L’àlbum debut homònim de Bonitx (pronunciat Bonite), publicat pel segell El Genio Equivocado, marca l’inici d’una nova etapa com a cantant en solitari. Porta gravat més d’un any i mig i està aquí per fer reflexionar la societat amb lletres que no deixaran indiferent a ningú. Bonitx basa les seves cançons en històries personals –com la seva pròpia vulnerabilitat– i també en una crítica a la societat actual, amb la intenció de buscar complicitats i que l’oient s’hi pugui identificar.
La cantant presentarà Bonitx en primícia el 20 de maig a La Nau, dintre del cicle ElleMusic. «Soc una persona tímida, però en pujar-me’n a l’escenari ja no, és la meva zona de confort», ens comenta. També ens ha informat que el seu segon àlbum ja està acabat, i aviat es començarà a masteritzar. Però, primer, comentem l’àlbum tema a tema. Play!
Per què has escollit habitación com la teva primera cançó de l’àlbum?
El primer disc ha servit per obrir-me com a una persona no binària a través de la música. És una cosa que mai havia fet, la música sempre m’ha servit per conèixer-me, però no havia ficat el cos dintre de la música, i jo crec que habitación era la perfecta obertura. Al principi de la cançó hi ha unes veus de fons, i de cop i volta comença la veu que està molt apagada, és com una mena de despertar.
És una transició de la meva faceta anterior de la música experimental a la faceta pop. És el moment quan s’ajunten. Jo abans tenia un grup de música experimental amb molts sorolls, música concreta i gravacions de camp. Per això la cançó comença amb unes gravacions de camp i acaba amb un pop, perquè fos la transició de fins a arribar a ser el Bonitx d’ara.
Com has escollit l’ordre de les cançons?
L’ordre m’apareix quan l’estic component, si tinc 5 cançons sé que aquesta anirà primera, l’altre última. Sempre he consumit molts discos de principi a final, no vull que sigui un recull de cançons, vull que realment un disc pugui estar al mateix nivell que una obra literària, tingui un sentit, una història, que sigui un viatge. L’ordre de les cançons és molt important i intuïtiu alhora, tenia molt clar que habitación havia de ser la primera.
Que et va inspirar per escriure l’àlbum?
Aquesta urgència de ficar el meu cos a la música, feia un temps que m’identificava com una persona no binària i volia fer alguna cosa que em representés. Per això volia fer aquest disc i també volia fer un disc pop, però sempre m’ha fet por fer pop. L’escena musical a Barcelona als anys 2015/16 ha estat molt mal vist fer alguns tipus de música, com el pop. L’àlbum ha sigut una manera de sortir de l’armari musicalment.
Algo que cambie va ser el teu primer single, té algun sentiment especial per a tu?
La vaig voler publicar la primera perquè va ser una cançó que condensava molt bé com volia que sones l’àlbum i també que resumia una sèrie de sentiments que m’han acompanyat molt sovint al llarg de la vida. Aquests sentiments són l’alienació i l’ansietat social que em provoquen certs entorns normatius. Poder fer aquesta cançó va ser un descobriment. Per fi podia plasmar en una cançó una cosa que he sentit durant tant de temps.
Un himne per l’acceptació
Sí! Punk la vaig fer amb una estètica indie i pensant amb totes les vegades que m’havia sentit frustrada, perquè pensava que el que feia no era vàlid. Era una persona molt diferent dintre del món. És com una cançó per acceptar-me a mi mateixa i dir, «D’acord, sóc diferent de la resta, però puc aportar alguna cosa especial». També per a preguntar-li a la gent que pensa i que vol de mi.
En canvi a Bruja sembla que li dediquis a algú la cançó, és així? O li estàs dedicant a algú imaginari?
Sí a la meva parella, és una de les cançons polítiques del disc.
Una cançó molt bonica, acostumes a utilitzar històries teves per a escriure cançons?
Moltes sí, penso que el personal és el polític, fer una cançó amb l’estil «Hoy por la mañana llueve» no és interessant, tothom ho pot entendre. Fer una cosa teva una cançó universal, és la cosa que a mi m’atrau, sempre començo amb vivències meves i les vaig universalitzant.
Com vius que tothom pugui escoltar els teus sentiments en un click?
Depèn de la cançó. Les que em fa més pànic publicar són les que són més honestes, les que sents que ets més vulnerable. Aquestes són les que més em fan patir perquè és com si un trosset de la teva vida estigues allà. Quan vam publicar el disc, em feia pànic publicar punk que és una cançó molt personal.
Parles sobre una imatge de la feminitat a la societat, com definiries en poques paraules aquesta imatge?
Doncs per mi la feminitat sempre és dissident de la norma patriarcal, entenent-la com una feminitat no CIS gènere i no hetera. La imatge d’una dona no existeix en aquesta feminitat, és com una feminitat dissident.
Chica és una mica personal també, et sents alliberat després d’escriure cançons així?
Suposo que sí. Per exemple, les cançons que són més personals les escric per deixar anar una part de mi que m’incomoda, sóc una persona que li costa molt expressar els sentiments, així doncs faig una cançó per expressar-me, per deixar-ho a banda i treure-ho fora de mi, per alliberar-me.
Vibes totals dels 80, per què vas decidir incloure una cançó només instrumental a l’àlbum?
De fet a 10 la vaig voler fer una petita meta referència a les coses que feia abans. Abans a les cançons els hi ficava títols numèrics. Volia que hi hagués una instrumental perquè talles una mica la dinàmica del disc, perquè hi hagués un descans per després tornar a començar amb la lletra. M’agraden molt les cançons instrumentals i crec que són molt necessàries. Poca gent les inclou en un disc, no s’aprecien gens.
Amb els vibes dels 80 m’imaginava jo a una pista de ball fent aquesta cançó i ara encara més amb el confinament, quines ganes. (riu)
Jo també m’imaginava ballant al ritme dels 80 amb aquesta cançó
Òbviament! M’inspiro moltíssim amb els 80, havia de sortir una cançó així.
Un missatge crític a la societat actual. Et demano més en l’àmbit personal, que t’agradaria canviar de la societat actual, i el seu tracte a les persones queer?
Ufff… moltes coses. No podria ni començar de tantes que se m’acudeixen. Una per exemple, que he pensat molt des que he començat a fer música, a les persones queer al final moltes vegades se’ns veu només com a persones queer i ja està, no se’ns veu pel que fem. Jo puc fer música, i molta gent veu abans que sóc una persona no binària i després el meu treball en la música, jo crec que han d’aprendre a valorar-nos pel que fem. Està molt bé que valorin com som i ens donin visibilitat, però al final crec que haurien de començar a valorar-nos també pel que fem.
No fa falta que siguis com ell! Em pots parlar de la teva sensació al moment de compondre, tens molta llibertat? Algú t’ha ajudat?
L’únic moment on realment sóc lliure és quan faig música, crec que la llibertat és això realment. La música és un impuls, que sempre m’ha fet sentir còmode. Normalment componc sense cap ajuda.
La discogràfica sempre t’aprova les cançons?
És molt bo perquè amb el segon disc, que el començaré a mesclar al juny, quan el vaig acabar de compondre i els hi vaig dir si el volien veure abans de continuar, ja van dir que no feia falta, volien veure només el resultat final, mai m’han dit res, estic súper contenta.
El segon disc segueix la línia de Bonitx, però incorporo algunes diferències. Segueixo amb l’experimental, faig el que vull amb la música i em donen aquesta llibertat.
Quin és el procés que segueixes per a compondre?
Componc i ho gravo tot a casa meva, al meu petit ‘Home Studio’, on hi tinc un sintetitzador, una guitarra, una caixa de ritme… El procés de composició va variant. A l’igual tinc una idea de la qual vull parlar i em surt la cançó directament, o el contrari, em van sortint els acords d’una manera progressiva. L’altre dia, estava a punt d’anar a dormir, i em va venir una melodia, em vaig aixecar i la vaig haver de cantar al mòbil per treballar-la després. Tot va variant.
Puc ser jo el teu amic? És l’últim single abans de treure l’àlbum, creus que algú es pot sentir identificat amb l’abandonament emocional que expresses a la cançó?
Jo crec que sí, molta gent es pot sentir identificada. Un dels pitjors problemes de la societat actual és aquest tipus d’abandonament i és una cosa que està molt estesa avui en dia. Molta gent no té aquesta responsabilitat afectiva en general, i s’acaba xocant amb l’altra persona per falta d’afectivitat. És una situació molt habitual malauradament.
Acabes l’àlbum amb Gloss, una cançó que et fa pensar. Serveix com a reflexió que posa un punt final?
De fet per mi és igual d’important la cançó que comença com la que acaba el disc. Hi vaig estar pensant molt, i finalment va ser Gloss. Per la seva estètica, però també per aquesta idea de salvació que transmet la cançó. Buscar la teva zona de confort, quan estàs bé amb algú altre. Haver trobat algú després de tot aquest viatge, haver-te torbat a tu, o un grup de gent amb qui et sents a gust. A partir d’aquí comença un altre procés i deixa la porta oberta a les coses que venen. El disc s’acaba, però s’obra una pregunta, una esperança.
Autor de este artículo
