A vegades el millor és parar-se en sec i escoltar. Per això de tant en tant demanem als músics que s’expressin i que ens expliquin la seva història per ells mateixos. Sense guió, sense preguntes. Simplement els donem espai i ells parlen. Avui és en Dídac Rocher, cantautor maresmenc -tot i que nascut a València-, qui ens parla de La derrota (Au! Records, 2019) i del seu nou single A porta tancada.
A finals de gener de 2020 vaig emprendre un viatge a través de paisatges gelats. El trajecte: Nova York – Montreal. Uns 600 kilòmetres recorreguts en unes 10 hores en tren. M’encanten els trens, trobo que és una bona manera de viatjar i que conserva encara un cert romanticisme. Sents la distància, prens consciència d’ella, veus com passa el món a través de la finestra.
Un temps més que suficient per badar, llegir, pensar, endormiscar-se… sense cap altra preocupació que la de deixar-se portar i sentir el moviment del tren. Però al cap hi tenia la idea de fer un videoclip per la cançó Arribar, el single que vam triar pel meu nou disc, La derrota (Au! Records, 2020), que tenia prevista la sortida al mercat el 13 de març (el 13 de març!!! Què poc ens imaginàvem el que ens vindria a sobre i com ens canviaria les vides), i vaig aprofitar el viatge per recopilar imatges evocadores que em servissin per construir una història que transmetés la idea de nostàlgia, de recerca d’alguna cosa o d’un mateix. Tenia molt present el referent imprescindible de Wim Wenders, i jo volia fer el meu Paris, Texas particular, i estava en terres americanes!, així que ho havia d’aporofitar. I el resultat és aquesta petita road-movie entre Nova-York i Montréal.
I va arribar la pandèmia i amb ella el confinament. I aquesta és l’altra aventura, i dic aventura perquè va ser tot un repte aguantar tot aquell temps tancats a casa, se’ns va posar a prova la paciència. Al final, de ja no poder més, vaig canalitzar aquesta energia continguda amb la creació d’una nova cançó. Es tracta d’A porta tancada, amb la que volia expressar sensacions i sentiments crec que compartits en general per tothom durant aquesta experiència traumàtica i col·lectiva. El títol no només reflecteix una evidència de com hem viscut tots durant uns mesos interminables, sinó que també agafa el títol d’una obra de teatre de Jean-Paul Sartre, que em va marcar molt al seu moment, i que em va venir al cap durant el confinament, perquè hi té molt a veure.
El procés de gravació i de producció va ser interessant, perquè ho vam fer cadascú des del seu confinament: l’Edu González Soto des del deu estudi a Sabadell, el Jordi Solans des del seu estudi a Barcelona, i jo, Dídac Rocher, des de casa meva.
I res més, aprofitem el present i el que tenim, i deixem que les aventures succeeixin i ens sorprenguin!
Autores de este artículo
