Tinc el costum des de fa un temps de crear una playlist a Spotify cada cop que comença una nova estació de l’any, hi afegeixo cançons que descobreixo sobre la marxa. La de la primavera del 2020 no té res a envejar a les altres pel que fa a nombre de cançons o varietat, però sí que li falta alguna cosa, diria que: VIDA. Sí, en majúscules. Els temes que hi vaig anar afegint no tenien més història que la descoberta casolana, eren fruit de l’atracada musical (i cultural, en general) que vam consumir com si no hi hagués demà els dies de confinament. I ja m’agrada anar navegant i descobrir hitets pel camí, però quan les cançons comencen a agafar un sentit especial és quan t’acompanyen fora de la descoberta. Cap d’elles havia trepitjat el carrer i encara menys havien sonat amb més gent al voltant, tampoc les havia transportat en cotxe ni en transport públic.
Eren cançons no viscudes, cançons estàtiques que només sonaven per mi, entre el prestatge i el llit o entre l’extractor i la taula del menjador. Les podia ballar sol, però no les podia compartir més enllà del link enviat als amics, ni comentar-les amb ningú mentre sonaven. La música perdia una mica de sentit, ja no era un lloc de trobada, la situació ho feia impossible. Aquells dies ens trobàvem als lives d’Instagram sense veure’ns les cares, mirant per les pantalles com els músics que no es volien quedar quiets tocaven des de la distància. S’intentava reanimar, més simbòlicament que econòmica, un sector que havia quedat molt tocat per la prohibició de qualsevol acte cultural. No era només que la música tingués menys vida, és que viure de la música es convertia en quelcom encara més impossible que abans.
Amb el temps, segur que els records associats a aquestes cançons seran els del confinament. Per tant, amb els mesos s’anirà invalidant aquesta teoria meva que les músiques escoltades aquests dies estaven un pèl mortes. Si ho estiguessin del tot, no en tindríem ni record. El mateix passarà amb les cançons que escoltem en aquests primers concerts estivals, es convertiran en un viu record de l’època de la distància de seguretat, les mascaretes i el gel hidroalcohòlic. Serà curiós mirar el passat amb nostàlgia i reviure capítols que quan formaven part del present ens semblaven ben funestos.
La frase que diu que cada crisi és una oportunitat, més que a proverbi xinès, sona a enganyifa dels de dalt. Que el virus ha sigut un gerro d’aigua freda per tots aquells que tot just presentaven disc és una evidència, ara bé, estic expectant de com mica en mica es reverteix la situació. Ja ningú els hi retornarà aquells concerts anul·lats de la primavera, però durant aquest temps mort, la seva música ha acompanyat a la gent d’una manera més íntima del normal. Amb el retorn dels directes anirem veient com aquestes emocions es van escapollant fins a arribar al punt en què les tocamentes i els pogos tornin a formar part de la nostra realitat.
Potser resulta que les cançons sorgides de l’era Covid han calat més profundament en els oients. Ves que els discos del moment no tinguin un impacte i un recorregut vital més gran que els que surtin abans o després, i no és això l’únic que esperes quan treus un disc? Només ens queda esperar a la vacuna i veure qui som quan tot això acabi. L’altre dia al concert dels mallorquins Da Souza al Castell de Montjuïc, dins el Sala Barcelona, es notava una remor emocionant cada cop que sonava una de les cançons del nou disc, que encara no havien pogut presentar a Catalunya. Potser eren percepcions esbiaixades d’algú que tenia moltes ganes de sentir-les en directe, potser era part de la màgia de desconfinar la cultura.
Autor de este artículo
