Ahir, a l’esplanada del Palau Sant Jordi, no hi havia cues infinites, ni crits, ni rotllanes de joves bevent-se ràpid la cervesa de rigor abans d’entrar. Ahir hi havia grups de jubilats amb motxilles del Decathlon i ampolles d’aigua, famílies, vells amics que discutien quines cançons dels Beatles havia fet Ringo Starr i una calma inusual per aquest racó de Barcelona. L’ambient era entranyable, com aquell noi jove i amb el nas gros que fa uns anys somreia des de la bateria a l’ombra de Lennon, McCartney i Harrison.
Puntual, una veu en off anunciava la sortida de l’esperat beatle, que apareixia amb els braços aixecats fent el senyal de pau amb els dits mentre sonaven els primers compassos rock and roll de Matchbox. Davant d’un fons acolorit digne de l’època més hippy del grup de Liverpool, Ringo Starr s’acompanyava de músics veterans com Gregg Rolie, de Santana i Journey; Colin Hay de Men at Work; Steve Lukather de Toto; Graham Gouldman de 10cc; Greg Bissonette o el saxofonista i flautista de Bloodrock i Kansas, Warren Ham. La procedència musical dels artistes no és anecdòtica, ja que bona part del repertori del concert es va alimentar de cançons d’aquests seus grups. La tria en qüestió —tot i que per a qui esperava un setlist ple de cançons dels Beatles o, almenys, una majoria del mateix Ringo, devia ser difícil de pair—, ens va deixar moments curiosos com veure l’anglès portant el ritme de bateria de la cançó Oye cómo va, tema de Tito Puente i que va popularitzar Carlos Santana.
A aquestes altures de la pel·lícula, tant el mateix artista com el públic tenen més que assumit que, musicalment, Ringo Starr en solitari no canviarà la vida de ningú. Tot i així, tothom també tenia molt clar que qui hi havia ahir sobre l’escenari era ni més ni menys que un beatle i això mereixia tot el respecte del món. Els músics també n’eren conscients i mentre es tornaven el protagonisme i la veu per versionar clàssics com Who can it be now? de Men At Work, Black magic woman versionada per Santana o Hold the line de Toto, molts d’ells acabaven agraint i demanant aplaudiments per a Ringo Starr.
La reina indiscutible de la nit era la nostàlgia. A més, va ser un concert d’aquells per dir «jo hi vaig ser». Es feia evident en sentir la reacció del públic quan Ringo Starr s’asseia darrere la bateria, tocava amb el teclat els primers acords de Don’t pass me by o entonava la tornada de Yellow submarine amb el públic dempeus. Si jo, que vaig néixer 30 anys després que els Beatles publiquessin el seu primer àlbum, ja tenia una sensació estranya, no m’imaginava com es devien sentir aquells senyors que el 3 de juliol de 1965 eren adolescents que omplien La Monumental i ahir estaven asseguts al palau. Tot i així, veient-lo saltar i ballar en moments com el final apoteòsic amb la mítica With a little help from my friends m’havia d’esforçar a recordar que Sir Ringo Star té 77 anys.
«Peace and love» repetia el músic com un mantra durant tot el concert, i, per si no havia quedat prou clar el missatge, tornava a la bateria per tocar la seva cançó Anthem i dir-ho cantant. També van sonar cançons pròpies com Photograph o It don’t come easy i d’altres amb essència beatle com I wanna be your man, «la que le dieron a los Stones», com s’hi referia un home sortint del concert. Després d’una hora i tres quarts d’espectacle i amb la tornada de Give peace a chance, el grup s’acomiadava i Ringo Starr tornava a aixecar els dits amunt, aquesta vegada potser en senyal de victòria.
Autores de este artículo
Nil Boladeras
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.
