Per primera vegada després de molts anys d’anar-hi al darrera, el Festival LEM va aconseguir portar la Orchestra Fireluche a la seva programació.
La Orquestra Fireluche, són deu músics de la Cellera de Ter (Girona) que treballa amb eines convencionals, instruments clàssics o de diferents cultures del món, pianos de joguina i altres trastos ben curiosos. El grup, que ja té quinze anys de vida, va venir a presentar el seu darrer treball Colibrí en flames (auto editat), un disc essencialment instrumental, però on la veu, o millor dit les veus -els sons, no les paraules- hi tenen un pes important.
La Fireluche es presenta davant l’espectador amb aquell esperit tan de Comelade (amb qui altres vegades han col·laborat) i amb un saber fer molt propi, bastant més amable que naïf, però que funciona igualment. Així, en un convent de Sant Agustí pleníssim, es van interpretar tots els temes del nou disc i d’altres d’anteriors. Caterina, Arnau, Artur i El meu ning-nang no té tic-tac, són temes d’aparença infantil però d’estructures musicals complexes, o Ingràvid, Besalú o Telepatia hormonal, amnèsia temporal, amb sons electrònics low-fi que els dota d’inèdita textura i profunditat. I per acabar, Nina de miraguano (preciosa lletra de David Sarsanedes) interpretada per Pau Riba, esplèndid recitant. Com sempre. I Dance me to the end of love de Leonard Cohen va tancar la nit.
Autores de este artículo
Marina Tomàs
Tiene mucho de aventura la fotografía. Supongo que por eso me gusta. Y, aunque parezca un poco contradictorio, me proporciona un lugar en el mundo, un techo, un refugio. Y eso, para alguien de naturaleza más bien soñadora como yo, no está nada mal.
