Després d’un any a la rereguarda, la setmana passada, El Petit de Cal Eril presentava a la sala Apolo el seu cinquè disc, La força (Bankrobber, 2016). El concert –emmarcat dins del cicle Los Caprichos de Apolo– va gravitar al voltant de les noves cançons però també durant la seva actuació van sonar molts altres temes anteriors.
Amb el seu univers musical oníric i màgic, Joan Pons -El Petit en qüestió- segueix encandilant-nos. A El cap, la cançó que va obrir el concert, ‘el protagonista obre els ulls i veu que el seu cap és dalt d’un altre cos. I aquesta és la sensació que Joan Pons transmet amb les seves cançons, la de que alguna cosa molt seva se li escapa de les mans i pren vida pròpia’, i ell descriu aquesta nova realitat amb contundent plasticitat, barrejant melodies innocents i ritmes sobtats. Però a la fascinant lírica de les noves cançons, cal afegir l’encertada posada en escena del concert de dijous. Prenent ‘El Petit’ com a centre neuràlgic els altres membres de la banda es van posicionar al seu voltant formant un petit cercle i mantenint, en tot moment, el contacte visual entre ells (destacaven les dues bateries situades una cara a l’altra, a banda del teclat i el baix). Així, dalt l’escenari es va crear una poderosa energia concèntrica, íntima de vegades, èpica i eufòrica d’altres, marcada per l’excel·lent connexió que hi va haver entre tots els músics, que es va anar contagiant per tota la sala.
El plor, El cor i al final del concert, L’adéu van ser, potser, els temes més destacats del nou disc. També la presència dels convidats, com Luca Masseroni, de Germà Aire, o el trio de vents en els bisos. I La fi, amb ‘conducció’ inclosa dirigida pel trompetista, que sembla voler atrapar-te per arrastrar-te al seu terreny. És millor no resistir-s’hi, clar. Obrir portes i finestres i deixar-se endur.
Autores de este artículo
