó per fuetejar-los. Els comentaris despectius respecte del seu cos li produirien inseguretats i el portaren a odiar el seu color de pell. Paral·lelament, el compositor era un nen prodigi, motiu pel qual, a consciència, van decidir explotar-lo, fent-li pagar el preu de no gaudir d’una infància feliç.
Potser, partint d’una mirada empàtica, les seves excentricitats es van veure accentuades com a conseqüència de patir agressions i abusos durant dècades. Potser Neverland, al contrari del circ que es va vendre des dels mitjans generalistes i els tabloides comparant la casa amb un cau de la por i a Jackson amb un monstre que reproduïa la violència apresa, per Michael Jackson va significar un refugi en què tractava de salvar-se d’un dolor irreparable i recuperar, enmig de tot el soroll, la infantesa que li havien robat.
Autora de este artículo
