Ferran Palau i El Petit de Cal Eril són molt amics i ara estan en un punt dolç de les seves carreres. Dijous passat a la sala Apolo i dins del marc del Curtcircuit van presentar els seus respectius nous discos en un doble concert en que es va penjar el cartell d’entrades esgotades i on tots dos van barrejar i desplegar els poders del seu anomenat pop metafísic, des del no-res fins l’infinit –per contradictori que soni–, o alguna cosa així.
El que, en el primer disc personal de Ferran Palau, L’aigua del Rierol (Amniòtic Records, 2012), s’acostava al territori d’un folk oníric s’ha anat transformant, primer a Santa Ferida (Halley Records, 2015) i ara a Blanc (Halley Records, 2018) en una mena de cançó pop, molt serena i refinada, que es passeja sense complexes per realitats paral·leles que evoquen al subconscient.
Ferran Palau és molt hàbil retratant els instants imprecisos d’aquest espai de la ment. Les seves peces reclamen silenci i una ciència rítmica suau. És molt hàbil creant i projectant imatges. Amb A dins, la cançó que obre el nou disc i que va obrir el concert la nit de dijous, semblava que tots emergíssim a la llum com petits fantasmes en pijama, pàl·lids i fràgils, amb els ulls plens de son després de la febre. Sovint les coses van tan de pressa que de vegades ni tan sols acaben succeint i és necessari refer-se.
Hi ha una complicitat evident entre Ferran Palau i El Petit de Cal Eril, fins el punt que no només comparteixen estil -pop metafísic, sí, d’acord-, sinó també alguns del músics. Tres dels cinc membres de la banda d’El Petit, amb el propi Joan Pons a la bateria, formen el grup de Palau. Així doncs, van reaparèixer dalt l’escenari Dani Comas, al baix, Jordi Matas, canviant la guitarra per la bateria, i el mateix Joan Pons, passant de la bateria a la veu i guitarra.
Amb Artur Tort als teclats i l’Ildefons Alonso com a segona bateria, el quintet segueix aprofitant el bon moment i la originalitat de l’aclaparador so que va exhibir durant la gira de La Força (Bankrobber, 2016), per presentar el nou i impronunciable “Δ” (Bankrobber, 2018). Davant d’un immens i lluminós triangle van desplegar tot els seu psicotròpic mon líric descrit com si es tractés d’una realitat absoluta. Amb melodies aparentment innocents, començant per Cau la Clau i enlairant-se amb Tot el que has estat i Com puc saber el que penses, i que denoten una actitud davant la vida -juganera a Som transparents i emotiva a Les lletres no fan les paraules-, amb imprescindibles rescats al final, de peces com Amb tot, Partícules de Déu i Cendres, molt, molt, molt celebrats.
Autores de este artículo
