MTINES: “Faig música molt introspectiva i íntima des de l’autoreflexió”

Entrevistem a l’MTINES, alter ego de l’artista barceloní Marc Tinés, que ens presentarà el proper dissabte 25 al Let’s Fesitval el seu primer àlbum ‘Els dies iguals’, en el que destaquen les col·laboracions de David Carabén (Mishima), Anna Andreu i Uma.
Compartir en facebook
Compartir en twitter
Compartir en email
Compartir en whatsapp
Relats musicals. Podcast by Qualsevol Nit

PUBLICIDAD

Marc Tinés (MTINES) és un artista barceloní que expressa amb profunditat el seu món interior entre el pop atmosfèric i l’electrònica innovadora. El cantant debuta al Let’s Festival el pròxim 24 de març amb el seu primer LP, Els dies iguals, que compta amb col·laboracions destacades del panorama nacional i internacional, com ara David Carabén (Mishima), Anna Andreu i Uma.

El seu primer àlbum és un homenatge als dies rutinaris des de la nostàlgia i l’esperança, des de la infantesa i la vida adulta. El projecte musical s’acompanya visualment d’una serie de videoclips a mode de curtmetratge protagonitzats per Greta Fernández i dirigits per Laura Sisteró. Tot plegat representa un cant a la bellesa i a les singularitats que podem trobar dins de la monotonia. Conversem amb MTINES sobre el seu treball musical més complet fins al moment.

En una entrevista amb el programa Els experts de Catalunya Ràdio vas etiquetar la teva música com a “pop trapafísic”. Creus que estàs inaugurant una nova manera de fer pop dins del panorama musical català?

L’etiqueta del “pop trapafísic” vam comentar-la amb el meu productor, l’Emili Bosch, perquè a nosaltres ens molava el rotllo metafísic d’en Ferran Palau, en Joan Pons d’El Petit de Cal Eril… El que estàvem fent era agafar això, passar-ho per la trituradora de la música urbana, seleccionar sonoritats que ens agradaven i alhora també beure de la moguda més hip-hop americana.

Pel que fa al timbre, era prendre més coses de l’urbà i del hip-hop que ens agradaven i portar-ho cap al nostre terreny, també per la part electrònica. La idea era agafar el pop metafísic, triturar-lo i extreure el so. Respecte al concepte, no em considero gens trap, soc més aviat pop.

El teu so és un nou subgènere nascut del “pop metafísic” en què s’inscriuen artistes catalans com Ferran Palau o El Petit de Cal Eril?

Amb relació a les lletres, el concepte i l’estètica em diferencio bastant, tot i que com a punt de partida t’has de definir. Amb l’Emili Bosch ens anava molt bé definir quina era la zona on treballàvem en un sentit de so. Vam crear un triangle inicialment entre Ferran Palau, James Blake i Cupido.

Cupido era representat per la cançó rodona pop, James Blake per la part més electrònica, de samplers que es basen en sons i proven coses noves, i Ferran Palau per la transparència i la calma. Al final és pujar una mica els tempos i tenir una estètica més agressiva en un sentit sonor també. Això era un punt de partida, però realment és una nova moguda. Estem jugant a fer el que ens agrada.

MTINES, 'Els dies iguals'. Foto © Lluís Tudela
MTINES | © Lluís Tudela

Quines són les teves referències musicals per a elaborar les teves creacions? Beus més del dream pop, del bedroom pop o del trap?

A mi m’agrada molt la música en general. M’inspiren les cançons pop, enteses com a música que es fa popular i que agrada al poble, com ara La Oreja de Van Gogh, El Canto del Loco, Leiva o Txarango. En l’àmbit conceptual o artístic són artistes amb què no tinc gaire afinitat, però m’agrada molt veure com creen cançons, com funcionen les melodies… Entendre l’estructura pop.

Després també m’agraden els sons estranys, la moguda americana, provar coses, Frank Ocean, easy life… Soc molt mestís a l’hora d’escoltar música. C. Tangana i Rosalía també m’agraden molt.

No m’agraden els missatges fàcils ni els optimismes de butxaca. Intento sincer perquè és el que em funciona i m’ajuda a estar bé.

La nostàlgia és el sentiment que impregna una bona part de les cançons del teu primer LP, Els dies iguals. Les estructures típiques del pop també són habituals en aquest àlbum. Qualifiques la teva música com a sad pop o sadcore?

Sí que tinc un punt introspectiu i tristot. La meva intenció no és ser trist ni alegre, sinó ser sincer amb les coses que he viscut. Hi ha aquest punt sad, però intento ser realista i fidel a què sento i he viscut. La vida no són flors i violes. Hi ha moments preciosos, però la tristesa i l’alegria estan molt mesclades. No m’agraden els missatges fàcils ni els optimismes de butxaca. Intento sincer perquè és el que em funciona i m’ajuda a estar bé. Prefereixo entomar-ho tot tal com és.

No em considero una persona trista ni que la meva música ho sigui. Simplement, és una música molt introspectiva i íntima que escric des de llocs d’autoreflexió als quals aplico una estètica. El rotllo del bedroom pop, de guitarra acústica, és una estètica que he volgut mantenir. La meva música és tant com per ballar davant del mirall com per tornar tranquil de festa.

El senzill interpretat amb Uma, On és l’amor?, correspon al primer capítol d’un curtmetratge dirigit per Laura Sisteró i protagonitzat per la Greta Fernández (Glòria) i l’MTINES (Marc). Com va sorgir la idea de gravar una obra audiovisual per a Els dies iguals?

Amb la Laura Sisteró havíem treballat amb el primer senzill, Per què les coses no són més senzilles?, i arran d’això vam crear un vincle. Des d’una perspectiva visual ella va defensar molt bé la meva idea sonora i conceptual de la cançó. Quan li vaig passar les cançons em va proposar de fer un curtmetratge amb el mateix nom del disc, Els dies iguals. Volia explicar la història del bucle des de la meva perspectiva visual i poètica. A partir d’aquí va començar a créixer la idea fins a arribar a una tetralogia de videoclips.

És una història en quatre parts. Hi ha uns subtítols i una narrativa que complementa la que hi ha en el disc. És una història d’amor entre dues persones que s’estimen, però que estan atrapades en un bucle temporal. També hi ha un element de ciència-ficció, perquè no poden escapar-se i sembla que els dies es repeteixin. Volen canviar i no poden, es volen estimar però s’acaben fent mal. Són els dies iguals, però alhora la diferència en aquesta repetició.

MTINES, 'Els dies iguals'. Foto © Lluís Tudela
MTINES | © Lluís Tudela

Hi havia aquesta dualitat entre els dies iguals, els que no decideixes quan ets petit i els que no decideixes quan ets gran perquè o bé ets incapaç de crear relacions sòlides o els errors es repeteixen.

La nostàlgia cap als dies de la infantesa i la incapacitat d’experimentar l’amor de manera satisfactòria són els dos grans temes que tracta el curtmetratge. Com heu plasmat aquests sentiments a través de la producció audiovisual?

La idea original de les lletres de les cançons neix d’una novel·la que vaig escriure i que es titulava Els dies iguals. La vaig presentar en un premi i no va funcionar. Amb el temps vaig veure que com a exercici creatiu funcionava, però tampoc em sentia del tot orgullós. Volia donar-li una nova vida i a partir dels trossos de la novel·la vaig començar a escriure les cançons. Hi havia aquesta dualitat entre els dies iguals, els que no decideixes quan ets petit i els que no decideixes quan ets gran perquè o bé ets incapaç de crear relacions sòlides o els errors es repeteixen.

Quan vaig treballar amb la Laura Sisteró la història va anar més cap a la ciència-ficció. Ella va fer la seva interpretació del meu concepte i ens vam retroalimentar. La Laura tracta més la circularitat i li agrada molt el cinema dels anys noranta. És com Stranger Things, una parella que està en bucle i no pot sortir d’allà. Realment hi ha molts detalls.

L’estil visual del film té força similituds amb el videoclip del senzill anterior, Si tu m’ho demanes. Consideres que has consolidat una estètica vintage amb els teus treballs audiovisuals?

Hem treballat amb càmeres analògiques amb molta textura. L’anterior videoclip era dirigit per la Mònica Figueras. Ella es dedica més a fotografiar el mar, la platja, l’estiu i la nuesa. Per la cançó quadrava molt.

El curtmetratge i el videoclip del primer senzill tenen vinculacions en un sentit estètic. Procuro que tot tingui una coherència. Després del primer senzill no volia gravar alguna cosa bonica, però que no tingués res a veure. Els projectes musicals han de tenir coherència sonora i estètica.

La tercera pista interpretada amb David Carabén, Com vols que no ho vegi?, és la gravació més disruptiva pel que fa al so de l’àlbum. Com va sorgir el ritme dels beats electrònics industrials?

Jo havia tingut un grup abans, Estramoni, i l’havia gravat a les acaballes de la banda. La cançó era acústica i amb vents, clarinets i violoncel. Li tenia molta estima i em venia molt de gust reinterpretar-la, portar-la al meu terreny. Jo li vaig tocar la cançó a l’Emili Bosch en acústic a l’estudi i ell va començar a tocar els mateixos riffs amb uns sintetitzadors. Ens vam inspirar també en la cançó del C. Tangana, Nunca estoy. La pista té una estètica més bruta que m’agrada molt.

En aquesta cançó també vaig voler mantenir la guitarra acústica. M’agrada que aparegui en les tornades i que es barregi el bedroom pop amb un beat esbojarrat. Al David Carabén el vam treure una mica del seu registre i vam modular la seva veu amb autotune.

MTINES, 'Els dies iguals'. Foto © Lluís Tudela
MTINES | © Lluís Tudela

És la idea que abril és un mes cruel perquè si no estàs bé és moment de florir... Si no tens aquesta capacitat és molt cruel, perquè realment és molt pervers que tot reneixi i tu no puguis

El tercer senzill, Ho intento i no puc, és la pista més colpidora respecte a la lletra. L’autoboicot i la frustració personal són dues qüestions que s’aborden amb precisió i calidesa. Com vius el procés de plasmar les teves vulnerabilitats més profundes en una cançó?

No ho visc de manera personal. Jo em poso a treballar amb una idea i quan tinc una frase bona veig alguna cosa que m’agrada. A partir de llavors començo a investigar.

Un cop m’exposo, no sento que ho estigui fent. No em fa gens de vergonya ni penso que estigui ensenyant un sentiment meu. Penso en el tema de la cançó i en treballar-lo. Una vegada tinc el concepte treballo per la cançó. M’agrada que tots els conceptes gairebé sempre tenen una contradicció. Les contradiccions em porten a investigar. Deixo de pensar amb mi, penso a analitzar la realitat i veure la vida dels altres. 

El darrer senzill, Estimada Glòria, modernitza una havanera de la mà d’Anna Andreu. Fins a quin punt t’has inspirat en aquest gènere per a crear les teves composicions?

Quan vaig acabar el primer EP me’n vaig anar a viure a l’Empordà i em vaig obsessionar molt amb les havaneres. M’agradava molt el gènere. Són cançons molt boniques amb un llenguatge molt dràstic. Des d’una aproximació sonora tenen molt de contrast. Vaig començar a investigar com funcionaven i em va venir de gust escriure una havanera.

La meva àvia havia volgut ser actriu, no ho va poder ser i de jove havia fet un paper. Després el seu pare li va prohibir ser actriu. Ella sempre em recitava un dels seus monòlegs. Aleshores vaig agafar frases meves i vaig començar a escriure la cançó que vaig gravar amb un aire antic. Em vaig basar en la història de la meva àvia i en la vida no viscuda.

La cançó Treus la mà té una harmonia animada que contrasta molt amb la lírica, travessada pel desengany romàntic i la crueltat del desig. Per què vas optar per aquesta dissonància?

Treus la mà realment és una cançó molt trista. És la musicalització d’un tall de poema de T. S. Eliott que es diu Terra gastada. És la idea que abril és un mes cruel perquè si no estàs bé és moment de florir… Si no tens aquesta capacitat és molt cruel, perquè realment és molt pervers que tot reneixi i tu no puguis. Volia parlar d’això i alhora també d’una mort que és prou present perquè no et deixi que res visqui al teu voltant.

La cançó es basa en aquesta intenció de florir i m’imaginava molt el ritme. Té unes tensions molt curioses que imaginava molt amb un beat acompanyat de baixos molt greus. M’agradava la força de renéixer. És la força de la primavera amb la seva tristesa. 

L’última pista de l’àlbum, Els dies iguals, reprèn el primer vers de la cançó que obre l’àlbum per tal de construir una experiència cíclica en l’oient. En aquest cas, la monotonia es contempla com una via d’alliberació personal. Diries que la nostàlgia del principi es transforma després en una font de llibertat?

Són dues cançons circulars. La cançó d’Els dies iguals té aquest punt de tornar a començar. T’alliberes i vas a un lloc on no t’hagin vist abans. Senzillament, canvies d’ulls que et miren i ets tu mateix. De vegades en les relacions et vicies a veure l’altre i l’altre també és presoner de com el veus. Llavors pots sortir d’allà, on no t’hagin vist, on no hagis de canviar i on tot torni a començar.

L’estructura de la cançó es va repetint, però al mateix temps canvia. La tornada es va fent més gran i al final hi ha una frase que tracta sobre no voler mirar endavant i a tot allò que se’n va. És no voler ni futur ni passat. És voler estar aquí. És senzillament no voler canviar, voler que tot torni a començar des d’uns ulls nous que et mirin.

Imagen de portada © Lluís Tudela

Autor de este artículo

Relats musicals. Podcast by Qualsevol Nit

PUBLICIDAD

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Qualsevol Nit te informa que los datos de carácter personal que nos proporciones rellenando el presente formulario serán tratados por Victor Parreño Vidiella como responsable de esta web. La finalidad de la recogida y tratamiento de los datos personales que te solicitamos es para gestionar los comentarios que realizas en este blog. La legitimación se produce con el consentimiento del interesado. Como usuario e interesado te informo que los datos que me facilitas estarán ubicados en los servidores de  (proveedor de hosting de Qualsevol Nit) dentro de la UE. Ver política de privacidad del proveedor de hosting. El hecho de que no introduzcas los datos de carácter personal que aparecen en el formulario como obligatorios podrá tener como consecuencia que no atender pueda tu solicitud. Podrás ejercer tus derechos de acceso, rectificación, limitación y suprimir los datos en info@qualsevolnit.com así como el derecho a presentar una reclamación ante una autoridad de control. Puedes consultar la información adicional y detallada sobre Protección de Datos en nuestra política de privacidad.

Fes-te subscriptor/a i ajuda’ns a seguir compromesos amb el so de la nostra ciutat

SUSCRIPCIÓ ANUAL + WELCOME PACK 

60€

pagament anual (5€ al mes)

SUSCRIPCIÓ MENSUAL

6€

pagament mensual (72€ a l’any)

SUSCRIPCIÓ BONO JOVEN
+ WELCOME PACK

pagament únic de 60€

Si ho prefereixes, pots fer una aportació voluntària seleccionant tu mateix la quantitat que desitgis donar

Catástrofe Club. Foto © Sergi Palau

Catástrofe Club: La nostra música de sobretaula

De sobretaules hi ha de bones i algunes vegades també de dolentes. Aquest no és el cas de les que Josep M. Herrera i David Molina, Catástrofe Club, han mantingut durant els darrers anys. Avui ens en parlen amb l’excusa del llançament del seu tercer disc ‘El Crecimiento Infinito’.

Deva - Behind the song. © Alsina Mandarina

BTS #13: Deva, “Culpables los dos”

En este nuevo episodio de Behind the Song tomamos a ‘Culpable’ como objeto de estudio; una forma de acercarnos a la música de Deva y todo lo que la rodea, desde sus inicios, el proceso compositivo, la importancia de la imagen en redes sociales, la adaptación de sus directos y los próximos pasos de su proyecto.

Música de videojuegos: Esa minoría. Entrevista a Mika Kobayashi y Lorena Álvarez

Hits de los bits: Esa minoría

Japón y Estados Unidos son la cuna de los videojuegos, de ahí salen buena parte de los grandes títulos y probablemente los más populares. Hoy rompemos con tópicos en la música de videojuegos y exploramos realidades menos conocidas de la mano de Mika Kobayashi y Lorena Álvarez: Comunidad gamer femenina y indie developers.

Musicalment al dia amb Qualsevol Nit

¿Quieres recibir las novedades musicales de Barcelona? Apúntate a nuestra newsletter. Te enviaremos cada semana nuestros mejores contenidos de autor. En primicia. Mola, ¿eh?

Qualsevol Nit te informa que los datos de carácter personal que me proporciones rellenando el presente formulario serán tratados por Victor Parreño Vidiella como responsable de esta web. La finalidad de la recogida y tratamiento de los datos personales que te solicitamos es para enviarte nuestras publicaciones, promociones de productos y/o servicios y recursos exclusivos. La legitimación se realiza a través del consentimiento del interesado. Te informamos que los datos que nos facilitas estarán ubicados en los servidores de MailChimp (proveedor de email marketing), a través de la empresa The Rocket Science Group LLC, ubicada en EEUU y acogida al EU-US Privacy Shield. Ver la política de privacidad de The Rocket Science Group LLC. El hecho de que no introduzcas los datos de carácter personal que aparecen en el formulario como obligatorios podrá tener como consecuencia que no podamos atender tu solicitud. Podrás ejercer tus derechos de acceso, rectificación, limitación y suprimir los datos en hola@qualsevolnit.com así como el derecho a presentar una reclamación ante una autoridad de control. Puedes consultar la información adicional y detallada sobre Protección de Datos en nuestra política de privacidad.

Fes-te subscriptor/a

Emporta't un Welcome pack

i ajuda'ns a seguir compromesos amb el so de la nostra ciutat