No vull enganyar a ningú. Reconec que jo tampoc sabia de la seva existència. I això que el seu somriure trapella apareix discretament a la banda esquerra del mític Rooftop concert. Concretament, entre l’intent de barba de Paul McCartney i les patilles de Ringo Starr. Allà s’amaga la figura i també el teclat de Billy Preston, l’home que va salvar la banda de música més influent del segle XX.
Més que salvar-la, realment li va allargar la vida. I és que després de gairebé 10 anys de carrera, els fab four estaven cansats de ser ells mateixos. Malgrat que el final de la banda era un fet que ja es respirava en l’ambient, el quartet de Liverpool s’havia compromès a enregistrar un últim disc, que a més volien presentar en directe d’una manera especial.
Tot i aquestes bones intencions, els Beatles estaven encallats. John Lennon no estava gaire per la labor de compondre, les propostes de Paul McCartney no comptaven amb el suport dels seus companys, George Harrison estava fart d’obeir ordres i Ringo Starr… doncs era Ringo Starr. Enmig d’aquest col·lapse creatiu, sortida del grup de Harrison inclosa, va aparèixer ell. Va aparèixer Billy Preston.
Però qui era Billy Preston?
Billy Preston era un pianista que els Beatles havien conegut l’any 1962 a Hamburg. El jove nascut a Texas era el pianista de la banda d’acompanyament de Little Richard quan va creuar-se en el camí dels britànics per primera vegada. En aquell període d’efervescència i joventut, els cinc van compartir més d’una aventura nocturna a la ciutat alemanya.
Set anys després, Billy Preston es trobava de gira a Londres tocant l’orgue a la banda de Ray Charles. Després d’haver abandonat per primera vegada la banda, George Harrison va assistir a un concert del mite soul estatunidenc, on va tornar a coincidir amb el pianista. Pocs dies després, i un cop Harrison havia acceptat tornar a reincorporar-se a la banda, el guitarrista va decidir convidar el músic texà als estudis EMI de Savile Row.
El que no sabia el jove pianista de 23 anys era que els Beatles tenien un pla amb ell.
“Estàs a la banda!”
Amb el seu afro inconfusible i el seu somriure contagiós, Billy Preston va acostar-se al quarter general dels Beatles amb la intenció de passar una bona estona. La seva arribada va servir per a punxar el globus de la tensió que el diferents membres de la banda havien anat unflant paulatinament en les sessions anteriors, en una escena que el documental Get Back de Disney + retrata amb molta subtilesa.
Després d’una estona entre salutacions, anècdotes i alguna pipada a una cigarreta sospitosa, Billy Preston va seure davant del teclat i allà va començar a brollar la màgia. A les imatges recollides per Get Back es veu perfectament com Lennon, McCartney i el mateix Harrison s’adonen ràpidament que totes les cançons assajades sonen molt millor amb la presència del teclat de Preston.
Els mítics interludis de la colossal Get Back, són obra seva. Les traces soul d’I’ve got a feeling, també. Els temes que fins aquell moment eren inconnexos o s’havien transformat en carrerons sense sortida, van convertir-se en cançons que els Beatles es veien capaços de defensar en directe gràcies a la incorporació del groove del teclat de Preston.
Després d’unes hores d’assajos plegats, John Lennon va decidir llançar la bomba: tots els temes del nou disc incloïen una part de piano i, com que volien enregistrar-los en directe, necessitaven a una persona que el toqués. “Estàs a la banda”, li va dir entre rialles, en un moment captat per les càmeres del documental. En aquell instant, Preston va posar cara de no creure-s’ho i amb la mateixa cara que posaríem tots si la nostra banda preferida ens proposés formar-ne part va contestar: “Segur. Magnífic, estàs de broma”.
Però no, no era broma. Billy Preston va participar en les gravacions del Let it be (1970, Apple Corps) i l’Abbey Road (1969, Apple Corps), així com en el mític concert al terrat de l’estudi. De fet, és l’únic músic no integrant dels Beatles que va rebre crèdit en una de les seves publicacions.
Músic talismà
Posteriorment, Preston va signar pel segell Apple Corps i va col·laborar estretament amb George Harrison, qui va acabar produint el seu primer disc en solitari That’s the Way God Planned It (Apple Corps, 1969).
Més endavant, també va aparèixer com a músic d’acompanyament en diversos discos en solitari de Harrison per a acabar col·laborant també amb els Rolling Stones. Amb els londinencs va enregsitrar àlbums tan representatius com l’Sticky Fingers (Rolling Stones, 1971) o l’Exile on Main St. (Rolling Stones, 1972) i va acompanyar-los de gira entre 1973 i 1977.
Billy Preston va esdevenir un músic talismà amb qui tothom volia comptar en les seves gravacions. Artistes tan diferents com Joe Cocker, Whitney Houston, Eric Clapton, The Band, Red Hot Chili Peppers o Johnny Cash van col·laborar amb ell. Malgrat això, els seus problemes amb les drogues i els seus escàndols legals mai el van deixar esclatar com a artista en solitari. Finalment, l’any 2006 va morir per problemes derivats dels ronyons.
Més de 50 anys després de tancar-se amb els Beatles a l’estudi, és el moment de reivindicar la figura de Billy Preston com una de les influències més importants en la carrera dels fab four. Cal escriure el seu nom amb lletres d’or al costat de figures com George Martin, Yoko Ono, Bob Dylan, Eric Clapton o el mateix Little Richard. I és que segurament sense el seu magnetisme personal i la seva habilitat amb el teclat, ens haguéssim quedat sense algunes de les millors cançons que ens ha donat la història del rock.
Autores de este artículo
