Són els qui estan a l’ombra mentre els seus artistes presenten nous discos a arreu, són el logo aquell que està imprès als discos fets aquí que ens hem posat cinquanta mil vegades, són els primers que van escoltar aquells discos i, en bona part, els responsables que els grups i artistes que ens agraden arribin a les nostres orelles. Les petites firmes discogràfiques que formen l’ecosistema independent d’aquí són fruit d’un activisme incansable i de molt amor per la música, valgui la redundància. Parlem amb qui hi ha al darrere dels segells Bankrobber, BCore, El Genio Equivocado, Foehn i Hidden Track Records sobre el seu paper en una indústria que premia les reproduccions altes per sobre de qualsevol altre varem.
Tot i ser un any difícil, el que realment és difícil és que la pandèmia no monopolitzi qualsevol de les converses que tens o dels textos que escrius aquests dies. És per això que amb tots els responsables dels segells vam fer l’esforç de sortir de la rabiosa actualitat per parlar d’altres aspectes que tots comparteixen.
Segells 360º
La idea que una discogràfica a l’únic que es dedica és a vendre discos forma part del passat llunyà. Ja el 2001 quan segells com Foehn o Bankrobber van irrompre, els seus impulsors tenien molt clar que perquè la cosa funcionés s’haurien d’ocupar del segell, de l’editorial (la gestió dels drets de les cançons), el booking (la recerca de concerts) i la promoció. De tota aquesta diversificació, queda clar que la mare dels ous acaba sent la gestió dels concerts, Marc Campillo de Foehn la descriu com “la font d’ingressos més important, per no dir l’única”, la qual els serveix per invertir en videoclips i gravacions.
La baixada en la venda de discos ha propiciat aquesta omnipresència dels segells, alguns, paradoxalment, fins i tot s’han engrescat a obrir botigues de discos, en les quals, òbviament, no només venen les seves pròpies edicions. Joan Casulleras admet que si només es dediquessin a vendre els seus discos, ja faria temps que haurien plegat. “Sent una discogràfica 360º els ingressos et van arribant de tot arreu i almenys pots tirar endavant.” En el cas de Hidden Track, el segell ja va néixer volent-ho ser tot, Louise Sansom reconeix que li agrada estar implicada en tot el que envolta un grup, que si no ho fa així, no s’hi sent connectada de la mateixa manera. De fet, creu que treballar tots els racons d’un projecte és el que acaba fent que els discos es venguin.
Per la seva banda, BCore ha fet el camí invers, de començar organitzant concerts i editant fanzines, a acabar únicament venent discos i gestionant una botiga històrica. Ja abans d’obrir al públic, el segell s’associava a la venda per correu. Ara s’envien butlletins per mail, abans el catàleg s’encartava per correu postal amb un sobre d’intercanvis que s’escampava pel circuit punk-hardcore europeu. L’edat i el llarg catàleg que acumula Llansamà (més de 300 referències) són factors decisius perquè delegui, per exemple, la promo a Hidden Track o el booking directament als grups.
El tracte
Entre les diferències d’aquests cinc segells amb les grans discogràfiques de la indústria musical hi ha el fet que estan fets a la mida humana, que l’encarregat de comandar-lo coneix tan qui fa les cançons com qui compra els discos. Per tant, l’ús de la paraula ‘família’ per definir el col·lectiu de gent que envolta cadascuna de les firmes, està totalment justificada. “No tan solo somos sello, también somos psicólogas y nuestras artistas lo son con nosotras, porque no hay día que pase sin que alguna me pregunte por whatsapp como estoy o si estoy animada”, així ho explica Louise Sansom. Si Hidden Track volia ser un ‘segell mare’ on cuidar d’artistes i projectes propers, ho ha aconseguit. “Esta sensación de conexión con tus artistas, de que nos necesitemos los unos con los otros, es lo que queríamos crear. Yo me tengo que llevar bien con los grupos, si no la cosa no puede funcionar”, segueix Sansom.
El que també sorprèn, i no hauria de sorprendre, de Hidden Track és que l’equip estigui exclusivament format per dones. No és que Sansom treballés malament amb els homes, però l’atreia la feminitat a la feina perquè volia prioritzar el tracte cap a les persones: “He priorizado la dulzura y la empatía del equipo a otras cualidades, aunque hayan tenido que aprender en el camino”, comenta la impulsora de la iniciativa, referint-se a l’Anna i la Clara, les altres dues treballadores de Hidden.
Des d’El Genio Equivocado també es reivindica l’horitzontalitat de les relacions: “Nosaltres de jefes no en tenim res de res, el tracte és molt de tu a tu amb els grups i sempre intentem arribar a acords de la millor manera possible, mai hi ha hagut històries rares, ni discussions”, explica Joan Casulleras. Es descriuen a ells mateixos com a gent “tranquil·la, pacífica i fàcil de portar.” El cas de BCore és diferent, no perquè no s’hagi creat una família, sinó perquè aquesta fins i tot s’ha arribat a emancipar, escampant maneres de fer apreses al veterà segell. “Molta gent que ha treballat aquí després ha muntat les seves pròpies històries. Realment, sense voler donar classes ni res, només treballant a la nostra manera, al final molta gent ha acabat adoptant aquestes maneres i traslladant-les a altres llocs”, relata Jordi Llansamà. BCore vindria ser una de les millors escoles del DIY nacional.
El format
Que el vinil s’hagi consolidat com el format que més aguanta els embats del temps, no és garantia de res. Les tirades dels segells amb qui estem parlant solen ser de 300 còpies per referència (moltes menys que abans) i la gran majoria de vegades no s’esgoten. El CD ha deixat pràcticament d’existir a les botigues de discos, és un format que molts dels segells només fan servir per a les còpies de promoció que envien als periodistes. Marc Campillo explica que, curiosament, els discos més poperos no els ven mai tots, en canvi, els d’ambient sempre li marxen de les mans ràpidament, “perquè els estils minoritaris tenen un tipus de públic que valora més el format físic.” De totes maneres, s’aposti més o menys pel vinil o el CD, el que no es pot obviar és que el format digital és imprescindible: “El digital és una estafa, hi estic d’acord, però et dona l’opció que una persona del Japó t’escolti el dia següent de penjar el disc, tot té els seus pros i els seus contres.”
La retribució per cada escolta a Spotify és de 0,0043€, això vol dir que per fer un euro, aquella cançó s’ha hagut de reproduir 250 vegades. Els números no donen per cap sou digne, al mateix temps, però, pocs músics i segells conceben estar fora de les plataformes digitals perquè, en part, és a través d’elles que aconsegueixen vendre discos a la gent que els escolta. El Genio Equivocado va començar editant cedés i vinils a parts iguals, però amb els anys ha anat veient que si hi ha un format que a tothom fa més il·lusió és el gran. “Als grups els hi fa gràcia tenir quelcom físic, el digital és una cosa molt etèria que no es pot tocar, en canvi, un vinil és molt maco, s’ha convertit en un element fetitxe pels grups i per nosaltres”, explica Joan Casulleras.
Per resumir què s’amaga darrere tants canvis de format i evidenciar la tasca fonamental que fan els segells, Marçal Lladó de Bankrobber diu el següent: “Al final nosaltres no deixem de treballar en favor de les cançons, aquesta és la nostra raó de ser. No ens importa tant si és més romàntic comprar un vinil que un cd, o si algú ho escolta per un costat o per un altre, sinó que aquella cançó que hem tret, a nosaltres ens flipi.”
Sobre el futur de tot plegat, pocs auguren un camí fàcil, però tampoc ningú amagarà el cap sota l’ala. En Jordi de BCore té confiança plena en els “friquis sonats” que estan per venir i que seguiran fent “moure el món.” Mentre no arribin, ells seguiran traient discos.
Autor de este artículo
