Des de Mollet del Vallès, l’Ametlla de Mar i Barcelona, els nois de La Tour de Carol es reunien amb Qualsevol Nit per parlar de l’estrena dels seus dos últims videoclips: El Cigaló (4 de novembre) i Els Panots (25 de novembre). Ara bé… Qui és exactament La Tour de Carol? El Guille, l’Albert, el Pau i l’Àlex són els components d’aquest jove quartet català de Pop-Rock-Alternatiu. De fet, són ells mateixos els quals han descrit la banda com “un grup format per amics que fa molt de temps que són al món de la música i que volien crear un nou projecte en català”.
Després del llançament del primer disc, ara ja fa cinc anys, els quatre amics iniciaven aquest 2022 amb una imatge més despreocupada, boja i alegre reflectida en el seu segon treball, titulat El Gran Invent. Un àlbum d’estudi que podrem gaudir a la Sala Laut de Barcelona el divendres 11 de novembre.
Ja sabem que La Tour de Carol està formada per quatre amics units per la música, però… Com i quan va néixer la banda? Us coneixíeu tots?
Àlex: Jo i el Pau ens vam conèixer a la universitat. De fet, abans de començar, vaig entrar al grup de Facebook dels que seríem companys de classe i vaig estar mirant a totes les persones. Hi havia una que tenia de foto de perfil una guitarra i un ampli, i vaig pensar “amb aquest em portaré bé” (se’l mira). Un dia després de sortir de classe, jo baixava les escales del metro corrent perquè se m’estaven a punt de tancar les portes. Ell era dins, jo vaig poder entrar en l’últim moment i va ser just en aquell moment quan vam començar a parlar.
Guille: Jo pensava que diries que ell et va obrir les portes.
À: No, no (riu) no me les va obrir.
Pau: T’has deixat una part. Em va enviar un missatge per xarxes perquè havia vist que portava una samarreta d’un grup de música que ell també escoltava. I què va passar? Que jo tenia bloquejat tots els missatges de la gent que no tenia d’amics, i no m’arribaven. Al cap de dos mesos vaig veure que li vaig fer un ghosting de l’hòstia (riu), pobret.
O sigui que dos ja teníeu una banda i els altres una altra i més tard us vau fusionar.
À: Sí, jo crec que l’Albert va ser el vincle.
Albert: Entre el Pau i jo ho vam muntar tot, més o menys.
P: Uns cantàvem en castellà, els altres en anglès; però ens feia il·lusió fer quelcom en català. Així va néixer La Tour de Carol. Veient això, ens vam adonar que ens podíem ajuntar, posar-li ganes i fer una cosa amb cara i ulls. I aquí estem.
À: I encara em fa mal. Després vam fer un grup i, arran d’això, jo vaig conèixer el Guille.
G: Sí, l’Albert i jo ja ens coneixíem. De fet, fa molt de temps també que toquem, igual que ells. Teníem un grup i ells ens venien a veure. Per això ens vam conèixer tots, d’anar a concerts i anar a veure a la mateixa gent.
No ens tanquem mai a res, ho provem tot i després ja valorem. Si ens ve de gust un so, i aquest s’allunya una mica de l’últim disc, no ens preocupa gens.
De fet, ja heu tret dos àlbums. El primer va ser Dualitat, l’abril de 2017. El segon ha arribat gairebé cinc anys i de la mà de Vankiki Records. El Gran Invent va veure la llum fa relativament pocs mesos, a l’abril d’aquest any. És casualitat que els dos hagin sortit a la llum durant aquest mes o hi ha una raó darrere?
G: Han sortit els dos el mateix mes? Guau, això no ho sabia… Penso que és casualitat total. De fet, ni ho sabíem, ens ho acabes de descobrir tu.
À: Potser té molt a veure que durant l’estiu no estem com per compondre massa. És més, ara és quan ho fem. Ens posem a l’hivern a crear i ja li donem forma perquè es pugui treure cap al bon temps, a la primavera. No sabem si és bona estratègia o no, però de moment ens funciona.
Com definiríeu El Gran Invent?
P: La història real del nom té molt menys glamour de què sembla. Amb el Noel, el productor que ha fet possible l’àlbum, vam estar un munt de dies tancats a l’estudi gravant. El so de les guitarres vaig haver de fer-lo sol, perquè el Guille s’havia trencat el braç. Una de les guitarres feia molt soroll, perquè hi havia com un cable dintre que no estava ben connectat i vam haver de fer un “apanyo” que va ser com el gran invent del moment. Ho vam escriure a una pissarra i li vam anar agafant afecte. Vam pensar que aquest títol podia tenir un significat per tothom, ja que té una interpretació molt oberta. Ens va fer gràcia i vam dir “així es queda”.
G: Jo em vaig negar rotundament al nom del disc, però al final la democràcia va guanyar i es va quedar així. Ara m’agrada, perquè és una cosa que ha sortit de l’atzar, però que té sentit. És com una nova aventura musical; el disc anterior no el van gravar ni amb mi. La composició és totalment diferent, la producció també… Ens ho hem pres tots molt seriosament. Fins i tot ens ha agafat una discogràfica, Vankiki Records.
Dins de l’àlbum trobem una gran varietat de temes: l’amor, la festa, els errors… Però sempre hi ha referències a la ciutat de Barcelona. De fet, d’aquí poc publicareu el videoclip El Panots, una peça dedicada a la capital catalana. Per què l’heu fet?
G: Jo crec que perquè som bastant egocèntrics. Com bé escoltes pel meu to de veu, sóc molt de Barcelona, i quan em poso a escriure faig referència a la meva ciutat. El Gran Invent és un disc molt metafòric, que parla de coses que a tothom li han passat o amb les quals es poden sentir identificats. Què està ubicat a Barcelona? Ja, perquè som de Barcelona.
À: La gràcia de la cançó també és que parla de tornar a casa. Encara que jo no sóc d’aquí, també he viscut aquí i he estudiat aquí. Aquí vaig conèixer el Pau, on vam fer el grup. Tinc molt bons records.
G: Encara que diguem Barcelona, qualsevol persona s’ho pot fer seu. En alguns concerts hem dit el nom de la ciutat en la qual estàvem tocant, perquè tothom es pot sentir identificat amb la seva ciutat. Al final on ha crescut La Tour de Carol és a Barcelona, potser no vivim tots aquí, però el grup ha nascut i crescut aquí.
Què és exactament el que més us agrada de la ciutat com per haver-li dedicat una cançó?
P: A mi que, tot i ser una ciutat, és petita i té de tot. És a dir, no totes les ciutats tenen muntanya, platja, ni les facilitats d’anar a qualsevol lloc en mitja hora. És multicultural, té un munt de vida, tant de dia com de nit… No sé, no t’avorriràs a Barcelona.
À: I ara què he de dir jo? (riuen tots) Jo estic acostumat a viure a un lloc més tranquil, on surts de treballar i vas directament cap a casa… Barcelona, en canvi, et dóna moltes oportunitats, hi ha molt bon ambient… Per mi és com un canvi d’aires.
G: Jo vaig escriure la cançó per veure si l’Àlex tornava a viure a Barcelona, perquè el trobem una mica a faltar. Però com veieu no ha tingut èxit. Fora bromes, sóc un etern enamorat de la ciutat. No seria capaç de viure a cap altre lloc que no fos Barna. La cançó fa referència a la meva evolució personal i a totes les coses que han canviat. Aleshores, jo crec que a banda de fer un homenatge a la ciutat que m’ho ha donat tot, també es tracta d’un procés d’autoteràpia meva personal.
Els Panots fa referència a la meva evolució personal i a totes les coses que han canviat. És un homenatge a la ciutat que m’ho ha donat tot, però també un procés d’autoteràpia personal.
Me’n vaig una mica del tema, però, com escriviu les cançons? Tots junts, només uns, cadascú una… Com ho feu?
P: Tots venim amb una idea inicial. Potser comencem en solitari i després les acabem junts. Els Panots és una cançó que va començar el Guille, però que vam acabar tots. La lletra era la mateixa, la melodia també, però té una instrumental molt més dinàmica o canyera. Entre tots hem anat donant-li forma i crec que és de les cançons de les quals més orgullosos estem.
G: Potser les idees inicials de les cançons les escric jo, de fet quan em poso a escriure realment vomito el que em surt en aquell moment. Aleshores, són ells els encarregats de dir-me “a veure Guillem, què has escrit aquí, anem a posar ordre i una mica de lògica”. A banda d’entendre-ho jo sol, ho ha d’entendre la gent.
A: A vegades de les lletres que ens porta només es queda un títol, però ja tens com una idea i a partir d’aquí vas fent el camí.
À: Jo crec que el Guille té més capacitat a l’hora d’obrir la llauna amb les cançons perquè té moltes idees, però nosaltres som els que empaquetem les coses i les rematem. I crec que és una bona fórmula. Està equilibrada la cosa.
Inicieu el mes de novembre amb forces, perquè aquest no serà l’únic llançament, oi? Acabeu de publicar El Cigaló. De què tracta exactament?
A: Ara sí que donarem mala imatge eh…
G: És una cançó que es pot entendre de moltes maneres, però amb el videoclip que hem fet… Es reflecteix bé el significat. Ja he dit que el que primer penso de Barcelona és el mal que he fet pels seus carrers i aquesta és una peça dedicada a tot allò que he fet. No entrarem en més detalls, però la gent que escolti això i hagi viscut les mateixes experiències que jo, pot entendre per on van els trets i res, jo crec que me corto aquí, no? En resum, molta festa i moltes cagades.
À: Jo me’n recordo del dia que vam triar el nom de la cançó. Estàvem dinant amb el Noel i vam demanar un cigaló, però jo no li dic així, jo li dic carajillo. Vam estar tot el dia parlant al bar sobre això.
P: Al final és un cafè amb alcohol, la festa… Va tot lligat.
A: Gravant el videoclip la festa aquesta es va acabar convertint en una festa de veritat. Vam estar una hora o tres quarts allà de marxa.
Quin feedback heu rebut de moment, tant del disc com dels vídeos?
G: Molt positiu, estem molt contents. Els videoclips ens els fem nosaltres. O sigui, Juan Palomo total, però a tothom els està agradant mol. Hem sabut crear un estil molt particular d’imatge, i a poc a poc anem millorant. Tenim molt bones crítiques, estem molt orgullosos de com ha quedat i que la gent tingui aquesta mateixa sensació és molt bonic i positiu. Estem molt agraïts amb aquells que ens han escoltat i ens han donat una oportunitat, que a vegades costa que te la donin.
L’11 de novembre estareu a la Sala Laut de Barcelona en concert. Amb què es trobaran els vostres fans? Què teniu preparat?
P: (silenci i riures) Amb l’energia de sempre o més, perquè és un concert que fa bastant de temps que sabem que tindríem. Anem amb les expectatives molt altes. Ho donarem tot i més i esperem que la gent faci el mateix. Pel que fa al concert, potser serà dels millors concerts de l’any tot i haver tingut la sort de tocar al Cruïlla fa uns mesos. Ens ho passarem molt bé i no l’oblidarem mai. Ara bé, com a cosa nova…
À: Exclusiva! (riuen)
P: Fa poc vam treure un cover de The Tyets, de l’1 al què, que està tenint una molt bona rebuda. Es trobaran amb una nova cançó, que realment no és nostra, però sí que és una peça que la gent té moltes ganes d’escoltar. Ho podran fer per primera vegada en directe allà.
Hem vist que us agrada experimentar amb la música i provar nous estils. Heu notat una evolució entre la vostra versió de fa cinc anys i l’actual?
A: Totalment. És menys trista.
À: Abans potser era més emo, i ara no sé… Jo crec que té a veure una mica amb l’arribada del Guille, que li dóna aquest toc a les cançons més boig. De fet, les cançons són més alegres i animades, donen més bon rotllo.
G: Si saben como me pongo pa’ que me invitas, saps? Era inevitable que canvies una mica l’estil, perquè si al final també agafo part de la composició, era evident que hi hauria un canvi. A més, jo sóc molt feliciano. M’agrada experimentar, tant que m’han de frenar.
P: No ens tanquem mai a res, ho provem tot i després ja valorem. Si ens ve de gust un so, i aquest s’allunya una mica de l’últim disc que hem tret, no ens preocupa, ja decidirem més tard què fem. Com a mínim, si una proposta es posa sobre la taula, l’hem d’escoltar primer.
Autora de este artículo
