Snarky Puppy i els hooligans de la música

En la llista de comportaments típics d’un frontman, i més d’una big band sense cantant, el solo a tall de prova que demostri perquè ell o ella és el líder del conjunt no falla mai. Podríem qualificar, doncs, com a mínim d’estrany que aquest arribi gairebé com una obligació per no decebre l’aclamació popular. Però quan tens 34 anys, 3 premis Grammy i els millors músics del món toquen la teva música aquest minut de glòria deu ser massa autocomplaent. O si més no, això sembla que rondi pel cap de Michael League, el leadman de Snarky Puppy.

I és que el concert del grup de jazz fusió (per dir alguna cosa) a la Barts, inclòs en la programació extraordinària del Festival Grec i el Voll Damm Festival Internacional de Jazz de Festival, va estar ben a prop d’acabar sense que el focus se centrés únicament i exclusiva en League i en el seu baix. Sense la generositat de l’home que ho vesteix tot (és compositor i productor) però després es queda en segon pla, no s’entén Snarky Puppy i el camí que han encetat amb un jazz fresc però emocionant, lluny de complexitats innecessàries però profund.

Són 25 músics en rotació: entren i surten del grup a plaer amb una flexibilitat laboral que mata els egos dins del grup i permet que els que tornen ho facin amb idees noves i les ganes de sempre. Un camí arriscat en els seus inicis però ara cultivat amb onze àlbums al sarró i el 12è cuinant-se i reconegut amb guardons i l’estima del públic jazzòfil del món.

Els de Brooklyn tocaven per primer cop en una sala de concerts barcelonina per presentar el seu últim disc Culcha vulcha (Universal, 2016), és a dir, ‘voltors de la cultura’. Però, als directes de Snarky Puppy, ben poc importa quina cançó de quin àlbum interpreten, perquè aquesta tan sols és la base sobre la qual els músics parteixen, i van pujant amunt i amunt al reialme de la improvisació i d’allà qui sap què en pot sortir.

Mans al cap constants i posats estupefactes omplien la platea d’una Barts pleníssima per veure una banda que no és el típic grup de jazz, ni de fusió, ni definitivament una banda-jam. A més d’una gran quantitat d’anglosaxons – amb els respectius d’’oh my God’ repetint-se com un mantra entre solo i solo – no és agosarat afirmar que el públic estava format en la seva majoria per persones que com a mínim havien tocat un instrument alguna vegada.

Cadascú tenia el seu preferit: la sortida, en preguntar qui havia agradat més dels músics, que si vents, que si orgue, que si percussió, gran part dels espectadors admetien que el seu gust estava marcat pel fet que tocaven l’instrument de l’intèrpret en qüestió.

I a l’escenari, nou músics atapeïts que unien la cultura musical blanca i negra americana, apostant per música d’arreu amb una base de jazz i funk. Vents, bateria, percussionista, guitarrista, baixista, organista, teclista al quadrat (l’últim a càrrec de sintetitzadors i vocoders) i 15 anys de passejar-se pels escenaris. Una experiència que es va fer palesa des de Flood, el tema que va obrir el recital i que forma part de l’últim disc, Grammy al millor àlbum instrumental del 2017.

Tan sols començar, League va demostrar un gran domini per expressar-se en llengua castellana, amb una confiança que no hauria d’impedir que en la seva propera visita ens saludés amb un ‘bona nit’. Ground folks, Thing of gold, Shofukan i els seus aires àrabs, i la cantada com si l’endemà no hagués de sortir el sol What about me són alguns dels clàssics que van estovar el nerviosisme inicial del públic i el van convertir en una massa que cantava melodies perfectament afinades i seguia amb les mans ritmes i modulacions complexes.

I si no que ho preguntin al teclista Shaun Martin que amb un vocoder va fer embogir la sala en els compassos finals del recital amb un solo que va acabar entonant les notes del clàssic Sweet dreams (Are made of this). Si algú hagués entrat a la Sala Barts abans dels bisos i del tema Lingus hauria tingut seriosos problemes per saber si ens trobàvem en mig de l’ala hooligan d’un camp de futbol amb ‘lolololo’ unànimes i eixordadors o en un concert de jazz.

Allunyant-se de performances exagerades d’artistes torturats i d’amants de la càmera però sense caure en la manca d’interacció amb el públic que a vegades afecta els més seriosos musicalment parlant del ram, costa trobar un defecte a les dues hores de concert de Snarky Puppy.

Després d’un mes de juny ple de macro-festivals i concerts de superestrelles, sembla que els melòmans de la Barts agraïssin que la humilitat i l’entusiasme d’uns músics per qui la pedanteria és proporcionalment inversa al talent. I és que la Barts semblava saber-ho, que el que veia era excepcional i únic. Bé, excepcional potser sí però únic no, perquè la banda va anunciar al final del concert que havien gravat l’espectacle i que estaria disponible perquè els hooligans de la música es gastessin els quartos ben aviat.