Aquest divendres la sala Paral·lel 62 de Barcelona ha tornat a demostrar perquè són referents en programació cultural. El duet Alosa, conformat per Giulietta Vidal (veu i percussió) i Irene Romo (veu, violoncel i percussió), ha conquistat al públic des de la primera nota, fent de la cançó tradicional un refugi d’alegria en plena ciutat cosmopolita.
Amb les entrades exhaurides des de fa dies, la nit s’ha presentat com una promesa que les coses poden ser boniques tot i que no responguin a la norma, que la vida serà millor sempre que puguis cantar “trarailarà” amb les teves amigues.
El concert ha arrencat amb la cançó Marieta cistallera, deixant clar des del minut u que ens trobàvem davant d’un directe pensat amb cura, assajat i precís. Per aquesta gira, Vidal i Romo han apostat per col·laborar amb diferents músics, que les acompanyen a dalt l’escenari en la major part del concert.
Alosa coneix el seu públic com pocs grups ho fan; dominen el tempo, els silencis i els passos de cada cançó amb una intuïció gairebé màgica.
Una nit plena de moments icònics
La primera sorpresa de la nit ha estat la presència de Tarta Relena amb qui han cantat Las Alamedas, la versió del poema de Lorca que ha emocionat al públic, gràcies, en part, a l’estètica cuidada, com a evocació divina, un instant d’una fragilitat i potència immenses.
Amb Aquestes muntanyes han aprofitat per quedar-se soles a dalt de l’escenari, només amb violoncel i veu. Ha estat el preludi perfecte per passar a l’homenatge als seus inicis rescatat aquelles primeres cançons que, a través de les xarxes, les van catapultar. Entre mirada i mirada, semblava que fóssim al menjador de casa seva.
El públic no podia parar de ballar
El concert ha continuat incrementant el ritme amb l’arribada del cor, el qual ha donat profunditat a diverses peces, com La dama d’Aragó o Una nova casa. També hi ha hagut un moment per reivindicar la dansa tradicional, amb l’icònic ball de bot que s’han marcat durant Si el riu, demostrant que l’art pot ser transversal, així com una resistència a les modes imposades.
Entre panderos quadrats, guitarres i violoncel han presentat la seva versió del Cant dels ocells demostrant que el respecte per a peces necessàriament polítiques es pot fer mitjançant l’alegria.
El toc final ha estat amb l’aparició del duet Svetlana, que han convertit la Paral·lel 62 en una rave improvisada, i Habla de Mí en Presente cantant Nenes de ciutat per acabar el concert.
Alosa no només ha omplert la Paral·lel 62; ha fet que sortíssim de la sala sentint que, per uns instants, havíem recuperat la capacitat de cantar plegades sense restriccions ni complexos.
Autores de este artículo
Aina Pedemonte Nualart
Aitor Rodero
Antes era actor, me subía a un escenario, actuaba y, de vez en cuando, me hacían fotos. Un día decidí bajarme, coger una cámara, girar 180º y convertirme en la persona que fotografiaba a los que estaban encima del escenario.
