Quan al març us vam parlar de l’impacte del coronavirus a la música en viu, teníem clar que seria dur, però en cap cas ens vam imaginar que podria suposar el final de la música en directe. Aleshores, les conseqüències de la pandèmia eren incalculables. Ara ja no. Des de fa unes setmanes sabem que les pèrdues acumulades per aquest sector es calculen en més de 120 milions d’euros fins que acabi l’any. Per tant, es confirma el que tanta gent temia: la música en viu es troba en estat crític. Un estat que, com ens ha dit la directora de creació del Departament de Cultura de La Generalitat, Rosa Tubau, “ve de lluny i la pandèmia no ha fet més que accentuar-lo”.
Per a visibilitzar la gravetat de la situació associacions de sales de tot l’estat van impulsar la campanya El último concierto que es va dur a terme ahir al vespre i que va unir a una seixantena de sales per celebrar el que podria ser el seu últim concert.
L’acte es va emetre per streaming a través del web de la iniciativa, però el que ningú no s’esperava era que quan fos el moment, tothom es quedaria en silenci. Artistes, dj’s, músics, tothom callat al damunt d’un escenari il·luminat i preparat per un espectacle que no va ser, i que en un intent desesperat d’alçar la veu, paradoxalment, van emmudir.
El missatge era clar: “Sí, estás escuchando bien. Si no se aplican las medidas urgentes, las salas de concierto se quedarán en silencio”.
Carmen Zapata, gerent de l’ASACC, ens ha explicat que fa un mes i mig van consultar quina era la previsió que tenien les sales a l’hora d’aguantar l’endeutament permanent en què es troben, i els van manifestar que la major part d’elles no arribaria a Nadal: “fins ara, ni el públic ni les administracions eren conscients que hi ha una data de caducitat, que no hi ha cap sector que porti vuit mesos tancat. Vuit mesos mantenint unes empreses que gairebé la majoria, el 90% són pymes o són autònoms, estan tenint una sèrie de despeses, que no s’interrompen els impostos, ni els consums de subministraments, que necessiten manteniment, i no tenen cap ingrés des que va començar aquesta crisi” ens deia Zapata en referència a la impactant campanya.
Per la seva part, Rosa Tubau ha defensat que hi ha hagut una aportació total de 17,2M€ mensuals. “Són línies d’ajut específiques que s’adrecen als professionals artístics i tècnics (ajuts mensuals), però també a les empreses i entitats culturals (per a despeses estructurals i de funcionament), als autònoms, empreses i entitats sense ànim de lucre que han patit els efectes de la cancel·lació de concerts i espectacles”, explica.
“El último concierto és un toc d’alerta que ens recorda una màxima que, com a Departament de Cultura, no hem deixat de defensar ni un moment: que la Cultura és essencial i és segura”, afegia Tubau conscient que “per molt que alguns vulguin considerar estèril la declaració de bé essencial no ho és atès que ens ha permès de mantenir oberts museus, biblioteques, galeries d’art i centres de creació. És insuficient, ho sabem, per això continuem en diàleg permanent amb representants del sector per garantir que la desescalada tingui lloc al més aviat possible”, conclou.
Malgrat les diferències, és una situació a la qual se li ha de fer front de manera conjunta i per això, Rosa Tubau ha assegurat que tot i ser un repte majúscul, “si s’acompanya d’una voluntat de treball i d’acompanyament al sector inequívoca, més d’hora que tard, haurà d’acabar confluint en l’horitzó del 2% del pressupost que el sector reclama amb raó de manera recurrent.” Un possible final feliç si no fos perquè, arribats a aquest punt, no deixarà de ser una mesura que arribarà tard.
Des de l’ASACC, no veuen clar quan arribarà aquest moment: “Les previsions de futur que tenim en ment, o si més no un desig, és que les administracions hagin entès això, que 2020 pot ser l’últim any de moltes sales; que el sector de la música no pot viure sense les sales de base, allà on tot neix, on creixen i desenvolupen les seves carreres els músics i els artistes i que necessitem un rescat. Som espais de cultura, i que quan arribin els recursos i els ajuts d’Europa, les sales no poden ser cultura en minúscula, no poden estar els últims de la fila, i han de ser rescatats i posats en valor, ja que hi ha moltíssims treballadors que en depenen” sentència Carmen Zapata esperant que aquestes ajudes arribin tan aviat com sigui possible i la reobertura una realitat abans que es produeixin els tancaments definitius.
Mentrestant, continuen els moviments i actes de protesta (com Alerta Roja, ES_Música, etc). El darrer, El último concierto, va comptar amb la participació d’artistes, tècnics, fotògrafs, periodistes, cambrers, programadors i d’altres professionals del sector així com els responsables de les sales, per reclamar l’ajuda urgent de l’administració. Sobretot, per conscienciar que la seva feina “no és només una necessitat de la població sinó també un bé cultural del país”, així ho corrobora el manifest de la iniciativa.
Una reivindicació legitima amb la qual no podem dir que no estiguem plenament d’acord, però que alhora deixa una nova víctima pel camí: el públic, que esperava d’aquest acte una cosa completament diferent de la que es va trobar, com ens comentava la nostra lectora Meggane Grand, en aquesta carta rebuda anit i que no podem deixar de compartir amb vosaltres:
Estoy de vuestra parte, de verdad que lo estoy.
Es por eso que me duele aún más deciros que lo único que habéis conseguido esta noche es frustración.
Voy a empezar diciendo que me encanta vivir la música en vivo. El año pasado no compré menos de 8 tickets individuales para diferentes conciertos de los grandes, de los cuales 6 aún siguen pendientes de cambios en el calendario, y eso no incluye los muchos otros espectáculos íntimos que también he pagado y, por lo tanto, he gastado dinero por ellos.
Solo el año pasado gasté alrededor de 600€ en vuestra industria y muy probablemente lo habría hecho de la misma forma, sin ningún remordimiento.
Pero lo que habéis hecho hoy sienta como un jarro de agua fría. Es castigar a vuestros clientes / consumidores / fans por algo sobre lo que desafortunadamente ellos no tienen ningún control.
Como vosotros, yo también desearía que hubiera conciertos.
Como vosotros, yo también estoy asustada por si cierran las salas de conciertos.
Pero ¿adivinad qué? Yo no hago las reglas y todo lo que sé es que ayer hice una quedada con mis amigos y que estábamos todos muy emocionados por poder ver juntos el concierto en streaming, el cual al menos de momento podría haber llenado el vacío que nos ha dejado la música en directo.
Y en cambio, lo que me encontré fue una pantalla en silencio que me hizo sentir estúpida por haber invitado a mis amigos a mi casa, frustrada porque no escuché ni una canción de los artistas que amo y un poco enfadada con los artistas invitados al concierto por habérmela jugado de la forma en que lo han hecho, cuando yo no tengo ningún control sobre la horrible situación que están viviendo.
A la música en vivo y a las salas de conciertos quiero deciros que: Os sigo queriendo. Aun así, lo que habéis hecho hoy no ha sido justo, solo habéis castigado a los impotentes y habéis dejado a los poderosos de igual manera… a ellos no les ha preocupado, ni se han visto afectados.
Por favor, la próxima vez escoged mejor a vuestra víctima.
Meggane Grand, carta originalment traduïda de l’anglès
Participen en l’elaboració d’aquest article: Mar Arans Sevilla, Laura Roig, Víctor Parreño, Paula Pérez Fraga i Clàudia Jiménez.
Autores de este artículo