Sé que encara és març i que si tot va bé fins al desembre espero veure molts altres concerts, però després de la nit de dijous tinc la sensació que aquest estarà al podi del 2019 segur. Presentant el seu nou disc El nus i altres mons (U98 Music, 2019), Xarim Aresté agafava del terra la seva Telecaster blanca davant d’una Apolo 2 plena, amb una afluència de músics coneguts entre el públic que cridava l’atenció. Suposo que agradar als del teu gremi ja deu voler dir alguna cosa. «Moltes gràcies, heu vingut».
A partir d’aquí el músic de Flix començava una primera part del concert valenta i arriscada en que només van sonar cançons del nou disc. Era igual que de totes aquestes noves cançons el públic només conegués l’avançament Estaves al mig del merder, el concert fluïa des del primer moment i trobava moments per tot: solos genials del mateix Aresté i el seu inseparable Ricard Sohn que entrellaçaven les cançons, una ironia afilada amb voluntat de fer pensar al públic entre tema i tema, i una cosa tan difícil com és aconseguir emocionar la gent amb cançons que escoltes per primera vegada. Tot i que el format era el mateix que en la seva anterior gira, acompanyat pel teclat de Sohn, Miquel Sospedra al baix i el bateria Ermengol Mayol, per primera vegada vam poder sentir incorporacions de la música electrònica als seus temes. En l’entrevista que li vam fer l’octubre passat ja ens explicava que s’acabava de comprar una caixa de ritmes i un sintetitzador, i fa uns dies es confirmava aquest apropament a l’electrònica escoltant l’autotune de la tornada d’Estaves al mig del merder. Tot i així, com també ens deia, partint sempre des del rock.
El magnetisme que desprèn Xarim Aresté quan agafa una guitarra és innegable però dijous va tornar a demostrar que aquest magnetisme no neix ni es limita a l’instrument sinó que comença i acaba en l’artista i tot el que desprèn. Musicalment, és d’aquells que tot i poder fer el més difícil saben escollir el que cal per a cada compàs, si és necessari a vegades fent-ho senzill i aconseguint que cada nota tingui un perquè. Entre cançó i cançó també es va mostrar contundent i sincer amb frases com “Feu coses amb el cor encara que no les sapigueu fer i ja les entendreu ostia” abans de començar M’ho has d’escriure amb foc. També hi va haver temps perquè agafés l’harmònica i fins i tot s’atrevís a canviar la guitarra per la trompeta, sense gaire traça segons ell, gens malament segons els que alguna vegada hem intentat fer sonar dues notes seguides amb una trompeta. Semblava que cada cançó i cada comentari trobessin el seu lloc adequat i això va fer que sense adonar-nos-en acabessin els nous temes amb un “Pues aquestes son les noves cançons”.
Després vindria una recta final en que els músics van combinar temes com A l’univers li sua de l’anterior Polinèsies (Bankrobber, 2017) amb d’altres com Jo t’estimo de La Rosada (Bankrobber, 2015). A falta de poques hores perquè comencés el 8 de març, Aresté també va voler reivindicar la necessitat de “capgirar el patriarcat” i «deixar de fer cas a aquells que no tenen raó» abans de començar una última Indomables final, que va comptar amb la col·laboració de David Soler a la steel guitar.
Així acabava un concert madur, complet i atrevit que podria haver estat perfectament de final de gira, però, per sort nostra, era de presentació i es podrà a veure durant uns quants mesos per arreu de Catalunya. No em vull fer més pesat, però si podeu, aneu-lo a veure.
Autores de este artículo
Nil Boladeras
Aitor Rodero
Antes era actor, me subía a un escenario, actuaba y, de vez en cuando, me hacían fotos. Un día decidí bajarme, coger una cámara, girar 180º y convertirme en la persona que fotografiaba a los que estaban encima del escenario.
