Pocs projectes musicals de casa nostra generen tant consens en el públic i la crítica com Maria Arnal i Marcel Bagés. El seu primer disc, 45 cerebros y 1 corazón (Fina Estampa 2017), va ser tot un cop d’efecte inicial, mentre que Clamor (2021) ha exercit de confirmació d’un projecte que barreja tradició amb modernitat i experimentació. Ara, poques setmanes abans de començar la temporada estival (tot i que ja fa dies que les temperatures l’han començada), la Maria Arnal ens atén per telèfon després de sortir d’una reunió.
En el teu projecte principal, juntament amb el Marcel Bagès, la vostra música agafa elements de la tradició i el folk, i els transformar a través de textures electròniques i experimentals. Com sorgeix aquesta idea?
Sempre hi ha hagut una intenció, però no ha estat conceptual. No hem buscat aconseguir res. Tot ha estat un resultat de jugar amb el so, de jugar amb les lletres, de jugar amb les melodies… La manera de relacionar-nos amb les gravacions d’arxiu mai ha estat la de cantar com es feia fa 100 anys, sinó de fer-ho com ens emociona a nosaltres. I això és exactament el que es fa amb l’electrònica, però encara més bèstia perquè pots jugar fins i tot amb la forma de l’ona del so.
Igual que la vostra música, els vostres directes també han evolucionat. Al principi eren més sobris i, a mesura que heu comptat amb més recursos, s’han convertit en gairebé un acte cerimonial. Com s’ha produït aquest procés?
Parles de recursos i és exactament això. Quan comences, els únics que tens són la teva veu, la teva destresa tocant un instrument i el repertori. En aquell moment, l’únic que m’importava era cantar bé i que s’entengués quina era la intenció de tenir un repertori tan singular, posar-lo en valor. Ara, a mesura que hem anat evolucionant, i sobretot després del primer disc que va ser una sorpresa per a molta gent i també per a nosaltres, vam pensar que molaria fer una posada en escena diferent. Vam treballar amb l’estudi d’il·luminació Cube i va funcionar molt bé.
Fa la sensació que ara tot plegat és molt més conscient.
Ara entenc que quan començava a cantar no podia assumir totes aquestes funcions de direcció creativa perquè el més important era enfocar-me en cantar bé. Després d’adquirir més experiència cantant davant el públic, m’he començat a interessar en aquests temes i la veritat és que em flipa. M’he adonat que pels estudis i la formació que tinc, ja que vaig ser acomodadora al Teatre Lliure durant 6 anys i he fet el màster d’Arts Escèniques, tinc molt més criteri del que em pensava.
D’on ve aquest punt gairebé cerimonial i religiós que tenen els vostres directes?
Clamor és un disc molt fosc. I és una foscor molt profunda que necessita creure en la llum, creure que tot tornarà a estar bé. És cert que té aquest punt no sé si religiós, però sí de creure. Després també incorpora aquesta idea molt còsmica que a mi m’ajuda molt. Quan em preocupo molt per algun tema, penso que estic en un planeta suspès a l’univers. M’ajuda molt aquesta idea còsmica per a calmar-me i això també apareix molt en el disc.
Muchas de las canciones del Freeze, Melt tratan sobre esa sensación de soledad y de estar lejos de los demás.
Com cada estiu, torna a aflorar el debat sobre els festivals de música massius. Molta gent critica que aquest format de fer centenars de concerts en una mateixa ubicació durant una sèrie de dies castiga molt el circuit tradicional de sales. Tu que els has viscut com a consumidora i també com a artista, què opines dels festivals com a esdeveniment cultural?
És un debat molt complex. Les sales són molt importants, perquè és on es forma la gent. Sobretot la gent que està començant. És on creixen els artistes. Els festivals són espais amb molta exposició, però que passen un sol cop l’any i no són sostenibles per la gent que comença. Estem en un moment molt complicat, després de dos anys en què el sector ha estat molt castigat. Potser no és el moment de posar-nos a barallar entre nosaltres. Cal identificar quines són les necessitats del sector, des del punt de vista dels artistes i dels tècnics, i a partir d’aquí entendre realment de quina manera els festivals són beneficiosos i com ho són les sales.
I el públic també hi té una responsabilitat…
Hi té molt a dir, perquè hi ha públic que ha desaparegut, que no ha tornat als teatres, que no ha tornat a les sales després de la pandèmia…
Després de l’aturada pandèmica, sembla que el sector s’està reactivant. Ho esteu notant d’alguna manera?
Força. Per exemple, no hi ha gairebé tècnics perquè molts ho han deixat. Fins i tot costa trobar furgonetes. Hi ha molta més oferta cultural que públic que pugui sostenir-la. Quants concerts hi ha en un dia? Això és perquè tot el sector ha estat passant molta set. I no hi ha tant de públic, perquè hi ha molta gent que o s’ha quedat en una situació econòmica molt vulnerable, o directament desconfia poder agafar el virus… Jo crec que això s’animarà molt durant l’estiu, però vaig veient… No està tot tan ple com estava.
Des que vas convertir-te en una persona pública no has tingut problema en mullar-te en temes polítics o socials. Per què creus que això encara és una rara avis en el món de la música?
No ho sé, però potser és perquè no és una bona estratègia de màrqueting. I també hi ha gent a la qual no li interessa directament aquest món. En el meu cas, és tal qual soc, parlo de les coses que m’interessen i prou.
Encarem els últims mesos de la gira de Clamor, ens queden concerts molt especials i crec que l'espectacle està en un moment de plenitud.
Fa escassos dies vas anunciar el llançament de l’exposició SIRENA. De què tracta exactament?
És una composició generativa que canvia constantment en temps real en funció d’una sèrie de fonts d’informació de la ciutat de Barcelona. Em refereixo a la temperatura de l’aire, la temperatura del mar, les fases lunars, l’hora en què es pon el sol… En total, hi ha més de 80 factors. Aquesta composició està formada per una base de sons creats i generats pel John Talabot i per mi.
Ha estat molt diferent a compondre cançons?
El que més m’encanta és que no ha estat contradictori. A mi les cançons m’encanten. Em semblen píndoles màgiques que són capaces de fer-te connectar amb emocions de manera molt ràpida. Són aquesta finestra oberta a una altra realitat que és increïble. Però alhora també m’ha agradat la possibilitat de crear una música més contemplativa, en la que no hi ha d’haver música, ni tan sols melodia. Com si fossin paisatges sonors, una cosa molt més meditativa. M’interessa molt poder treballar en totes dues direccions sense cap mena de contradicció. Al revés, treballar en SIRENA m’ha donat moltes més eines per a produir.
En una de les entrevistes que vas fer presentant Clamor, feies broma dient que ja estaves “embarassada del següent disc”. Hi ha notícies respecte a això?
(Riu) De moment estic centrada en acabar la gira. Després descansarem una miqueta i ens posarem a treballar. Sempre vaig una mica per davant amb les idees. El que passa és que posar-se a fer les coses és un procés molt més lent. Les idees són molt ràpides, però com es materialitzen és difícil.
Tornant al present: S’acosta l’estiu, època de festivals de música per excel·lència. Com encareu aquests mesos de tanta activitat?
Encarem els últims mesos de la gira, ens queden concerts molt especials i crec que l’espectacle està en un moment de plenitud. S’entén que hi ha una voluntat de posar en escena els sons que hem estat treballant i component aquests últims anys. De cara al Sònar estem treballant amb el Cor de Noies de l’Orfeó Català, que són 37 noies de 16 a 25 anys que canten espectacular… i alguna sorpresa més.
Autor de este artículo
