Aquesta setmana es publica Cowboy Carter, el segon acte de Renaissance de Beyoncé i un disc que ha generat controvèrsia i debat, però que també ha obert converses importants sobre el racisme i la falta de diversitat al country.
Un debat que, si fem memòria, també es va obrir el 2019 amb el megahit Old Town Road del raper Lil Nas X, que va provocar força indignació a les xarxes després de ser eliminat de la llista de cançons Hot Country de Billboard. En aquell moment es va debatre intensament sobre si la cançó es qualificava com a música country o si altres motius racials podrien haver tingut un paper en la decisió de Billboard.
El 2024 està sorprenent per la quantitat d’artistes que s’estan animant a experimentar amb el country. Post Malone i Lana Del Rey són clars exemples d’aquesta nova tendència. Però l’arribada de Beyoncé al country ha estat un fita històrica. El seu èxit amb la cançó Texas Hold’Em, l’ha convertit en la primera dona negra en arribar al número 1 a la llista Billboard de cançons country, malgrat que una emissora de ràdio inicialment es va negar a reproduir la cançó.
El country, un gènere amb història d’exclusió
El country, nascut a principis del segle XX al sud dels Estats Units, ha recorregut un llarg camí des de les arrels folklòriques fins a convertir-se en un gènere global. És tracta d’un gènere que barreja sons del folk, portats per emigrants d’Europa al segle XVII, amb altres com el blues i el gospel que ja estaven arrelats a la cultura nord-americana pels esclaus afroamericans. El resultat va ser un estil musical únic que capturava l’essència de la vida al camp i les lluites de la classe treballadora.
Al llarg de la seva història, ha experimentat diverses evolucions, des del honky tonk al countrypolitan, passant per l’outlaw country i el neotraditional. Figures com Jimmie Rodgers, Hank Williams, Bob Dylan, Johnny Cash o Dolly Parton han marcat la seva empremta. Però aquest gènere ha estat històricament dominat per homes blancs. Malgrat les contribucions d’artistes negres i indígenes a les seves arrels, com l’ús del banjo, aquests grups han estat exclosos i discriminats durant dècades.
El debat sobre el racisme al country no és cosa nova i clarament no va començar amb Beyoncé. Artistes com Darius Rucker, Charley Pride, Kane Brown o Rhiannon Giddens han lluitat per la inclusió durant anys.
Darius Rucker és un pioner del country afrodescendent, amb èxits com Wagon Wheel i Let Her Cry. Ha enfrontat discriminació i manca de suport de la indústria des de la seva entrada al món country, que va ser presa amb molta cautela pels crítics, en gran part a causa de la seva història com a músic de rock, però especialment per ser afroamericà.
Charley Pride va ser el primer artista negre a ser membre del Grand Ole Opry i a tenir un èxit número 1 a les llistes country. Va patir discriminació i segregació durant la seva carrera i es va convertir en una icona i un model a seguir per a artistes negres al country.
Kane Brown és un jove artista country amb gran èxit comercial, conegut per la seva fusió de country amb pop i R&B. Ha parlat obertament sobre el racisme que ha experimentat a la indústria i fa servir la seva plataforma per promoure la diversitat i la inclusió al country.
Rhiannon Giddens és una cantant, violinista i compositora que barreja country, folk i blues amb influències afroamericanes. Guanyadora de dos premis Grammy i reconeguda pel treball de recuperació de la música tradicional, Giddens desafia les normes del gènere i explora la història de la música negra al country.
Cowboy Carter, una resposta a no sentir-se benvinguda
Cal recordar que aquest no és el primer cop que Beyoncé s’apropa al country; ja ho va fer amb Daddy’s Lessons, cançó pertanyent a Lemonade (2016, Sony Music), l’aclamat i innovador àlbum conceptual escrit sobre la infidelitat del seu marit Jay-Z.
Fa dues setmanes, Beyoncé revelava la portada d’aquest nou disc en un post d’Instagram, on declarava que Cowboy Carter naixia arrel d’una experiència desagradable que li va tocar viure fa anys, però que, gràcies a aquesta experiència, va aprofundir en la història de la música country i va estudiar el seu ric arxiu musical. “La meva esperança és que d’aquí a anys, la menció de la raça d’un artista, pel que fa al llançament de gèneres musicals, sigui irrellevant”, va escriure.
Els fans no van trigar en esmentar l’actuació als Country Music Association Awards l’any 2016, quan va interpretar Daddy’s Lessons juntament amb The Chicks. Beyoncé va rebre crítiques fins i tot abans de tan sols pujar a l’escenari i moltes persones van demanar el boicot. A més, es sumava que la gent també va criticar la inclusió de The Chicks, les quals van enfadar la indústria de la música country en criticar George W. Bush en el moment àlgid de la guerra de l’Iraq el 2003. Després de l’actuació, no es va fer cap menció de la seva aparició a la web dels premis.
Dolly Parton és una de les artistes que han rebut a Beyoncé amb els braços oberts, i és que Cowboy Carter podria comptar amb la que, probablement, sigui la cançó més icònica del gènere: Jolene. L’encarregada de confirmar-ho va ser la mateixa Parton en una entrevista a Knox News.
Tot sembla indicar que Cowboy Carter serà tota una revolució pel gènere. El futur del country dependrà de la capacitat de la indústria per obrir-se a la diversitat i reconèixer les contribucions d’artistes de tots els orígens. Estem a escassos dies de descobrir-ho, i com ella mateixa indica: “Aquest no és un àlbum country. Aquest és un àlbum de Beyoncé”.
Autora d'aquest article
