Ferran Palau: En slowmotion

Des de que va decidir emprendre la seva carrera en solitari, Ferran Palau no ha parat de sorprendre’ns a cada àlbum. Sens dubte, ha aconseguit forjar una sonoritat pròpia que el distingeix dins del panorama musical català. De la mà del versàtil productor Jordi Matas –que també puja a l’escenari com a teclista, sintetitzadors i guitarra elèctrica–,  l’artista de Collbató ha vist néixer un nou gènere que defineix el seu estil: el pop metafísic.  Comparteix aquest honor amb en Joan Pons –més conegut com El Petit de Cal Eril– que també l’acompanya a la bateria, així com en Dani Comas ho fa al baix i sintetitzadors. Una banda consolidada que s’uneix en un sol cos per crear una estètica minimalista i pura.

Menos es más

“Sóc una persona de poques paraules”. Així es presentava Ferran Palau a la sala BARTS dins del Guitar Bcn 21 i així el reflecteixen les seves cançons. Melodies senzilles, ritmes tranquils i en conjunt, un slowmotion sonor que defineix la seva personalitat. El concert avançava a càmera lenta mentre l’artista busca fer música amb els mínims elements. Si parem l’orella, ens adonem que les cançons “s’aguanten” amb molt poc. Com a Amén, on la bateria és gairebé inexistent, els teclats fan un subtil coixí harmònic i les línies de baix són com sospirs. Tal com diu el mateix Ferran: “la inmesidad de la nada”.

El minimalisme musical de Ferran Palau també queda palès a les lletres –més aviat abstractes– de cada cançó. Sembla que explicar quelcom amb les paraules justes i que l’oient acabi de donar aquell últim significat sigui el seu lema. El seu últim LP, Parc, aprofundeix en aquest concepte. Lluny de buscar un llenguatge rebuscat com a treballs anteriors, Palau utilitza les paraules més bàsiques per expressar un amor sincer com a Perdó, Reflexe i Perfecte.

Conèixer-se a un mateix

Un bon artista és aquell que coneix els seus límits i sap utilitzar les eines que domina per crear el seu discurs. Ferran Palau és un clar exemple. No se’l pot conciderar un cantant melòdic ja que deixa de banda la vocalitat i utilitza el recurs de la paraula i del ritme per murmurejar les seves cançons, com a  Kevin o Univers.

Els sintetitzadors són un altre dels elements clau dels últims treballs de Palau. Ha sabut explotar al màxim aquest recurs per crear les atmosferes i els sons eteris que acompanyen la seva veu reverberada. Com a Cavall Blanc, on les paraules es queden flotant a soles amb els sintetitzadors i orgues de Matas i Comas. No és fàcil defensar amb èxit aquesta estètica sonora, però en Ferran Palau ho domina a la perfecció. Tant que a Què serà de mi es permetia jugar amb els efectes dels sintes mentre Jordi Matas solejava a la guitarra elèctrica.

Fa vint anys que Ferran Palau es començava a deixar veure damunt dels escenaris i deu anys més tard començava la seva carrera en solitari amb L’aigua del rierol (Amniòtic Records, 2012). La trajectòria és llarga i l’evolució ha sigut constant. Des del folk obscur d’Anímic a la cançó d’autor indie dels seus orígens, i que finalment ha esdevingut el pop metafísic que el defineix avui en dia. Amb l’àlbum Parc, Palau tanca una trilogia sonora que va començar amb Blanc i continuar amb Kevin, on els beats i els sintetitzadors han estat els amics inseparables de Palau.