Pol Batlle s’ha presentat sempre al públic com un artista que defuig la definició fàcil i que cerca en els marges aquelles preguntes que només poden respondre amb més preguntes. El juny de 2022 va publicar el seu primer treball després de l’etapa amb la banda Ljubliana & The Seawolf, però no ho va fer sol, ja que el va acompanyar Rita Payés i va comptar amb la col·laboració de l’artista Sílvia Pérez Cruz. El resultat va ser Salt Mortal, un àlbum produït per Juan Rodríguez Berbín. Abans de començar aquesta nova etapa de concerts al voltant del disc hem volgut preguntar-li què en podem esperar.
Per què decidiu fer una gira amb Salt Mortal més d’un any després que es publiqués l’àlbum?
El disc és quelcom orgànic i força acústic, de fet, la meva idea era portar guitarra, les dues veus i el trombó i la gira la vam començar l’any passat quan vam treure el disc d’aquesta forma, a duo. La idea d’aquest any és fer-ho amb banda. Aquest és el canvi de paradigma. Amb la banda portem a en Quim (teclista), l’Arnau Figueres (bateria), l’Òscar Garrobé (baix) i la Rita Payés (trombó i veu).
Salt Mortal sembla anar esquivant aquesta creixent necessitat de crear hits per reclamar una escolta conscient. Quin és el fil conductor de Salt Mortal?
Als músics ens agrada molt el món conceptual del disc, per mi és quelcom molt important. Si és cert que vam treure quatre singles, però, així i tot, jo sempre he volgut respectar el concepte global, el fet d’asseure’s i escoltar-lo de dalt a baix. Aquesta era la idea. Per altra banda, les presses són unes altres, són les que manen i això fa que hi hagi gent que opti per aquesta manera de fer, però hi ha quelcom d’artesania que m’agradaria que no es perdés. Com que ho puc escollir jo i és el què m’agrada, sempre faré que hi hagi quelcom que uneixi. Suposo que el fil conductor ha estat la salut mental, perquè m’ha tocat a mi aquests últims anys amb la meva mare que pateix Alzheimer i les conseqüències que causa una malaltia així, encara que no tothom ho sàpiga, no només les pateix el malalt, sinó també l’entorn. En aquell moment a mi se’m van capgirar les necessitats, però sobretot les prioritats, perquè de cop i volta el punt professional, que sembla que avui en dia sigui la cosa més important a valorar o a cuidar, va passar a un segon pla i la família es va convertir en la prioritat i, alhora, cuidar d’un mateix, perquè quan estàs en aquesta situació és més fàcil caure en estats anímics més depressius, tot s’intensifica. Per això, per mi era important escoltar-me i en el disc parlo molt de la meva vulnerabilitat i fragilitat.
En la cançó Circular hi participa la Sílvia Pérez Cruz, tot i ser una cançó molt personal. Com va anar això?
Circular era una cançó instrumental que tenia gravada com a demo, però no sabia si entraria al disc o no i, llavors, la Sílvia em va dir que li agradaria molt gravar alguna cosa amb mi, ni que fossin els cors, però clar, com puc només plantejar els cors per la Sílvia, així que li vaig ensenyar aquesta cançó amb la qual no sabia ben bé que fer, per si a ella se li acudia res. El dia següent ja havia escrit una lletra, així que em vaig presentar a casa seva i la vaig gravar. Tot i ser una cançó personal ella hi va entrar i això em va agradar molt.
Tot i que el fil conductor en Salt Mortal sigui la salut mental, el món oníric i l’avantguarda no t’acaben d’abandonar del tot. Això va ser una tria conscient o, senzillament, les teves referències emergint des del teu imaginari personal?
Crec que la clau està en el fet que la meva mare és pintora i el meu pare és director tècnic de teatre i això va marcar el meu primer estímul artístic. La música sempre hi ha estat, però el que he pres com a referents en àmbit artístic està més relacionat amb el teatre o el circ. Tanmateix, en Salt Mortal he anat deixant l’experiència onírica per fer altres coses, per exemple en la cançó Ojos de papel descric les sensacions que em genera veure la meva mare amb la malaltia de forma explícita. De fet, la gent que s’ha trobat amb això em ve i em diu que és fort que hagi posat Ojos de papel, perquè quan miren a les persones que s’estimen que passen per aquesta malaltia també ho veuen. Llavors, potser sense voler, a Salt Mortal he tirat cap a una lírica més explícita. Al final, però, no escric amb una idea preconcebuda del que faré o cap a on tiraré. Si és veritat que les imatges que escric en les meves cançons són un espai on em sento còmode, perquè em costa fer una història. Tant de bo algun dia ser capaç de fer-ho. No em vull tancar a res en àmbit creatiu i de producció artística, perquè vull pensar que soc capaç de fer-ho tot, fins i tot escriure un llibre. Tot està molt obert (diu rient).
En aquest sentit, doncs, com és el teu procés de creació?
Totalment aleatori, és més, ara és impossible contestar-ho, perquè he tingut una filla i ha canviat tot tant que no sé. Abans tenia tot el temps del món per mi i això em permetia dedicar-hi llargues estones, sense límits, jugar a tirar els fils i arribar a crear una cançó i així va ser durant tot el disc de Salt Mortal, en tant que a poc a poc i amb cançons que triguen més d’altres que triguen menys. Cada cançó és una mica de la seva mare i del seu pare i té unes raons i uns processos propis, per exemple, Horarios és una cançó que fa molt de temps que està escrita, potser quatre o cinc anys, i em va fer gràcia que en pandèmia tothom se la va fer seva, a pesar que explico una cosa que ja sentia molts anys abans. Sobretot pensant en els meus pares en com havien pogut aguantar tota la vida així. Ells van acabar en l’àmbit artístic a través del món tècnic, un món molt castigat, invisibilitzat i mal pagat. Això em feia sentir coses que vaig incloure en algunes cançons, a vegades sense saber-ho, perquè això em passa a vegades, això de fer una cançó que no sé ben bé del que parla i potser uns anys després li trobes el sentit.
És per això que has decidit fer aquesta segona part de la gira de Salt Mortal amb banda? Per què li has trobat una resignificació?
Els concerts a duo van ser quelcom de picar pedra. Al final érem dues veus, una guitarra i un trombó, essent la guitarra la que conduïa el concert. És molt guai perquè et dona una intimitat. És més, quan vaig començar a fer els concerts de L’Auditori de Barcelona o de Girona portàvem un sofà perquè era com havia estat concebut, és a dir, des del sofà de casa i sense pretensions. La voluntat ara de portar músics és compartir la música amb altres músics i amb el públic. També pel que fa a la sonoritat és més fàcil de poder viatjar mentalment, que no logísticament (riu). En l’àmbit artístic et dona més possibilitats, més ales a l’hora de poder fer un show ben fet.
Quan vas penjar l’assaig de la cançó Vida amb la Rita i la Juna a les xarxes ens vau deixar veure un trosset de la vostra intimitat. Creus que la connexió sorgeix arran de la intimitat en què s’ha concebut l’àlbum?
Aquell vídeo va sorgir el primer dia que vam decidir intentar assajar per un concert i era un moment molt nou per nosaltres, perquè acabava de néixer la nostra filla, per la qual havíem estat un temps desconnectats i llavors vam dir de gravar un trosset de la cançó. Ja feia un temps que estàvem cultivant tot aquest àlbum d’una forma molt casolana, per això a mi em feia sentit presentar-ho l’any passat d’aquesta manera a duo, molt de sofà i d’estar els dos. També sabíem que la Juna vindria amb nosaltres a tot arreu i així volíem cuidar el sentit de família.
Creus que el fet que la Juna us acompanyés va fer que cuidéssiu més la vostra intimitat o, senzillament, és cosa del vostre caràcter? En aquesta nova faceta de pare i músic estàs mostrant una altra manera de fer.
Això és cosa de caràcter, totalment. Quan la meva mare va començar a emmalaltir també venia a tots els concerts, és a dir, sempre he volgut incloure la família, és a la meva forma de ser. Si és cert que hi ha pocs referents, bé, de pares músics n’hi ha molts, però normalment, el què sol passar és que la figura masculina que es dedica a l’art i que és pare no el veus massa al darrere de la cura. En el nostre cas els pocs referents que teníem eren amics, així que sempre hem pogut parla amb ells. La conclusió va ser que a pesar de no saber com ho faríem seguiríem el nostre instint.
En relació amb aquestes noves maneres de ser i de representació, en entrevistes prèvies se t’ha presentat com un exemple de masculinitat diferent de la normativa. En el videoclip de la cançó Artistas y Toreros, dirigit per David Solans, se’t presenta amb una actitud burlesca i arlequinada. Et sents còmode amb això?
La veritat és que per mi, justament, la cançó d’Artistas y Toreros és una mica un bolet, perquè les cançons com Ojos de Papel, per mi eren temes massa sentimentals, fins i tot massa fràgils. Artistas y Toreros posa un punt de broma, d’ironia, però també d’amor, perquè, com ja he explicat en alguna ocasió, aquesta cançó va sortir, perquè el meu avi sempre em feia la mateixa broma quan jo li deia que a què es dedicava i ell em deia que era artista, pirata i torero i, és clar, quan de petit un avi et diu això t’ho creus i ho portes molt lluny. A part és una forma de mostrar com es tracta l’artista a la península. La cançó era una manera d’ajuntar-ho tot. El videoclip té un toc molt irònic simbolitzat en què jo soc el toro i el torero i em mato a mi mateix que crec que és una mica el què passa amb l’art.
Aquesta mort autoimposada és una metàfora sobre la fina línia entre exposar-se al públic a través de les cançons, però sense abandonar-se? És a dir, la línia entre exposar la teva intimitat i deixar un raconet que vols cuidar i deixar per tu.
Mira, el vídeo que vaig fer amb la meva mare (videoclip de Ojos de Papel) em va resultar una mica difícil publicar-lo, perquè ja estava malalta i se li veia a la cara les seves reaccions i com que era tan meu em feia por publicar-ho. El què em va ajudar a publicar-ho va ser que vaig tractar el vídeo com una ajuda per mi, per això ho vaig publicar en el Dia Mundial de l’Alzheimer i ho vaig penjar a xarxes sense més rebombori. La resposta de la gent que passa per això em va reafirmar la meva decisió de fer-ho, perquè em van escriure i vam intercanviar converses molt xules i em va fer adonar que aquests referents són molt necessaris. La música com a teràpia jo no la tenia tant present i quan una família no estan familiaritzats amb el món de la musicoteràpia, aquesta es podria menysprear fàcilment. De fet, m’atreviria a dir que en una malaltia com aquesta que no se sap ni on va ni d’on bé funciona millor la música que les pastilles. També és veritat que intento que les coses més vitals siguin com un tresor que guardo, encara que crec que la feina que tinc va d’exposar-se i el treball és lidiar amb aquests dos mons. L’exposició també es pot fer de moltes maneres, és a dir, et pots crear un personatge i, així, no exposar-te tu, però si alguna cosa m’ha ensenyat Ojos de Papel és que quan exposes les teves vulnerabilitats la gent empatitza més i és més fàcil que rebin el missatge, i això em va sorprendre molt, perquè no era intencionat, de fet tot l’àlbum ha estat una cosa ben orgànica. Si al darrere de l’àlbum hi hagués hagut una intenció de vendre no hauria parlat de la salut mental, hauria tractat de culos i tetas.
Aquí potser entra el tema de mostrar un altre tipus de masculinitat? Diries que en Salt Mortal has utilitzat alguna màscara?
Entenc la lluita i la faig des de la meva parcel·leta, però la meva lluita és una altra. La meva masculinitat no li fa por admetre que també em sento femení, perquè penso que la dualitat està a tot arreu. La gran influència de la meva vida ha estat la meva mare i l’he admirat molt pel seu esforç titànic, ja en la seva professió, la de tècnic, en un món d’homes va ser una de les primeres dones a entrar en el sector i com s’hi ha fet respectar. També penso que el fet d’estar molt dins del món del teatre i del cric de petit m’ha ajudat, perquè en la base tinc personatges que sovint són ambigus, el clown diries que és un ésser i això és el què em sembla més interessant. Una de les diferències amb Ljubliana és que ara no tinc cap direcció més que l’espontaneïtat i això és una cosa que estic descobrint i és molt guai, perquè abans em costava més interpel·lar al públic, però quan planteges un concert “des del sofà de casa” has de ser més proper i és quan surten les coses des de l’espontaneïtat.
Aquesta espontaneïtat va fer que t’animessis a sumar-hi la Rita o ho vau pensar abans?
La cosa va ser que un dia vam quedar i és quan vam gravar el vídeo de la cançó de Horarios, perquè era un tema que havia acabat a casa seva i em va fer il·lusió que cantés i això es va anar repetint de forma natural on també es va afegir el trombó i de cop un dia vam dir que també podríem fer un concert que al final vam acabar fent a El Pumarejo que va anar molt bé. També recordo que en Jordi Casadesús ens va dir que sonava molt bé i que hauríem de fer disc i així va ser, d’una forma molt tranqui i molt natural.
Per què has decidit fer aquesta gira amb banda?
Jo tinc molts anys de trajectòria com músic, per això vaig amb banda, per explorar tots els costats que des de la intimitat del “sofà de casa” potser no hi ha temps de cobrir. Per altra banda, la Rita té la seva pròpia trajectòria, per això sé que en algun moment aquest projecte musical comú s’acabarà i no passa res. Al final, els concerts i les cançons que hem tret han estat coses molt tranquil·les i gens mediàtiques, per això considero que estic en el mateix lloc en el què estava. Només penso que si la gent es fixa que faig perquè hi ha la Rita, doncs que bé. Jo faig música per necessitat, no per complir objectius.
En aquesta entrevista has repetit que t’has pres la música com una eina per curar el que tens a dins. Podem esperar que els pròxims treballs segueixin per aquesta línia? En quin moment musical i anímic et trobes?
Crec que tot fluctua, si m’ho preguntes amb una hora de diferència potser et diria una altra cosa. Suposo que com tothom tinc dies millors i dies pitjors. El disc m’ha ajudat, la música ha estat pensada des d’aquest punt terapèutic i suposo que això m’ha fet millor persona, però això com tot l’art. En el meu cas, musicalment m’ha fet apropar a molts artistes que no coneixia i que ara considero amics. En aquest sentit, he creat xarxa i és una de les coses més guais que et poden passar a la vida, fer-te la teva tribu. El fet d’haver pogut gravar amb la Sílvia i ser amics és una cosa que m’enduré com un tresor, així com la Lucia Fumero i molts altres. Tot això és el que enriqueix la meva vida. El què poso més en valor és la part humana i l’amor de les persones que m’envolten i com jo les cuido. El fet de cuidar és el concepte que està marcant el meu dia a dia últimament, sobretot el fet de cuidar-se a un mateix, que sembla que sigui el que més costa.
Aquesta nova etapa ens portarà coses noves?
Si, sobretot coses més de banda, perquè Salt Mortal estava concebut en aquest moment breu de pre, durant i post pandèmia quan no hi havia medis, ni feina, per això es va perpetuar la imatge casera, però amb la meva trajectòria és inherent al fet de treballar amb banda i anar avançant. La nova música i la nova imatge que portarà aquesta nova etapa, com treballaré la masculinitat i la vulnerabilitat, és quelcom que ja he treballat, però ara estarà acompanyat d’altres formes d’expressió. Jo faig servir la imatge perquè em diverteix i intento crear a partir d’aquí, encara que sempre giraré en funció dels pilars bàsics, els quals per mi són la salut mental, la vulnerabilitat i la masculinitat i feminitat no normativa.
Autores de este artículo
