Actualment, no s’entén la música en català sense la figura de Ferran Palau (Esparraguera, 1983). El també guitarrista d’Anímic, ha construït una sòlida carrera en solitari a través d’una proposta fresca i efectista. Prova d’això és el seu últim treball Kevin, considerat per la crítica com un dels millors discs del 2019. Ens atén per telèfon en un matí assolellat gairebé primaveral per entrevistar-lo.
Juntament amb altres bandes com El Petit de Cal Eril, ets la cara més visible del que es coneix com a ‘pop metafísic’. Et sents identificat amb aquesta etiqueta?
Aquest concepte ens el vam inventar juntament amb el Joan Pons (El Petit de Cal Eril), és un acudit que no té gaire fonament. Ho vam fer per divertir-nos, ja que sempre ens han fet gràcia aquest tipus d’etiquetes que posa la premsa musical. Els periodistes s’hi van agafar ben ràpid!
També t’agrada jugar amb el títol de les cançons i dels discs. De fet, el teu últim treball es titula Kevin (Hidden Tracks, 2019).
M’agrada que el títol d’un disc sigui com una marca, que ràpidament puguis associar a la música o a l’artista. En el fons, la meva intenció era que descol·loqués, que no fos un títol poètic, sinó tot el contrari. En resum, per marejar una mica la perdiu.
Diuen les males llengües que aquest Kevin ve del protagonista de la pel·lícula Solo en casa, que es diu Kevin McCallister.
Sí, així va sorgir. Després de veure la pel·lícula amb el meu fill Leo se’m va enganxar el nom i vaig començar a dir-li Kevin a molta gent. Tant, que al final li vaig acabar dient Kevin al disc. En el fons, qualsevol cosa pot funcionar si després la saps omplir de contingut.
En el fons, qualsevol cosa pot funcionar si després la saps omplir de contingut.
T’he sentit dir en diverses entrevistes que no t’agrada explicar els significats de les teves cançons, per què?
Si et donés una explicació sobre qualsevol cançó, me l’estaria inventant. Quan escric, jo tampoc sé exactament què vol dir. De fet, si quan escric una frase sé exactament què vol dir, deixa d’agradar-me. Les cançons han de mantenir el misteri fins i tot per a mi.
Parlant de misteri, el Kevin també té connexió amb la famosa sèrie de televisió Twin Peaks, obra de David Lynch…
Sí. Amb el meu cosí i productor Jordi Matas vam investigar com s’havia gravat la banda sonora original de l’Angelo Badalamenti, i vam acabar comprant un dels teclats per fer el Kevin.
Entenc que ets força fan de la sèrie.
És una sèrie amb la qual connecto. De fet, la filosofia de David Lynch com a artista és molt propera al que t’estava explicant. El fet que la línia narrativa no és el més important, sinó que només representa un punt de partida. En el cas de Twin Peaks, l’assassinat de la Laura Palmer és simplement un punt d’arrancada, a partir del qual es desplega tota la paranoia que acaba sent la sèrie.
Tu planteges la teva música de manera que cadascú pugui escoltar-la i montar-se la seva paranoia personal?
Exactament. Qui és el Kevin? El Kevin és un punt de partida, no importa qui és. A partir d’aquí, despleguem tot un imaginari.
En un país tan petit com el nostre, amb una indústria musical tan petita, l’autogestió és l’única via perquè un artista com jo pugui viure de la música.
Ara que parles de la música com a punt de partida, trobo que el Kevin és un disc on insinues molt més que ensenyes. Hi estàs d’acord?
Sí, és un disc sensorial, de sensacions. És on em moc més còmode pel que fa al so i també a les letres. Mai una lletra meva és gaire evident, mai s’acaba d’entendre de què parla, són frases connectades d’una forma estranya… No hi ha coses molt tangibles. És una manera de fer que he anat trobant amb el temps.
Tot i que a Blanc (Halley Records, 2018) ja es comença a intuir, en el Kevin apostes decididament pel minimalisme sonor i per una producció molt exhaustiva. En què t’has inspirat?
Concretament en res, ha estat un procés. Juntament amb el Jordi Matas, hem anat trobant aquesta fórmula més minimalista en els darrers tres discos. Quan hi ha pocs instruments, tens aquesta sensació d’espai entre els sons i això produeix aquesta sensació de dimensió, de gran. Era el que buscàvem. Ho hem fet així perquè els dos ens hem adonat que com menys capes de so posem, millor sona i més ens agrada.
El fet que publiquis Kevin amb el teu propi segell li atorga una entitat diferent dins de la teva obra?
Sí, pel fet d’haver començat a fer-ho tot des de casa. Fabriquem els discos, fem el marxandatge, portem la comunicació… Això fa que actualment pugui viure de la música.
Va ser aquest el motiu pel qual et vas llençar a autoeditar-te el disc?
Ha estat per pura necessitat vital. Quan estàs en un segell els percentatges per a cadascuna de les parts es redueixen molt. Nosaltres teníem la capacitat d’absorbir tota la feina necessària per publicar un disc i ho hem fet. En un país tan petit com el nostre, amb una indústria musical tan petita, l’autogestió és l’única via perquè un artista com jo pugui viure de la música.
Creus que aquesta falta d’estabilitat afecta les obres que s’acaben publicant?
És una vida que no és fàcil. Cadascú té la seva realitat, però pel que he anat comprovant, a Catalunya, com més independents i autogestionats són els artistes, millor es guanyen la vida. La inestabilitat és una cosa que sempre tens al clatell. No sempre pots estar de gira o publicant discs. Arriba un moment en què t’has d’aturar, i quan això passa, normalment no saps ben bé com pagar les factures… La nostra vida és així.
Ara mateix, estàs de gira presentant el Kevin, què ha d’esperar la gent que va a un concert de Ferran Palau?
M’agrada pensar que els meus concerts són un moment de desconnexió. Et prens una cervesa i desconnectes de la teva realitat, dels teus problemes, de la política, del coronavirus i de tota la merda que contínuament està sonant. Atures tot això i escoltes una música que és lenta, que va a un ritme més relaxat que la societat, notes que les pulsacions baixen, que et tranquil·litzes i ho gaudeixes.
Per anar acabant, si quan va sortir Blanc, Kevin ja estava gairebé enllestit… Quan tindrem novetats artístiques per part de Ferran Palau?
Sempre estic fent música, de fet, ara mateix estic gravant un disc. No ho sé, quan vegi que ja tinc una cosa sòlida i amb personalitat pròpia, sortirà.
Per tancar, una curiositat. A les portades dels últims dos discs i també als concerts apareixes amb gorra. És una gorra serigrafiada amb la P dels Philadelphia Phillies, equip de la lliga americana de beisbol. Quina història amaga aquesta gorra?
Aquesta gorra va ser un regal de la meva sogra pel Leo. A la sessió de fotos per la portada del Blanc, va acabar sent l’escollida per la gràcia de la P dels Phillies i la P de Palau. Ara s’ha acabat convertint en una senya d’identitat. Trobo que és important que els artistes tinguin elements que els facin reconeixibles. Quan jo em poso aquesta gorra, la gent sap que soc el Ferran Palau, en canvi, si surto sense gorra, la gent no se’n recorda.
Per tant, ets fan del beisbol?
És un esport que m’agrada, però no soc fan incondicional dels Phillies. M’agrada jugar-hi, hi jugava quan era petit i ara, de tant en tant, encara surto amb el meu fill a passar-nos la pilota.
Autores de este artículo
