Quan una es deixa portar per la improvisació, cada moment és únic. És una fotografia: no es pot modificar tot i que hi hagin errors, però en la imperfecció està la bellesa. De fet, la perfecció mai serà la via per arribar a l’excel·lència. Sembla contradictori. Potser ho és. El cineasta Werner Herzog acostuma a afirmar que l’única manera d’arribar a la veritable essència de qualsevol tema és mitjançant la ficció, modificant el que trobes i aportant la teva visió subjectiva. Fem caure un mite: l’objectivitat no existeix. L’essència de les coses és impenetrable sense la llibertat, el coneixement i la interpretació.
Això és d’alguna manera el que li passa a Sílvia Pérez Cruz amb el seu últim treball. L’àlbum Vestida de nit (Universal Music, 2017) és una foto d’un moment concret, en el que es van enregistrar una sèrie de cançons amb un quintet de corda i la veu de la catalana. Però només és un moment, perquè la música que aquest grup porta vora de tres anys interpretant no té propietat ni definició. És lliure i imperfecta. Precisament per aquesta raó, la cantant és capaç d’arribar a allò que busca Herzog, i que busquen els bons artistes: l’essència. L’origen de l’emoció.
Des de cançons com el vals peruà Mechita fins a la reconeguda Vestida de nit, que tot i ser un clàssic del seu repertori s’enregistra per primera vegada en aquest disc al que dona nom, la cantant busca trepitjar terreny conegut per tal de centrar-se en el pla sonor. És a dir, en el desenvolupament orgànic de la música, objectiu irrenunciable per a ella. “Durant la creació d’aquest espectacle vam tocar de memòria, i vam treballar les dinàmiques entre nosaltres a partir de la improvisació”, assegura Pérez Cruz, que des del començament va voler trencar la imatge que tenim dels instruments de corda que l’acompanyen. “A més, a la música clàssica és habitual tocar amb partitura, i volíem fer el pas a tocar de memòria, perquè el faristol no deixa de ser una barrera física en la que t’amagues”, explica. “Quan et treus això, et trobes amb tu mateix i amb les teves emocions… i fa por”, afegeix.
D’aquesta manera, Sílvia Pérez Cruz exerceix de directora d’orquestra amb un quintet de corda format per dos violins (Carlos Montfort i Elena Rey), un violoncel (Joan Antoni Pich), un contrabaix (Miquel Àngel Cordero) i una viola (Anna Aldomà). La seva mà esdevé una sort de batuta, que controla amb intel·ligència les energies sobre l’escenari. S’entenen amb mirades i somriures. No calen papers ni pautes marcades: només la confiança i l’experiència d’un grup que porta temps compartint passions. Meta final? Superar les barreres que sovint s’(auto)imposen a la música. “Vull trencar els estils, que és el que he fet tota la vida, i buscar l’emoció”, explica. “Vull provocar una revolució emocional, que de vegades sembla que estem tots morts”, afirma contundent l’artista catalana.
Li brillen els ulls. Serà aquesta emoció que brota incontrolable del seu interior, o potser només els focus que l’il·luminen des de les altures. En tot cas, Sílvia Pérez Cruz signa amb aquest últim treball -que s’estrena avui mateix i es presentarà el proper 17 de maig al Liceu barcelonès- el que ella considera “el més valent” de tots els que ha fet. No és estrany: desconstruir el seu propi repertori no ha de ser fàcil. Però els diamants purs que pots trobar entre les peces… No tenen preu.
Autores de este artículo
