La reconeguda activista i escriptora anarquista Emma Goldman ha passat a la història com l’autora de la cèlebre frase: “Si no puc ballar, no és la meva revolució”. Aquesta declaració d’intencions, que combina contundència i eloqüència a parts iguals, encaixa a la perfecció amb l’actitud dels Zoo, la banda valenciana que dissabte va revolucionar l’Estadi Olímpic de Barcelona a través de la seva barreja de rap, ska, dub i música electrònica. Els més de 3.000 assistents, que havien esgotat les entrades disponibles del concert organitzat pel Cruïlla XXS, van vibrar durant més de 90 minuts en un vespre calorós de primavera, en el qual va quedar demostrada una vegada més la gran comunió que existeix entre la banda i el seu públic.
Tot i haver aconseguit entrar a formar part de l’escena més mainstream, els Zoo no compleixen gairebé cap dels estereotips que es relacionen amb les bandes de pop. Nascuts el 2014 a Gandia, el grup combina lletres combatives i empoderadores amb un so i un to absolutament festius, circumstància que converteix els seus concerts en autèntiques revetlles de festa major. Això va quedar demostrat dissabte des del primer moment, amb una eixordadora interpretació d’Avant, cançó del seu últim disc Llepolies (Zoo Records, 2021) que va provocar que els assistents aixequessin el cul d’unes cadires que quedarien en desús fins al final de la nit.
El primer tram del concert va servir per a presentar els temes de l’últim treball estrenat fa qüestió de setmanes. Després d’Avant va venir la contundent Tir al Ninot i després La del Futbol, un himne contra la perversió del futbol modern que encara va prendre més significat sobre la gespa d’un Estadi Olímpic que té molts números d’acollir els partits del Barça durant el període de reforma del Camp Nou.
Amb les lletres de les seves cançons, els Zoo aconsegueixen confrontar l’oient amb la realitat d’una societat cada vegada més individualista, més depredadora i, com a conseqüència, també més injusta. I ho fan des de la perspectiva de l’empoderament col·lectiu. Com resa la cançó Vull, que forma part del seu àlbum debut Tempestes vénen del sud (Zoo, 2014) i que ja ha esdevingut un autèntic himne entre els seus seguidors, “no demanem res, ho volem tot”. Versos com aquest van convertir dissabte l’Estadi Olímpic en una mena de karaoke gegant. També ho van fer els de l’electrònica Faena, un cant incendiari en contra de la precarietat laboral, que va encendre l’estadi gràcies als beats proporcionats per la taula de l’Héctor Galán, DJ del grup.
Les revolucions només van baixar momentàniament quan Panxo, el cantant principal de la banda que també adopta les funcions de mestre de cerimònies, va fer una crida a respectar les mesures sanitàries. Gest força agraït per l’abnegat equip d’acomodadores i acomodadors de l’estadi, que en tot moment van vetllar perquè uns assistents amb moltes ànsies de festa respectessin els seus seients assignats i portessin la mascareta ben col·locada.
El moment més reflexiu de la nit es va viure quan Panxo va fer una crida a cuidar la salut mental: “Hem passat un any molt fotut. Cuidem-nos i ajudem-nos entre totes i tots”, va afirmar en la prèvia de Deixa’m que caiga, cançó que explora aquest tipus de patologies que, per sort, cada vegada estan més visibilitzades i normalitzades sobretot entre la població jove.
En caure definitivament la nit, els Zoo van acabar de descarregar tota la bateria de grans èxits de la banda: Primer, Correfoc va tornar a posar a prova les goles del públic assistent; després va arribar Estiu, cançó que els va permetre fer el salt a l’èxit massiu i que dissabte va generar un moment d’autèntica comunió entre públic i banda; i va tancar la vetllada el contundent dub d’Impresentables. Però els més de 3.000 assistents repartits entre la gespa i la grada del Lluís Companys no en tenien prou…
Així que els Zoo van tornar a aparèixer sobre l’escenari per a rematar la feina amb tres hits més com la cumbiera Ventiladors, Tobogan i Esbarzers, peça original de La Gossa Sorda que els de Gandia ja han adoptat, i que va posar punt final a una nit que demostra una vegada més que festa i revolució són dos conceptes que formen un tàndem imparable.
Autores de este artículo
Pere Millan Roca
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.
