Després de gairebé 15 anys de silenci discogràfic, Madee torna amb Eternity Mingled with the Sea (BCore, 2021), el seu cinquè àlbum d’estudi. Després convertir-se en gairebé una banda de culte durant la primera dècada del 2000, la banda de Cabrils recupera l’obscuritat del seu rock amb influències del grunge. Un matí de divendres, ens atèn en Marc Prats, periodista de professió, durant una pausa de la feina.
Com és estar a l’altra banda de l’entrevista?
Divertit. Em poso més nerviós quan he de fer les preguntes, que no pas responent-les. Quan et toca contestar pots dir el que vulguis. De fet, últimament em toca seguir a polítics i cada dia em responen el que volen. I es queden tan amples! (riu). Per sort en l’àmbit de la música podem ser sincers i parlar clar.
Escoltant com sona el nou disc, molts ens preguntem… Per què ho van deixar els Madee?
Per res concret. No hi va haver cap baralla ni cap cosa estranya. Simplement, com passa també amb les relacions sentimentals, a vegades cal agafar una mica de distància. Tot i que sempre hi havia una petita esperança o intenció de tornar, fins ara no ho hem aconseguit. Al cap i a la fi, som 6 persones adultes, cadascú amb la seva vida, les seves criatures, les seves problemàtiques i les seves feines…
I què us ha fet tornar precisament ara?
Paradoxalment, ha hagut d’arribar la pandèmia perquè ens fotés una hòstia a tots plegats. A partir d’aquí vam decidir invertir tot el temps que teníem confinats a treballar en la banda.
En el fons, estem fent música d’arrel anglosaxona, si cantem en anglès, que faci les lletres una persona que la seva llengua materna és l’anglès és molt més autèntic.
A diferència de la gran majoria de persones que odiem el teletreball, als Madee els hi ha anat bé.
Ha estat una sorpresa. Hem trobat la nostra manera de treballar. Cadascú des de casa seva, intercanviant arxius i propostes, arranjant… Veure que la cosa flueix i que van sorgint temes guapos t’engresca a continuar. Aquesta forma nova de treballar donarà bastants més fruits perquè està funcionant. Em sembla que ja tenim material per treure un parell de discos més! (riu).
El fotògraf i poeta estadounidenc Mark Swanson ha escrit les lletres del nou disc. Com sorgeix aquesta col·laboració?
El vam conèixer a través del Jeremy Enigk (guitarrista y compositor de Sunny Day Real Estate), amb qui som amics des de fa anys. Amb el Mark es va establir una bona relació i va sorgir la possibilitat de col·laborar. El 2014, vam treballar junts en un parell de temes que vam publicar, però la cosa no va passar d’aquí. Ara hi hem tornat.
Com funciona aquesta relació? Us envia els poemes fets i els adapteu?
Exacte. El Mark Swanson és amic sobretot del nostre vocalista i guitarrista, el Ramon Rodríguez. Llavors li envia les lletres ja fetes, el Ramon treballa unes melodies i les va col·locant aquí i allà. Tot per via telemàtica. De fet, jo al Mark personalment ni el conec.
Què us aporta una figura, fins a un cert punt llunyana, com la seva?
Una certa autenticitat en la nostra proposta. En el fons, estem fent música d’arrel anglosaxona, si cantem en anglès, que faci les lletres una persona que la seva llengua materna és l’anglès és molt més autèntic. A més, ens agrada la seva manera d’escriure i compartim les temàtiques que tracta.
És curiós que un poeta de Seattle i una banda de Cabrils puguin sentir-se interpel·lats per les mateixes temàtiques.
El món està canviant i hi ha problemes que són globals. El racisme, la xenofòbia, la pobresa, el populisme… El món occidental cada vegada està més homogeneïtzat i ja no canvia tant el fet de viure aquí o allà.
El món està canviant i hi ha problemes que són globals. El racisme, la xenofòbia, la pobresa, el populisme…
Vau deixar de treballar en l’inici de la decadència del format físic i ara torneu en el moment de l’auge de les plataformes d’streaming. Cap a on veus què es dirigeix el món de la música?
És un moment absolutament de canvi. El món discogràfic està en una situació dramàtica. A Madee ens afecta poc, perquè no vivim econòmicament de la música i perquè tampoc hem estat mai uns supervendes. Ara bé, és evident s’haurà de repensar tot plegat perquè és inviable que la gent pugui dedicar-se a la música en les condicions actuals. I ara que no es poden fer concerts encara menys.
Què creus que s’hi pot fer al respecte?
S’hauria de fer un plantejament gairebé des de l’àmbit polític. Veure com es pot vehicular el fet que es pugui seguir fent música sense arrossegar-se i sense haver de dedicar-se a deu mil feines extra per poder pagar-se la carrera.
La nostra maduresa musical es tradueix en intentar oferir un missatge més positiu. El nostre so és menys rabiós ara que fa 15 anys.
Mencionaves el tema de no poder fer concerts… Abans de la pandèmia, els directes en sales també s’havien reduït molt i gairebé tot es limitava als festivals…
És una llàstima que qualsevol nit no puguis anar a veure un concert de la teva banda preferida o d’una que vols descobrir. Et veus obligat a passar per l’aro d’anar al festival i pagar una pasta per a veure un grup concret en males condicions i breument… Ho trobo com anar al Gros Mercat, al Corte Inglés o al McAuto. S’està pervertint. Potser la pandèmia és l’estocada final pel sector i arribarà el moment de repensar el que s’estava fent malament. Fem música o és un simple negoci com vendre xurros? O realment és una cosa que ha de tenir un interès?
En una entrevista a La Vanguardia deies que Madee no s’havia venut mai al ‘mainstream’. A què et refereixes?
Hi ha gent que crea bandes amb una intenció molt clara: Fer música comercial que arribi al màxim de gent possible, d’aquesta manera guanyar el màxim de diners i aconseguir la fama. Nosaltres no hem seguit mai aquest camí. No hem vinculat mai la música que ens venia de gust fer al fet de si tindria més repercussió. Hem fet el que hem volgut sempre.
Tota una declaració de principis.
Em sento bastant orgullós d’això. És bastant digne no haver-nos venut a fer una cosa més comercial… Nosaltres fem el que ens agrada, les cançons són així i punto. I a qui no li agradi, que s’escolti una altra cosa.
A diferència dels discos de l’anterior etapa, l’Eternity Mingled with the Sea té punt més lluminós i esperançador. És per donar un contrapunt a la situació actual?
El missatge positiu. Potser ja ens ha passat l’època d’estar torturats amb nosaltres mateixos. La nostra maduresa musical es tradueix en intentar oferir un missatge més positiu. El nostre so és menys rabiós ara que fa 15 anys.
He llegit que no voleu tornar als escenaris fins que la situació es normalitzi. Què fareu mentrestant?
Tot ho reduïm a compondre. L’altre dia llegia que els Arcade Fire també tenien material per treure tres discos de cops. Dins de la merda que està sent la pandèmia, en l’àmbit musical crec que sortiran coses molt interessants d’aquest 2020.
Autor de este artículo
