A vegades el millor és parar-se en sec i escoltar. Per això de tant en tant demanem als músics que s’expressin i que ens expliquin la seva història per ells mateixos. Sense guió, sense preguntes. Simplement els donem espai i ells parlen. Avui l’Emili Bosch, compositor, productor i 50% de b1n0, ens fa la seva personal cronologia de la música electrònica.
La música electrònica es basa en el control, tractament i desenvolupament del so al gust del compositor gràcies a medis tecnològics. Però abans d’aquests avenços els humans ja intentaven controlar el so. Així doncs, comencem per aquí:
Podríem dir que ningú sap amb certesa quan ni de quina manera es va prendre consciència de què era el so. No es coneix en quin moment l’home es va adonar de la possibilitat de controlar-lo i utilitzar-lo com a objecte d’estudi i no tan sols des de la seva funció pràctica. Posar-se la mà darrera de l’orella per concentrar-se en una font sonora llunyana és un gest molt antic i més o menys instintiu. També ho és col·locar-se els dits a la boca per incrementar la intensitat del xiulet o posar-se les dues mans entre les galtes i els llavis per projectar la veu. Veiem doncs des de gairebé al principi de l’existència humana, un intent deliberat d’influir en els sons i en l’escolta. És aquesta una evidència substancial del fet que l’home sempre ha intentat controlar i transformar el so.
La tecnologia ha permès que aquest domini sobre el so sigui molt més efectiu i complex. La relació entre la música i tecnologia és fascinant i prové de diferents visions, opinions i usos. Per alguns, la tecnologia només proporciona les eines per crear l’art mentre que, per altres, subministra noves possibilitats i fins i tot facilita la inspiració principal que engega tot el procés creatiu.
Ens hem de remuntar al S. XIX per veure els canvis més significatius que aporta l’aparició de les noves tecnologies en el control i transformació del so.
El 1877 l’inventor americà Thomas Edison va crear el primer sistema d’enregistrament: el fonògraf. La invenció d’aquest aparell va ser clau en el desenvolupament tecnològic relacionat amb el so i va donar pas al gran ventall d’innovacions que vindrien a continuació.
Algunes d’elles van arribar deu anys després, quan l’alemany Emile Berliner va idear el gramòfon i el disc de vinil. Berliner també fou un dels precursors en la invenció del micròfon.
Tanmateix, els fets més importants, antecedents de la tecnologia digital que tenim avui a l’abast, van esdevenir al S.XX.
El 1920 Leo Theremin inventa el theremin, que és considerat com el primer instrument elèctric. Edgar Varèse va ser dels primers a intentar integrar l’ús dels nous instruments electrònics que apareixien aquells anys amb els instruments acústics. La seva peça Ecuatorial (1933) , en la que integra dos theremins juntament amb l’ensemble, n’és un clar exemple. Anys més tard va substituir els dos theremin d’aquesta peça per dos ondes martenot. Esolteu Varèse siusplau.
El 1931, s’inaugura l’estudi d’enregistrament Abbey Road Studios de Londres. (Crec que aquest esdeveniment no pot quedar fora de la meva cronologia).
Més endavant, el 1935 s’estrena la primera gravadora, anomenada magnetòfon a la fira de la ràdio de Berlín. Aquest va ser un dels invents claus en l’estudi i tractament de les característiques dels sons concrets ja que permetia enregistrar, en un suport magnètic adherit a una cinta, sons mitjançant el processament de senyals elèctrics provinents de micròfons. El magnetòfon va ser l’evolució del fonògraf d’Edison. Gràcies al magnetòfon, artistes i compositors van començar a realitzar obres basades estrictament en el so.
A França, Pierre Schaeffer, enginyer de ràdio en aquells moments, va començar a experimentar amb l’enregistrament com a manera de tractar sons per a convertir-los en noves formes. Aquests experiments van conduir a una de les seves peces més conegudes, Étude aux chemins de fer (1948), considerada la primera obra de música concreta. Aquesta peça es va crear mitjançant enregistraments de trens, tractant i combinant els diferents sons gravats amb anterioritat. Per primera vegada, Schaeffer va permetre que les fonts sonores “no musicals” es tractessin de la mateixa manera que els instruments convencionals.
En paral·lel a la maquinària especialitzada desenvolupada per Schaeffer per modelar els seus objectes sonors (algun dia parlaré sobre això), es comencen a crear laboratoris i aparells per a la creació de sons a partir de mitjans electrònics, procediment que actualment anomenem síntesi de so. Els primers treballs de compositors com Karlheinz Stockhausen, que tenia a la seva disposició laboratoris d’electrònica per generar, transformar i muntar sons en les seves obres, comencen a veure la llum. Malgrat el notable poder creatiu d’aquests sistemes, el seu cost els situava fora de l’abast de la majoria d’artistes i va seguir sent així fins fa relativament poc temps.
A partir de la dècada del 60, Robert Moog i Don Buchla comercialitzen els primers sintetitzadors. Això va suposar un canvi de paradigma en tota l’escena musical. Bandes i compositors com New Order, Brian Eno, Giorgio Moroder, Wendy Carlos…(podria estar posant noms importants fins demà al matí) són els predecessors de la música electrònica actual. Neixen nous estils com l’Ambient, la New Age, SynthPop…
Des de finals dels anys vuitanta, els ordinadors van començar a ser més petits i més assequibles. Van passar de tenir una grandària desmesurada a, en pocs anys, ocupar un espai molt reduït. Ara mateix, els nostres ordinadors són molt més potents que aquells que van controlar la primera nau tripulada a la lluna. Tot i això, el desenvolupament tecnològic en el món musical continua. En els anys en què Stockhausen feia els seus primers estudis electroacústics, les computadores que utilitzava eren molt més grosses que tota l’habitació on Billie Eilish i Finneas O’Connell han produït i enregistrat el disc When We All Fall Asleep, Where Do We Go?. Amb un portàtil, un programa d’edició d’àudio i un micròfon han fet aquesta meravella. Que pensaria Karlheinz Stockhausen si aixequés el cap?
Imagen de portada © Lluís Tudela
Autores de este artículo
