A vegades el millor és parar-se en sec i escoltar. Per això de tant en tant demanem als músics que s’expressin i que ens expliquin la seva història per ells mateixos. Sense guió, sense preguntes. Simplement els donem espai i ells parlen. Aquesta vegada és Carlota Flâneur, la jove cantautora ens parla dels orígens i el significat de Brains, el seu primer EP amb les seves primeres quatre cançons.
El cervell és l’òrgan a través del qual vivim (si entenem per viure experimentar la vida). Tots els estímuls que rebem del món exterior es processen en el cervell, transformant-se en percepcions. Evidentment, el cervell humà no pot percebre tota la matèria i l’energia que ens envolta (només percep una petita part). De fet, la representació física real del món no coincideix amb la representació neural, donat que la informació que som capaces de rebre a través dels cinc sentits pateix moltes modificacions quan és processada pel nostre sistema nerviós.
A mi no m’agrada jutjar les coses que percebo; tinc molt present que les meves percepcions sobre el món són limitades i canvien constantment. Procuro també posar en dubte les meves opinions, que es formen quasi soles, sense voler, a mesura que percebo el què passa al meu voltant.
Ara bé, quan es tracta de la percepció que tinc de mi mateixa, la cosa canvia.
Crec que a tothom li agrada tenir una forta sensació d’autoconeixença; és una necessitat social. Des de ben petites, se’ns anima a sentir-nos segures de nosaltres mateixes (d’una manera més o menys tòxica), a saber què se’ns dóna bé i què hem de descartar, etcètera. En definitiva, trobo que es reforça positivament tenir una visió de la personalitat pròpia prou formada.
Crec que és això el què fa que em jutgi constantment. Poso a les meves emocions contra les cordes, em culpo per elles i sense adonar-me’n em nego a acceptar-les, les invalido. Suposo que penso que em conec molt bé, que sé com sóc, i que això em dóna dret a exigir-me respostes a totes les preguntes que tinc sobre mi.
Brains sorgeix de la necessitat d’acceptar que no sempre tindré aquestes respostes. Dia rere dia em repeteixo que la complexitat del meu cervell escapa la meva consciència; he decidit que no puc viure culpant-me per emocions que s’originen a partir de connexions neuronals que van més enllà del meu enteniment. Cal cuidar el cervell, cal estimar-lo.
Brains és el nom del meu primer EP, i ara significa molt més del què significava quan vaig saber que es diria Brains, fa molts mesos enrere. A dia d’avui Brains és per mi el fruit de la creativitat i la confiança que moltes persones han dipositat en mi al llarg del temps. Totes aquestes persones m’han ensenyat un munt de coses, i m’han ajudat a estimar-me el meu projecte encara més.
Per mi, l’estrena de Brains suposa portar al món les meves primeres quatre cançons, que estan plenes de la llum de les persones que m’envolten, a les quals vull donar les gràcies.
Autores de este artículo
