Swit Eme, Skinny Flex, Yxungdy970… Són alguns dels artistes que aquest curs m’han descobert els meus alumnes. El primer, pel que he vist a les xarxes, m’ha semblat entendre que és la parella de Santa Salut, i fa un temps havia vist un videoclip de tots dos junts, però no hi havia parat més atenció. No va ser fins que me’n va parlar un dels meus estudiants de l’institut que vaig començar a informar-me sobre ell i escoltar algunes de les seves cançons. De les que he sentit, n’hi ha un parell que m’agraden força: Quiero volver atrás, amb Mayo 214 i Fulston; i A ver si se me pasa, amb Sotan. Però hi ha una faceta seva que encara m’interessa més, i és La Masia, la versió catalana del seu col·lectiu principal, La Cantera. Aquest Sant Jordi, per exemple, ell i Deibit van treure Foc i roses, una cançó agressiva de rap en català en la qual representaven el drac com l’estat que es vol menjar el poble. El fet que Swit Eme, amb 122.000 seguidors a Instagram, publiqui cançons en català com aquesta em sembla importantíssim.
Skinny Flex va ser la meva entrada al drill. Ho mencionava en l’última columna. Un dia, a classe, un dels adolescents de primera fila estava cantant uns versos que vaig deduir que eren de música urbana i li vaig demanar de qui eren. Altres vegades havia endevinat cançons d’artistes com Morad i El Jincho, per exemple, però aquella cançó no la reconeixia. Era d’Skinny Flex. Em vaig anotar el nom i el vaig buscar quan vaig arribar a casa. La primera certesa va ser adonar-me que, en general, els mitjans no estan fent gens bé la seva feina a l’hora d’explicar l’escena, però vaig trobar alguns perfils a les xarxes i vídeos a Youtube que em van ajudar a fer-me’n una idea. El drill, que em perdonin els que en saben, vindria a ser el pas següent del trap: més fosc, més violent, més nihilista… Llegeixo a Wikipedia que el protagonitzen músics més joves: un dels pioners, Chief Keef, tenia 16 anys quan va signar un contracte de sis milions de dòlars amb Interscope. Així que, vaja, m’atreviria a dir que és la youth culture de tota la vida, en el sentit d’aquella cultura pensada per espantar i escandalitzar la gent gran.
L’alumne de 16 anys que em va parlar de Swit Eme, de fet, també està provant de fer el seu propi camí en el drill, i no fa gaire va publicar una cançó a Youtube: Bandos. Per cert, també tinc alumnes noies amb molt de talent musical, però es mouen més en l’àmbit del pop, i no tant de la música urbana. Llegeixo a internet que hi ha qui considera que Somadamantina té temes de drill i que hi ha referents femenins internacionals com Sasha Go Hard, a qui potser coneixeu per ser la responsable de la cançó de la sèrie d’HBO Insecure; però els meus alumnes no en mencionen cap, i m’adono que el seu gust musical, suposo que per inèrcia, té un biaix de gènere claríssim. L’ídol d’aquest alumne que fa servir el nom artístic de yxungblessed, per exemple, és Yxungdy970, un artista amb el qual em va passar una cosa similar a la de Swit Eme.
De Yxungdy970, no vaig recordar que ja n’havia sentit parlar fins que no vaig posar-me a investigar una mica. Vaig topar amb un tuit d’HJ Darger que ja havia llegit al febrer i que m’havia posat sobre la pista d’un artista assenyalat per ser un maltractador.
waiting for el comunicado de @LaVendicionRecs
— 📂 (@HJDarger) February 12, 2021
y que lo echen del puto catálogo
y si no pues nada, todo se acaba, hasta aquí habríamos llegado con lo de ser un sello independiente con valores
Llavors, feia poc que Yxungdy970 havia col·laborat amb Yung Beef i havia aconseguit així el suport de La Vendición Records com una de les grans promeses de la música urbana actual. Però van començar a córrer vídeos i captures de pantalla de Whatsapp per les xarxes que el deixaven en evidència. En un vídeo, tirava les coses de la seva parella a les escombraries mentre la insultava i la humiliava; en les captures, se’l sentia cridant-la i insultant-la a través d’una colla d’àudios. Tot això s’havia començat a difondre en un compte d’Instagram que ja no existeix, però que va fer el seu efecte. Immediatament va ser expulsat de La Vendición.
— La Vendicion Records (@LaVendicionRecs) February 12, 2021
Quan vaig escriure al meu alumne per comentar-li que per a mi aquest artista estava cancel·lat per aquest motiu, em va respondre que tot allò havia estat un muntatge, que la noia ho havia desmentit tot a les xarxes i que havien tret una cançó junts per deixar-ho clar: Díselo. Quan vaig treure el tema a classe per convertir-lo en un petit debat, alguns simplement hi van treure pes i ho veien com una operació legítima de marketing per aconseguir més seguidors, oients i visites. Tant era que l’expulsessin de La Vendición, l’important era augmentar l’impacte.
La faceta de Yxungdy970 com a maltractador no és l’únic que vaig trobar sobre ell quan intentava informar-me’n. També vaig anar a parar a un directe més recent d’Instagram que altres rapers competidors estaven fent servir per ridiculitzar-lo. En aquest vídeo, se’l sent demanant a la policia que deixin de donar cops a la porta de casa seva, que deixin de cridar, que si foten la porta a terra ell es tirarà pel balcó i que no pensa obrir perquè no pot estar segur que no el peguin i el maltractin. Tant ell com els seus col·legues, diu al vídeo, tenen por. En molts dels comentaris del directe es burlen d’ell, per ser un cantant de drill i tenir por a la vegada, enlloc de treure un arma blanca (“rambo”, en l’argot del gènere) i enfrontar-se a la poli. Aquest vídeo em va emprenyar tant com l’altre, però d’una manera diferent. Què coi és això? Si ets un tipus dur no pots tenir por? Tots sabem que els agents tenen el monopoli de la violència. Jo no seria cantant de drill, d’acord, però tindria por, i vull que els meus alumnes, arribat al moment, puguin tenir-ne. És el que em sembla més sensat.
També a classe, amb aquests mateixos alumnes, vam entrevistar el periodista Aladdin Azzouzi vam parlar amb ell del fet que Morad, Ghetto Boy i Skinny Flex ens han ensenyat que es pot ser de barri, racialitzat i triomfar, però a la vegada segueixen mostrant el barri com un lloc ple d’agressivitat i pobresa. Azzouzi ens va dir el següent: “Morad és de la Florida, a l’Hospitalet; Ghetto Boy, de Sant Celoni, al Montseny; i Skinny Flex, de Salt, a prop de Girona. Aquests tres cantants són de barris marginals, amb població migrant, guetos. El que fan és generar una imatge del barri tal com és. El que volen és dir: El meu barri és això. El meu barri és pobresa, marginalitat i n’estic orgullós igualment. He pogut triomfar i ho reivindico i faig aquesta denúncia social: ens teniu marginats i tot i així ens en sortim, perquè fem el que sigui per tirar endavant”.
Vull que aquesta sigui la lectura que en fem. Vull sentir aquesta música i que ens adonem, tots plegats, que el puto problema és que hem fet un món de merda i que hem d’arremangar-nos per fer-lo millor. Vull que ens adonem que hem de deixar d’invisibilitzar, marginalitzar i estigmatitzar realitats. I potser em començo a fer gran, quan m’adono que no només tinc o podria tenir por de la policia, sinó de la lectura que facin els meus alumnes d’aquestes cançons. Em fa por que normalitzin les armes blanques i els enfrontaments, que idealitzin una vida de merda, precària, amb relacions tòxiques i que neguin emocions bàsiques com la por.
Autor de este artículo
