A la sorollosa terrassa d’una cafeteria de Barcelona parlem amb el Marc Tinés, el jove barceloní que ha debutat sota el nom de MTINES, un projecte que acaba de despegar i que ja promet arribar molt lluny. Parlem del seu EP PQLCNSMS? i de totes les bases sobre les quals s’ha construït, així com la sinceritat a l’hora d’escriure fets universals o la memòria selectiva com a arma de dues cares.
Primer de tot, com et sents després de debutar?
Doncs la veritat és que molt content, crec que el fet d’existir com a músic i com a projecte artístic m’ha donat molta tranquil·litat. El simple fet d’haver-ho fet em fa estar bé amb mi mateix, estic content
I la rebuda?
La rebuda guai, també és veritat que la gent que et diu coses realment és perquè els hi agrada, i a la gent que no, els hi costa més pronunciar-se. Però en general crec que les vibracions són bones, estic content i amb ganes de fer més coses.
El divendres que ve toques a La Nau. És un dels primers cops que toques en directe?
Jo tenia un grup abans i havíem fet bastants concerts, així que tinc una mica de rodatge. Amb MTINES vam fer dos concerts al Pumaerjo, vam tocar al Festival de Pedralbes al juny i ara tornem a tocar a La Nau, que realment és com el bolo gros. Tenim moltes ganes
I nervis?
Els nervis els tindré el mateix dia. Els 10 minuts abans de sortir ho passo fatal, però m’agrada.
Quan puges a l’escenari ja…
Ho passo malament al principi (riu), però intento relaxar-me i un cop veig que funciona ja em quedo tranquil.
M'agraden molt els conceptes que tenen profunditat i presenten més d'una lectura possible
Acabes de debutra amb PQLCNSMS?. Com va ser l’elecció de la portada de l’EP?
Vaig tenir molts debats amb les fotos perquè tenia vàries opcions. És a dir, jo vaig fer unes fotos amb el Pol Rebaque, un amic meu amb qui anava a l’escola i m’agrada molt la feina que fa. Vam pensar en el concepte, hi havia unes fotos que eren molt estètiques, però a nivell de contingut les que més ens va molar va ser aquesta: una cara que no vol ser guapa, que està una mica trencada, una rosa i el reflex d’un mirall. Hi havia alguna cosa simbòlica, un significat que m’interessava i que crec que il·lustrava totes les cançons.
He vist que parles molt d’allò comú i universal. Creus que ha estat una elecció parlar des d’aquí o realment has vist que és la teva única via a l’hora d’escriure?
La veritat és que no penso massa. Vull dir, no decideixo massa sobre el que escric i acostumo a parlar de coses molt meves. A través d’aquesta sinceritat sobre mi mateix acabo parlant de coses universals per tothom. És inevitable perquè tothom ha passat pels mateixos llocs, cadascú des de la seva manera de veure-ho i de viure-ho, però si ets sincer arribes a llocs universals.
O sigui que en un futur seguirem escoltant paraules quotidianes.
A mi a nivell de llenguatge m’agrada molt que s’entengui el que escric, però alhora que no sigui superficial. És a dir, m’agraden molt els conceptes que tenen profunditat i presenten més d’una lectura possible i ho intento treballar a les lletres, però sí que ho faig des d’un llenguatge que a mi em sembli proper i actual.
De fet, jo m’he sentit molt identificada amb la majoria de cançons de l’EP. Creus que hi ha una intenció d’apropar el receptor al teu missatge?
Realment, quan estic fent una cançó no penso de manera directa en la persona que l’escoltarà. Sobretot penso en el concepte de la cançó. És a dir, tinc una idea, un sentiment, una cosa que m’agrada i vull expressar, algun moment de la relació que m’interessa representar amb paraules… És llavors quan començo a treballar i a crear frases imaginaries. Sempre arribo a llocs comuns perquè parlo des de mi, però no penso en els altres, sinó que hi arribo inevitablement.
La mala memòria t'ajuda a poder estimar un altre cop
El títol de l’EP, PQLCNSMS? (Per què les coses no són més senzilles?) no passa gens desapercebut. Tot i ser la cançó amb el títol més llarg, has decidit convertir-la en el títol del disc. Per què?
Perquè em sembla una pregunta que no busca resposta. És una pregunta que podria acabar la major part dels meus dies o la major part dels moments que visc amb persones. Acabes dient: ostres, per què les coses no són més senzilles? És la sensació recurrent que tampoc busca una resposta, perquè tampoc és que vulgui que les coses siguin més senzilles. És un elogi a la complexitat de les coses, perquè trobo que quan resols situacions complexes hi ha un punt de bellesa i satisfacció que també m’agrada. En el títol del disc ho he plasmat de forma curta i sintetitzada perquè m’agradava més estèticament i trobava que està bé experimentar amb la literatura i provar coses diferents a nivell de format.
O sigui que realment creus que no cal que les coses siguin més senzilles, no? Aquí està la màgia de tot.
Exacte. Jo crec que les coses no són senzilles ni complicades, són complexes. Amb complexes vull dir que hi ha molts elements en joc. Si costa entendre’t amb tu mateix, captar coses i entendre per què passen, quan entren més persones en joc la complexitat es multiplica. La vida és així i també és guai, perquè quan aconsegueixes entendre coses estàs més tranquil. La senzillesa és molt difícil, però és assolible. És anar treballant-te, anar treballant amb relacions, d’aquesta manera vas arribant a llocs.
He sentit que mala memòria és una experiència col·lectiva. La memòria és perillosa? Sobretot quan recordem amors passats.
La memòria és una arma de dues cares. Té la cara bona, la que fa que oblidis les coses que et van fer mal per anar recuperant un nou jo que et permeti seguir endavant per poder viure coses noves. Però també et fa oblidar les coses que no t’agradaven, per les quals havies marxat dels llocs, llavors tornes a ensopegar amb la mateixa pedra. Vull dir, això a mi m’ha passat sempre. Deixes una relació amb algú i oblides les coses que no t’agradaven i tornes a intentar-ho i dius: ostres, com és que no recordava que passaven aquestes coses?
Això que diuen de la memòria selectiva
Clar, és a dir, oblidar és imprescindible, és molt important. Som animals que tenim una naturalesa dintre i jo crec que la naturalesa ens fa estar bé. Ens oblidem de les coses perquè necessitem tenir la capacitat de sentir que estem al lloc on ens ve de gust viure. Si recordèssim constantment les coses que ens han fet mal o pors, seria impossible començar de nou. La mala memòria també és una manera d’estimar. Al final les persones que tenen més mala memòria són els nostres pares, que ens ho perdonen tot. Si recordessin cada malifeta que hem fet seria impossible estimar, perquè sempre hi hauria retrets pel mig. La mala memòria t’ajuda a poder estimar un altre cop.
Ara mateix ja estem fent un nou disc i l'objectiu és consolidar una estètica
Quins gèneres diries que toca el disc?
Sense caure en tòpics, perquè parlar de gèneres i no parlar de tòpics és molt difícil, jo diria que hi ha una base de bedroom pop, en el sentit que hi ha una guitarreta acústica, que és el mecanisme amb el que jo componc. No es perd i a totes les cançons hi ha una guitarra acústica, però està de fons i molt diluïda. També hi ha una voluntat de mesclar-ho amb un punt més d’electrònica, com podria ser James Blake, Bon Iver, Tyler, the Creator, Frank Ocean… el beat més actual i més contemporani. Alhora hem agafat el so de registres més urbans. Jo no em considero un artista urbà, però crec que hi ha sonoritats urbanes i recursos de la música urbana que he agafat per portar al meu terreny, perquè m’interessava. És una mescla curiosa. A més, hi ha una base de sintetitzadors més transparents, més clàssics, més metafísics, més de tota la vida. És un còctel d’això, però al final no deixa de ser pop en català, perquè pop és tot el que és popular i arriba fàcil.
Has tingut referents clars?
Sí. Amb l’Emili, amb qui vam gravar l’EP, vam marcar un triangle entre James Blake, Ferran Palau i Cupido. Cupido s’ha diluït bastant i no el veig tant. James Blake tampoc, en algun moment sí, però ell canta molt millor que jo. Ferran Palau en el sentit més metafísic, de sons més transparents, la intimitat… Però vaja, agafo referents de tot arreu, a tothom li robo coses que m’agraden.
Creus que seguiràs en la mateixa línia d’estil? O t’agradaria provar altres coses?
Ara mateix ja estem fent un nou disc i l’objectiu és consolidar una estètica. Jo no vull experimentar massa, evidentment hi haurà evolucions, però no vull fer un gir de 180 graus, sinó que m’interessa molt consolidar un so, una manera de sonar, un estil narratiu a les cançons… És a dir, donar-li més cos i acabar de consolidar tota una estètica.
Autora de este artículo
