M’agrada pensar que soc un esnob, un modernista. Abraço les tendències i tot allò nou m’encanta només pel fet de ser nou. No vull tenir res a veure amb els hikikomoris musicals dels quals parlava Anabel Vélez en la seva última columna. Soc d’aquelles persones que encara troben plaer en la idea de llegir crítiques de discos acabats de sortir del forn, i m’esforço per escoltar aquells que no acabo d’entendre. Però també sé que no sóc tan eclèctic com voldria.
Vaig arribar al drill, per exemple, gràcies als meus alumnes. Un dia vaig captar al vol una cançó que no coneixia i vaig demanar a l’adolescent de primera fila que em digués què era allò que cantava: Skinny Flex, va dir. Un cop a casa, colzes: Google, Youtube i Spotify. Vaig descobrir sons nous, artistes interessants i vaig entendre d’on sortia el gènere. M’hi va ajudar també la feina que fa la gent d’El Bloque, que ha estat el meu far en tot això dels sons urbans. Ara ja ho podia gaudir, en podia parlar i no faria el ridícul. Però el drill no és el meu so. No m’hi veig.
El 9 d’abril, en canvi, es va publicar l’últim single de San Jerónimo, el grup de María Mieres i Nacho Iglesias. Ells són una parella d’asturians que fan cançons com les que a mi m’agraden, amb sons eteris, tempos lents i bones melodies… Maleït sigui. Si soc un esnob, un modernista, no hauria de poder dir una cosa com aquesta. Tan previsible sóc? La resposta és que sí.
A Mieres la vaig començar a seguir fa molt de temps a Instagram: crec que per les fotos que penjava de casa seva, del bosc i dels discos. Em semblava que tenia molt bon gust, o almenys un gust que s’assemblava al meu. Des de llavors, no ha deixat de descobrir-me música a través dels seus stories en aquesta xarxa: Ruby Haunt, Hailaker, Alice Boman, Gia Margaret…
Agraeixo infinit que la música m’arribi de persones i no d’algoritmes, però he crescut en un entorn que premia ser el primer d’arribar a un artista, així que un dia vaig escriure a Mieres tot desesperat: “¿Por qué?¿Por qué siempre me descubres cosas? ¿Cómo lo haces? ¿Quién es tu dealer? ¿Hay algún fanzine, revista internacional, canal de Youtube, podcast, algo que debería estar leyendo, viendo o escuchando y que se me está escapando?”.
Em va respondre rient que, en general, hi arribava a través del radar d’Spotify: “Me gustaria darte un canal más sofisticado, pero no lo hay”, va dir. A mi, potser per culpa de fer veure que sóc un esnob eclèctic, Spotify no m’acaba de conèixer. Ni el descobriment setmanal ni el radar de novetats del divendres acaben d’afinar els meus gustos i interessos. Se li escapen coses que crec que, pels meus hàbits d’ús, m’hauria d’oferir.
Un temps després, vaig tornar a enviar un missatge a Mieres. Jo acabava de sentir un disc que creia que li agradaria i que ella encara no havia compartit: Lifetime, d’Euphoria Again. Va respondre aviat: “Llevo 30 segundos de la primera canción y presiento que me va a chiflar”. Jo sabia que compartiríem aquesta sensació. Ella, com jo, acabava de reconèixer un codi.
El disc és nou, sí, però ens sona familiar. Ens parla, a cau d’orella, amb un idioma musical que ens identifica, que ens defineix. De fet, jo hi havia arribat perquè estic subscrit a l’etiqueta ‘slowcore’ de Bandcamp. Un correu de tant en tant em descobreix joies com deathcrash, per exemple. I tot i així, quan algú encara em fa aquella pregunta de: “Quina música escoltes?”. Jo dic “de tot”, enlloc de dir “slowcore”. Però en la intimitat, quan Spotify m’ofereix deathcrash després de dies escoltant-ho, penso: “Vas tard, col·lega. Ja pot espavilar el teu algoritme”.
El 2019, Dani Cantó va parlar a l’escoleta organitzada per Nativa sobre com funciona Spotify a l’hora de proposar-te recomanacions i de fer llistes, i de com de nociva pot arribar a ser la lògica d’aquests algoritmes: Spoti Politics: ¿podría el algoritmo de Spotify influenciar nuestro voto?, es titulava la sessió.
Jo no hi havia pogut assistir, però el tema m’interessava molt i durant molt de temps he estat relativament orgullós de despistar l’algoritme de l’aplicació. “Si no em convences, si no em coneixes, no podràs manipular-me”, pensava jo, tot pagant religiosament la meva quota d’Spotify familiar, en la qual hi ha la meva parella, el meu cunyat, el meu sogre, la meva germana i el meu pare. “Ara torna-li a dir a Spotify que no et coneix”, em diu una veueta.
La decepció més gran amb mi mateix ha arribat aquesta setmana. Finalment, Spotify m’ha ofert una llista que sento que m’identifica. A l’aplicació no hi trobareu res corporatiu sobre slowcore. No reconeix ni que existeixi. És molt pitjor que això. Spotify no en té prou de calar-me, sinó que ha volgut humiliar-me. La llista es diu ‘Melancolía indie’ i 366.000 persones hem fet saber que ens agrada. Spotify se m’ha endut en un racó i m’ha dit, ben fluixet: “Deixa-ho. Ets una persona trista i afectada. No t’ho havia volgut dir abans, però tu t’ho has buscat”.
Autor de este artículo
