A prop de ser octogenari, Bob Dylan, el premi Nobel de Literatura 2016, des de fa un munt de temps està de gira permanent. Capbussat en una mena de luxúria musical i informativa, explicada per ell mateix i disseccionada pel mestre Scorsese –sens dubte, el director de cinema contemporani per excel·lència– en un documental, que combina de manera àgil i ferma la gira dylaniana de 1975-76 amb declaracions actuals. Per moments la cinta té un to existencialista.
El director italo-nord-americà Martin Scorsese, que, segons els entesos, té l’honor d’haver filmat el millor documental sobre aquest gènere musical, The Last Waltz (1978) tot enregistrant el darrer concert de The Band, el grup que va participar intensament en una de les etapes musicals més fèrtils de Bob Dylan, tant en la lírica com en la música. A més, Scorsese fa uns anys va rodar un exitós documental sobre l’autor de Like a Rolling Stone –que no té res a veure amb el grup britànic–, No Direction Home, 2005.
És ben sabut que a Dylan li agrada tornar, ‘again and again’, al passat. El més correcte seria dir que el poeta de Duluth maneja la roda del temps endavant i endarrere a voluntat. D’aquí la sèrie de bootlegs, que es publiquen periòdicament. Sense anar més lluny, avui mateix 1 de novembre, és el torn de Bob Dylan (featuring Johnny Cash) – Travelin’ Thru, 1967–1969: The Bootleg Series Vol. 15 –en formats de triple cd i triple vinil–, que conté material inèdit o poc conegut. Amb Cash va fer més coses, que ara ocupen el 50% del box set, cas del duet a Girl From the North Country que obra Nashville Skyline (1969). El cofre incorpora les considerades millors interpretacions de Dylan en registre country, on destaca una versió ben poc usual de Folsom Prison Blues, de Johnny Cash, així com registres vocals de les aparicions en el show de televisió d’aquest. També consten versions alternatives o no editades de John Wesley Harding, 1967, i de Self Portrait, 1970.
L’atemporalitat, també remet als seus programes de ràdio –imperdibles de totes totes–; el seu homenatge recent a un repertori molt concret de Frank Sinatra, com la seva autobiografia, o el cinema francès. En el cas que ens ocupa, el documental combina amb encert el temps dylanià amb el tempo cinematogràfic d’Scorsese.
En funció de tot plegat, Bobby com li diuen els seus íntims o Papà Dylan els seus devots, està concentrat en rebobinar constantment per allà on ha passat. Respecte al documental basat en la gira efectuada en dos trams entre la tardor de 1975 i la primavera de 1976, diu en pantalla: “No me’n recordo de res. No havia nascut!”.
L’espectador pot dubtar si es mostra de manera honesta o tira de ‘semenfotisme’.
El documental és un exercici de màgia i mentida, el fet de dur la cara pintada de blanc durant la gira, més de 40 anys enrere, n’és una evidència. Dylan considera que et pots refiar d’algú amb una màscara, però no sense.
Algunes de les entrevistes, alguns dels personatges… No, no farem spoilers. Fins i tot, Scorsese amaga l’existència de Renaldo & Clara, el documental fallit, dirigit pel mateix músic, el 1978. Com a punt d’encolatge cal parar atenció a Martin Von Haselberg.
El context
Qui ho explica millor és l’escriptor, guionista, músic i actor Sam Shepard, autor de Rolling Thunder Logbook, Viking Press, 1977 (Rolling Thunder: con Bob Dylan en la carretera, Anagrama, 2006). Shepard retrata amb agudesa la catarsi que suposa anar sense destí, sense un rumb definit seguint l’estel de Dylan tot conduint el bus de la gira, com la gira mateixa.
El bell mig, el desgavell d’aquella desfilada per més de 20 ciutats, a la qual, en algun moment, es van apuntar entre molts altres, Allen Ginsberg, Mick Ronson, Joan Baez, Arlo Guthrie, Ramblin’ Jack Elliot, Roger McGuinn. També, Bob Neuwirth, Roger McGuinn, T Bone Burnett, Ramblin’ Jack Elliott, Ronee Blakley, Scarlet Rivera, Sam Shepard, Joni Mitchell, Ringo Starr, Patti Smith i Phil Ochs.
La gira transcorre en un context personal i musical molt potent en la vida de Dylan.
Des de l’assumpte del boxejador Rubin Hurricane Carter –empresonat per un delicte que no va cometre– apareix en el documental explicant el que va suposar comptar llavors, i fins avui, amb el suport i l’amistat del músic, que li dedicà una cançó homònima, el 1975. Després vindrà Desire (1976) ja gravat, però sense publicar en aquell moment. El seu divorci. I, Blood on the Tracks (1975) un cinc estrelles atemporal.
El públic estorat acudeix als concerts de la gira des de la ignorància de no saber qui és fins aquells que es pregunten què fa una megaestrella de la música fent concerts en pobles i viles perduts a 7,50 dòlars la nit.
De tot aquest circ, un Dylan envellit, entre distret i qui sap si fastiguejat, a la pregunta de què queda de tot allò, respon secament que cendres.
Per arrodonir el que representa aquesta etapa del rock nord-americà, Dylan presenta 148 cançons en 14 discos, de les quals més de 100 són inèdites. The Rolling Thunder Revue: The 1975 Live Recordings, que com a suport al documental, encarta assajos, concerts i ‘outtakes’, que vesteixen i documenten aquesta etapa i la gira feta pel nord-est dels Estats Units i el Canadà, ocupant teatres i sales de capacitat mitjana tot convidant músics de tota mena que es volguessin sumar a una caravana de trobadors i rockers mentre la gira s’enfonsava en un desastre financer.
La caixa adjunta, entre altres enregestriments, cinc concerts íntegres gravats amb una qualitat excel·lent: quatre a Massachusetts i un a Montreal, més tres discos de rareses. Hi ha canvis a les formacions i poques variacions de repertori, però les interpretacions mai són iguals. El cofre també recull la cançó de tancament d’aquests sets. Sempre la mateixa, This Land Is Your Land, de Woody Guthrie (1912-1967). Personatge capital en la trajectòria vital de Dylan, a qui va conèixer convalascent en un llit d’un hospital. També inclou un llibret de 52 pàgines amb fotografies inèdites de la gira i un assaig del novel·lista i músic Wesley Stace.
Qui vulgui veure o sentir d’allò més bé a Robert Allen Zinnerman es pot acostar a una de les sales amb més història de NYC. El Beacon Theatre, dempeus des de 1929, disposa de 2.894 localitats. Entre el 23 de novembre i el 6 de desembre d’enguany, Bob Dylan es farà verb durant deu nits, pels mòdics preus d’entre 99,50 i 300,00 dòlars. L’epifania, és a dir, el concert és a tocar.
Autores de este artículo
