El jove Erick, també conegut com Cimafunk o Cima, va entrar en escena com un cicló en una sala Barts, plena, però no a vessar, ideal per disposar d’espai per ballar.
Si en algun moment es va intuir que per un lateral de l’escenari apareixeria Bootsy Collins cal qualificar tal visió de miratge. A la tarima, el baixista ‘Caramelo’ Ibáñez Hermida exercia com un metrònom perfectament equilibrat. Tant pel funk, ups!, el boogaloo, i el jazz llatí. Percudia de valent el seu instrument per fer giravoltar a l’audiència. La resta de la secció rítmica merita la mateixa consideració.
El toc més funky passava per la guitarra de ‘Bejuco’ Diego Barrera, ben atent a Prince com al gran Manuel Galván; la pulsió més dura, a càrrec de Raúl Zapata ‘Dr. Zapa’, a la bateria. La sabrosura a les mans de ‘Machete’ Mario Mesa, a les congues. En el retrovisor, la sonoritat afro del boogaloo de Ray Mano Dura Barretto. Un gran de la percussió, el jazz i els ritmes llatins. El toc més acadèmic era per Diana Osumy Sainz Mena, al trombó i als cors.
El boogaloo va ser un ritme molt conegut, però de vida tan breu com intensa, en la segona meitat dels seixanta. Va ser la resposta de la comunitat llatina de NYC –on ja ha tocat Cimafunk– al soul imperant. L’estil és una fusió de rhythm i blues i soul amb el mambo i el son montuno. En definitiva una mirada avançada de la música de ball que el funk faria seva, en especial, per la rítmica de les percussions caribenyes.
Grans de la música llatina, definidors del nou so, com els pianistes Charlie i Eddie Palmieri vivien en les notes del teclista Juan Marcos Rodríguez Faedo. Els èxits van ser de Johnny Colón, Joe Cuba Sextet, Héctor Rivera i Pete Rodríguez, entre d’altres. Tots ells mestres de les ‘descargas’, sessions, sense final, de ball i festa.
D’aquesta tradició beu l’autor de Cocinarte amb la que va obrir el set, Apretao, pura mascarada sexi, i Paciente, amb una recitació dedicada a les titis de tota classe i condició.
Cimafunk aposta per una sensualitat que se suposa, que s’imagina, que s’endevina. El cantant de Pinar del Río es desprèn de l’americana del seu vestit retro i mostra amb tota la seva brillantor un davantal de cuina daurat, uniforme ideal per cuinar la festa del son montuno. Cubacat, la comunitat caribenya present a la sala, estava encantada. La clave, el pop, el boogaloo, que per moments va sonar duríssim, quasi heavy, van entusiasmar. En Cimafunk s’endevina un diamant en brut, que mapeja amb astúcia per on caminen els ritmes urbans i llatins expressats en castellà.
Cima fa un ús intensiu de ‘slang’ cubà, sense ser vulgar, cosa que ressalta l’esponjosa sabrosura de la seva proposta, en què la suma dels elements mencionats confeccionen un so, si no nou, sí molt personal. Així ho expressa a la revista de cultura cubana La Jiribilla. “Se trata de reflejar y de comunicarte usando las palabras de la gente, de gozarte a ti y a la gente; y estar dispuesto a comunicar desde una experiencia propia y decir la verdad sobre ti, lo único que puede llevarte al éxito”.
Erik Alejandro Iglesias Rodríguez es considera proper de Benny Moré i Bola de Nieve, com del afrobeat de Fela Kuti. La mixtura resultant, que es palpa a Ponte pa’ lo tuyo, èxit el qual esdevé crossover, va tombar la sala. I amb Me voy, corejada a crits, més el recitat d’Alabao, convidant el públic a la tarima, Cima va rematar la jugada. Gresca cubana enmig de la tardor calenta, per altres motius, barcelonina.
No va sonar el nou tema, Potaje. El camí que s’albira en aquesta cançó fa pensar en l’excel·lència musical a la qual aspira el cantant. En aquest sentit, resulta aclaridor el ‘making of’ que l’acompanya, gravat aquest octubre, en què el gran Pancho Amat l’aconsella que tingui un ull a la música de New Orleans. Cimafunk que ja ha actuat al llegendari club Tipitina’s, sap que és una ciutat en què el funk, el soul i els ritmes antillans es cuinen a foc lent.
El Festival Internacional de Jazz, que fa algunes temporades programa des dels marges del jazz, s’apunta un triomf de qualitat amb Cimafunk. L’oportunitat concedida a un evangeli festiu, de carrer, respectuós amb l’immens llegat que el precedeix, permet al compositor cubà, de la mà d’un boogaloo del segle XXI, signar un dels millors concerts de l’any.
Barcelona bateja el naixament d’un gran, que quan torni ben podria ser cap de cartell d’algun dels festivals que ens envolten.








Autores de este artículo

Miquel Queralt

Montse Melero
Hacer fotos es la única cosa que me permite estar atenta durante más de diez minutos seguidos. Busco emoción, luces, color, reflejos, sombras, a ti en primera fila... soy como un gato negro, te costará distinguirme y también doy un poco menos de mala suerte.