Assaig sobre l’assaig

Aquest article parteix d’una dicotomia. Per una banda, les alarmes constants que el sector cultural, i concretament el musical, té enceses des dels mesos de confinament més radicals. Per l’altra, la “normalitat” que es respira al Banda Sonora, l’espai per músics on amb el meu grup compartim local amb 3 bandes més i on, de fet, sembla haver-hi més activitat que mai. Com pot ser que mentre uns serveis moren, d’altres no hagin notat pràcticament els estralls de la pandèmia? Aquesta pregunta parteix d’una premissa falsa perquè realment, no sé com la gent que gestiona el Banda Sonora està passant aquests mesos. Em fixo que els locals d’assaig no han sortit gaire als mitjans, (ni ara ni mai, de fet) suposo que perquè no estan en una situació tan crítica com les sales de concerts, els tècnics de so o els mateixos músics. Suposicions, un altre cop. De fet, si aquesta nau de Sant Adrià del Besòs s’autodefineix com un ‘club per músics’, i aquests les estan passant magres perquè porten mesos sense poder fer concerts, això no hauria d’afectar de retruc al pagament dels lloguers dels locals d’assaig?

Són tantes preguntes sense respondre que decideixo passar a l’acció. Truco a en Xavier Arnella un dels tres socis fundadors d’aquest edifici proper a la parada de metro de Verneda. Em diu que en les tres plantes de bucs d’assaig hi deambulen unes 600 persones i que porten 12 anys oberts. Del 19 de març fins a primers de juny van clausurar tot l’edifici, quan van tornar a obrir van oferir als usuaris una rebaixa del 50% del lloguer pels mesos en què havien estat tancats. Tot i que ningú pogués fer ús de les instal·lacions, en Xavier justifica aquesta meitat de la mensualitat dient que el servei d’emmagatzematge de material sí que el van seguir fent, també entenien que si no oferien una rebaixa, hi hauria una desbandada de persones en els següents mesos.

Com que va ser una temporada sense ingressos, el Banda Sonora va haver de recórrer a crèdits públics per poder arribar a finals de mes i poder seguir oferint el servei un cop passés el confinament. M’ho explica tal qual: “Et carregues una motxilla de deutes i només pots endeutar-te si tenies l’empresa sanejada, si no és impossible endeutar-te més.”

Quan van tornar a obrir les portes, tenien por que la gent comencés a donar-se de baixa dels locals perquè no s’ho podien permetre. I tot i que sí que hi va haver una petita part de la família que va abandonar el vaixell, com que sempre circula gent demanant local, es van poder tornar a omplir els buits. Es podria dir que la crisi posterior al confinament no s’ha notat al Banda Sonora.

S’hi han instal·lat dispensadors de gel hidroalcohòlic, és obligatòria la mascareta per entrar i s’ha tret tot el mobiliari de les zones comunes per evitar que s’hi acumulin músics, però pel que fa a l’afluència de gent, res ha canviat. Més aviat al contrari, la gent ha tornat amb més ganes. Des de la direcció de l’espai procuren que se segueixin les mesures de seguretat en passadissos, vestíbul i ascensor, ara bé, del que passi dins els bucs ja no se’n fan responsables. Els llogaters tenen contractes que acrediten que el seu local és un espai privat i que, per tant, passada la porta les normes les posen ells.

Informat de com està la situació en un dels espais per a músics més concorreguts del país, intento contestar algunes de les preguntes que abans em feia. Si els locals d’assaig no moren, és perquè en el moment actual, quan els concerts són molt menys freqüents que abans, per a molts músics l’única manera de poder tocar en grup és assajant. En una època en què les reunions socials són vistes amb recel, l’assaig es converteix en una finestra social important, en un dels pocs moments en els quals es poden establir relacions profundes amb altres persones. L’engranatge dels directes s’ha aturat, però els grups no han desaparegut, a l’ombra de la perifèria hi ha bandes i més bandes, músics i més músics, tots seguint fent el que més els hi agrada.

Que, d’alguna manera, tot segueixi com abans al Banda Sonora també significa que la gran majoria de projectes musicals que conformen l’ecosistema de l’espai no són professionals. Si ho fossin i visquessin únicament dels concerts, difícilment voldrien o podrien pagar-se un lloguer cada mes en plena sequera de bolos. En canvi, qui té la música com a afició possiblement pot cobrir-se el gasto perquè pot aconseguir ingressos d’una altra banda. Sembla que, en aquest cas, l’amateurisme aguanta el negoci i torna a demostrar que molts cops el sector musical (i cultural per extensió) resisteix per la força d’aquells que es mouen per amor a l’art.

Aquesta constatació, per si sola, no és ni bona ni dolenta. Per una banda, que la música quedi fora dels criteris mercantilistes és una bona notícia, per l’altra, que viure de la música sigui un privilegi és una vergonya. L’assaig no s’atura encara que no hi hagi concert on exhibir-lo perquè en el fons la pràctica s’ha convertit en la nova normalitat. Estem en època de provatures, d’assajos-error, de normatives de prevenció que s’apliquen i es desapliquen en un tancar i obrir d’ulls, de precarietat sobre precarietat, d’hores i hores entre quatre parets tocant i suant amb els amics. Els Nueva Vulcano també se’n han adonat que estem en temps d’assajos, el seu últim disc es diu Ensayo (Bcore/La Castanya, 2020) i és una oda al procés creatiu, i una bona manera de seguir amb el fil d’aquest breu assaig sobre l’assaig.