I un, i dos, i tres. Viatge. Nostàlgia. Benvinguts al Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band.
Estrenant l’escenari de la Bikini, al cor de l’Illa, no pas els Beatles, però sí un popurri de músics i cantants de la nova escena del pop català, ens desitjaven que gaudissim de l’espectacle. Un espectacle que repassava no només un dels discs més influents del pop rock, sinó també algunes de les cançons més icòniques d’aquell grup que tots, d’una manera o una altra, portem a dins. Era el tribut al Sgt Pepper’s Lonely Hearts Club Band, dels Beatles, i aquest any cumplia mig segle.
No sé si dir que estava envoltada de beatlemaníacs. Potser aquest terme ja es troba una mica caduc, tot i que encara amaga un cert punt de vida. Davant, un senyor amb aire a Willie Nelson tenia els ulls plens d’il·lusió; al meu costat, amics dels que encarnaven avui les veus d’en Paul, d’en John, d’en Ringo i d’en George. Pot ser era això, un concert amb amics i entre amics, per gaudir de les cançons de sempre.
Només encetar la bateria de cançons, una certa sensació de caliu va envair la sala. I és que amb With a little help from my friends es pot fer màgia. Membres de Trau, Mazoni, Pantaleó, The Gramophone Allstars i Chet sortien a l’escena, se’n tornaven. Era un festival, no només de cançons, si no també d’instruments, que també s’amagaven més del compte en segons quins moments.
Piano, vents. Teniem cascabells. La divertida melòdica i també armòniques, com no podia ser d’una altra manera. Les guitarres seductores a When my guitar gently weeps, que feien que el public es convertís en una marea, en un vaivé a tempo.
Era un tribut diferent. I m’en adonava a cada cançó. Era espontani i sincer. Íntim com a Blackbird. I hi conectàvem tots. Tant els que duien una samarreta amb un The Beatles al pit, com els que no. I és que tots tenim alguna historia, o varies, amb els escarabats. I és el que fa que l’experiència pugui ser completa o no. Ho va ser.
De sobte, apareixia el sol, duru duru. I delicadament, anava arribant el final del concert. Tal i com havia començat. Aquesta vegada, però, desitjaven que haguéssim gaudit de l’espectacle, amb somriures, al complet. I tancant el show amb un comiat ensordit pels aplaudiments.
Autores de este artículo
Blanca Olivella
Miguel López Mallach
De la Generación X, también fui a EGB. Me ha tocado vivir la llegada del Walkman, CD, PC de sobremesa, entre otras cosas.
Perfeccionista, pero sobre todo, observador. Intentando buscar la creatividad y las emociones en cada encuadre.
