Aida Giménez, coneguda artísticament amb el nom de Guineu, presenta el seu segon disc d’estudi Una Sacsejada (2023, Propaganda pel fet!), un àlbum de pop ballable i lluminós, però que alhora explora els racons més obscurs d’una generació. Un exercici d’introspecció gairebé catàrtic ple de melodies enganxifoses. Després de sortir de la seva feina en una empresa de màrqueting i comunicació, la terrassenca visita la redacció de Qualsevol Nit.
Molts artistes coincideixen en que el segon disc sempre és el més complicat, ja que s’han de gestionar les expectatives generades després del primer. Com ha afectat això al procés de compondre i enregistrar Una Sacsejada?
El primer disc va ser tot autogestionat i no hi havia ningú treballant pel projecte més enllà de jo mateixa. Tot va ser molt orgànic. Realment, és molt guai no tenir expectatives, ja que tot el que et pot passar després és millor del que t’esperes. En aquest segon àlbum he sentit aquesta pressió absoluta que comentes i a més també m’ha enxampat en un moment personal una mica baix. Moments d’inseguretat.
El disc és un crit a l’acceptació d’aquests mals moments dels quals parles. A l’acceptació dels moments durs. És un missatge conscient que volies projectar?
Soc una persona que s’autoenganya bastant amb el tema de les emocions. No m’agrada ser vulnerable o sentir-me vulnerable. De fet, no m’agrada que la gent em vegi vulnerable. És una cosa que estic treballant perquè és complicat viure feliç d’aquesta manera. Vaig començar component el disc pensant en coses que no pensava que em passessin a mi. De fet, et diria que totes les cançons parlaven d’alguna amiga que no estava passant un bon moment… Però posteriorment m’he adonat que, efectivament, sí que parlo de mi.
Costa molt parlar de l'ansietat perquè no ens agrada mostrar-nos vulnerables. La paraula ansietat és una realitat com una casa.
Estaves projectant?
Clar. Me n’he adonat a posteriori, al tornar-lo a escoltar després d’uns mesos. Per això es titula Una Sacsejada, perquè va ser com un xoc.
En temes com No ha parat de ploure o Vull sortir i no puc fas un retrat molt directe i sincer de l’ansietat. Per què tenim aquest tabú com a societat en parlar de quan les coses no van bé?
Costa molt parlar de l’ansietat perquè no ens agrada molt mostrar-nos vulnerables. La paraula ansietat és una realitat com una casa.
Com l’has superat tu personalment aquest tabú?
Amb la música. Cadascú té la seva manera. Hi ha gent que fa ioga, hi ha gent que pinta… Jo ho transmeto així. Em despullo així. Em trec les pedres de sobre quan aconsegueixo plasmar-la en una cançó que m’agrada. Faig que allò que em fa mal, m’agradi. És una manera que tinc d’acceptar-ho. És una superació personal.
Però no una solució al problema.
No ho és, però almenys és una manera d’acceptar que tens un problema. En el meu cas, vaig a teràpia des de fa mesos. Curiosament, des de que vaig començar el disc (riu). Hi ha coses que no es poden gestionar només fent cançons.
Per què creus que estem en un moment on moltíssima gent jove, que se suposa que està a la flor de la vida i hauria d’estar gaudint, pateix problemes greus de salut mental?
Des de fa temps, estem en una era d’autoexigir-nos massa. I no només a nosaltres mateixos, sinó també als col·lectius i a la societat. Penso que abans la gent, per com era el món en aquell moment, es conformava amb menys. Ara hi ha massa autoexigència de voler triomfar, de tenir por a fracassar. Tots tenim massa ego i això ens porta a una espècie de depressió universal. És evident que no podem tenir-ho tot, per més sort o diners que tinguis.
Quan ja tenia les meves cançons en català i havia de buscar-me un nom artístic vaig pensar 'voleu que sigui una zorra, doncs seré una zorra'. M'encanta perquè en català no té aquesta connotació negativa o sexual.
Un dels elements que m’ha generat més curiositat del disc és com parles de temes realment foscos a través d’una música més aviat alegre i lluminosa. Com sorgeix aquest contrast?
Durant el moment de treballar en el disc no vaig tenir gaire temps a pensar-ho. Això ha provocat que tot sigui molt real. Ha sortit tal com ho estava sentint. Abans de començar, amb el meu productor que és el Cristian Eichborn, teníem clares les referències, però no sabíem per on tirar. Trobàvem alguna cosa que ens agradava i llavors anàvem component sobre la marxa. De fet, durant el procés anava cantant unes lletres que a priori no tenien gaire sentit, però que finalment no han gairebé canviat. Ha estat molt guai perquè ha tingut un punt de terapèutic.
Com han fet altres artistes com Ferran Palau o El Petit de Cal Eril amb el ‘pop metafísic’ tu també has creat una etiqueta per a classificar la teva música. En aquest cas és ‘cuquitrash’. Què vol dir?
Més o menys el que has comentat abans, que parlo de coses una mica fosques, però quan ho escoltes fa la sensació de sonar així com ‘chill’. És una manera de definir que faig música ‘cuqui’, de bon rollo, però després tot és una merda (riu). Jo m’esperava que algú parlés de la meva música per a veure què deien que era… Alguns deien rock, altres indie-pop i fins i tot vaig llegir punk-pop… Jo no vull ofendre a la gent que realment fa aquests estils, per això dic que faig ‘cuquitrash’.
D’on ve el nom artístic de Guineu?
Abans de crear Guineu, tenia una altra banda amb la qual feia cançons en castellà i era l’única noia. Abans de sortir a la llum, vam fer-nos les clàssiques fotos de grup i un dels meus companys em va dir que no li agradava que sortís al seu costat, com si fos una més. Com era la cantant, considerava que havia de posar-me a primera fila i sortir d’una manera més provocativa. Quan vaig adonar-me que no era broma, vaig flipar. Els hi vaig dir que no volia saber res més d’ells perquè no formaré part mai d’un grup així. Quan ja tenia les meves cançons en català i havia de buscar-me un nom artístic vaig pensar ‘voleu que sigui una zorra, doncs seré una zorra’. I d’aquí ve Guineu. M’encanta perquè en català no té aquesta connotació negativa o sexual.
S’ho tenen ben merescut.
La decepció més gran no és que una persona sigui subnormal, com aquest tio que va dir això, sinó que la resta de la banda em van dir que ‘veia fantasmes’ i que no m’ho havia de prendre malament… Em vaig cabrejar molt!
Molts artistes de l’escena indie de Barcelona somien en poder tocar en grans escenaris de festivals com el Cruïlla o el Primavera Sound. L’any passat vas tenir la sort de poder-ho fer, com va anar l’experiència?
Va ser una putada. Estava a 38 de febre. No sé si eren els nervis o la Covid-19. La nit anterior no podia ni respirar. Realment va ser horrorós i alhora molt empoderant. Poder fer una cosa tan gran. Va venir gent i em vaig sentir molt afortunada. Malgrat que no ho vaig gaudir com m’hagués agradat, he de dir que tampoc va ser tan desastrós.
He descobert que ets somnàmbula. Alguna anècdota relacionada amb la música?
Sí, de fet, em van fer un estudi a l’Hospital Clínic. Vaig anar a dormir a l’hospital i em van posar cables per tot el cos. Tinc terror nocturn, que és parlar molt, cridar i incorporar-te; i després em deriva una mica també en somnambulisme.
Alguna anècdota relacionada amb la música que es pugui explicar?
L’episodi més heavy va ser ara fa uns anys que vaig llevar-me rollo a les 4 de la matinada, vaig agafar la guitarra i vaig gravar una nota d’àudio horrorosa cantant. Vaig descobrir-ho uns mesos després revisant el telèfon.
Autores de este artículo
Pere Millan Roca
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.
