Ha de tocar els nassos que, després de mesos preparant la teva festa d’aniversari, la pluja provi d’esgarrar-te-la. Per sort, les tempestes es van limitar a la tarda i l’organització del Cruïlla va tenir la cintura i habilitat suficients per reorganitzar el festival en temps rècord i bona part dels concerts previstos es van poder dur a terme. Malauradament, l’endarreriment de l’obertura del parc del Fòrum de Barcelona –la jornada havia de començar a les 18:30 i ho va fer a les 21:30– va deixar algunes víctimes importants, com la programació de comèdia i de ball, que van ser cancel·lades en la seva totalitat. També van caure del cartell altres noms, com els d’Hermanos Gutiérrez, Maika Makovski, Filipin Yess i Roko Banana. Malgrat aquests entrebancs involuntaris, la celebració del quinzè aniversari del festival va acabar sent un èxit, amb 82.000 assistents repartits en quatre dies –nou rècord per al certamen– i va tornar a evidenciar que és possible fer un festival massiu pensat per al públic local.
Perquè, per sobre de totes les coses, el Cruïlla és principalment això: un festival pensat per al públic local, com evidencia el fet que, passejant pel Fòrum durant els quatre dies que ha durat, la llengua més escoltada amb diferència sigui el català. També es nota en què la presència de turistes és molt limitada i per moments imperceptible. Ara, el punt diferencial respecte a la resta de grans festivals del país és que els concerts més massius i celebrats són els d’artistes d’aquí. Com és el que cas de Love of Lesbian, que van ser els encarregats de dinamitzar el concert de celebració del quinzè aniversari amb l’ajuda d’un fotimer de col·laboradors.
Amb l’incansable Santi Balmes com a moderador, el sextet barceloní va rescatar algunes de les peces més recordades del seu repertori davant d’un públic entregat, malgrat que el concert va començar a les dues de la matinada, més de tres hores després del que estava previst inicialment. A cada cançó, els barcelonins invocaven a un amic diferent: Valeria Castro va brillar a Allí donde soliamos gritar, els Cala Vento van complir l’expedient a La niña imantada, mentre que els problemes tècnics de Viva Suecia van limitar la sempre frenètica Los irrompibles. Però sens dubte, la combinació més potent va ser la que van formar Balmes i Maria Hein, que van fer emmudir les prop de quinze mil persones amb una delicada versió de Lucha de Gigantes, d’Antonio Vega. La celebració també va tenir el seu moment reivindicatiu, amb Santi Balmes carregant contra el feixisme i Benjamin Netanyahu.
El tram final va estar marcat per les aparicions d’Alizzz, que va entonar la icònica Club de fans de John Boy com fos un fan més, i de Pep dels Figa Flawas, que va fer de Santi Balmes millor que Santi Balmes a Algunas plantas. La traca final de la festa va ser Fantástico, que va ser interpretada per tots els artistes que havien participat en l’espectacle tot just després que la plana major del festival hagués bufat les espelmes d’un pastís gegant d’aniversari.
Abans, també havia triomfat Pau Vallvé, en un escenari Vueling que es va omplir a mesura que avançava el recital a conseqüència de l’acumulació de públic a l’entrada per l’endarreriment de l’obertura de portes. El barceloní es va fer acompanyar pel conjunt de percussió gracienc Kabum, que van afegir contundència a cançons com I cantar! i Protagonistes, que va tancar l’actuació.
Un altre dels elements distintius del Cruïlla és l’aposta per disciplines artístiques més enllà de la música. Enguany, va destacar l’espai dels muralistes, amb artistes com Slim o Guillem Font, que van retratar algunes de les instantànies més mítiques que ha deixat l’esdeveniment en els seus quinze anys d’història. També les instal·lacions lumíniques de Calidos i els espectacles de cultura catalana dels castellers de la Colla Jove de Barcelona, la Colla d’Esquerra de l’Eixample i la Colla Universitària d’Enginyers Descargolats i els Bastoners de Sant Cugat.
En canvi, amb els caps de cartell internacionals, la sort va ser més dispar. Dissabte, Alanis Morissette va demostrar que continua en plena forma amb una actuació tan poderosa com la seva veu, que encara avui continua transmetent la mateixa cruesa i visceralitat del primer dia. La canadenca va repassar bona part del seu repertori, posant especial èmfasi en l’àlbum Jagged Little Pill, que ara fa trenta anys la va fer mundialment famosa, allunyant-la de l’etiqueta d’artista de pop adolescent i convertint-la en tot un emblema del feminisme. La cantautora es va entregar totalment sobre l’escenari, donant voltes sobre si mateixa mentre entonava els darrers versos de ‘Head Over Feet’ o protagonitzant un solo d’harmònica a ‘All I Really Want’. No obstant això, el moment més destacat de la nit va ser quan va interpretar ‘Ironic’, un dels grans hits que han definit la seva carrera. L’esplanada de l’escenari Estrella Damm es va convertir en un banc de telèfons mòbils buscant immortalitzar un dels moments del festival. ‘Thank U’ va fer de punt final per a una Morrissette que va abandonar l’escenari corrents, malgrat que l’horari del seu concert va ser un dels pocs que no va ser modificat a conseqüència de la pluja.
Ara bé, si el concert d’Alanis Morrissette va destacar per la capacitat de l’artista de transmetre emotivitat i, sobretot, autenticitat; el de Thirty Seconds to Mars el dia abans ho va fer per tot el contrari. La banda formada pel conegut actor Jared Leto, el seu germà Shannon Leto i Tomo Milievi va naufragar en una actuació que va pecar d’artificial. De fet, en molts moments semblava més un concert pensat per generar moments èpics dissenyat al mil·límetre per ser capturats pels telèfons mòbils, que no pas per oferir un espectacle musical a l’alçada d’un festival com el Cruïlla. I això que els nord-americans van posar tota la carn a la graella: canons de fum, confeti, serpentines, un llançaflames i, fins i tot, una petició de matrimoni sobre l’escenari… Tots els clixés possibles al servei d’una èpica de cartó pedra que ni les repetitives tornades de Jared Leto, ni els energètics solos de guitarra de Milievi, ni els passatges de bateria de Shannon Leto eren capaços de fabricar. Mentrestant, Jared Leto exercia de mestre de cerimònies al més pur estil icona pop, interactuant amb el públic amb una barreja entre anglès, castellà i, per moments, italià. Fins al punt que va aturar l’actuació durant cinc minuts per a enviar un vídeo a un conegut seu la identitat del qual no va revelar. Finalment, després d’una traca final de petards durant The Kill (Bury Me) i Closer to the Edge, l’actor es va acomiadar assegurant que aquest havia estat el millor concert de la gira. No em vull imaginar com hauran estat els altres.
Autor de este artículo
