Vida Festival 2026: La proximitat també pot ser cap de cartell

Hi ha festivals que es mesuren pel nombre de polseres que reparteixen i d’altres que s’acaben recordant per la manera com t’hi has sentit. Des del 2014, el Vida ha anat construint aquesta segona categoria. El passat cap de setmana, vora 32.000 es van reunir del 2 al 4 de juny a la Masia d’en Cabanyes de Vilanova i la Geltrú, en una edició en la qual van brillar especialment les propostes de proximitat. El Petit de Cal Eril, Alcalá Norte, Guitarricadelafuente i Amaia van ser alguns dels noms que millor van demostrar que la proximitat també pot ser l’epicentre de tot plegat.

En aquesta edició, el concert inaugural va ser la “processó metafísica” encapçalada i galvanitzada pel Petit de Cal Eril. La formació liderada per Joan Pons va protagonitzar un espectacle en el qual es van combinar poesia, amb cultura popular i algunes de les cançons més celebrades de la seva trajectòria. Max Codinach Sendra –conegut artísticament com a Gavina.mp3– va ser l’encarregat de donar el tret de sortida a la proposta enfilat en una plataforma elevadora descarregant una soflama poètica. Mentrestant, la pista de sorra central de la Masia d’en Cabanyes s’omplia d’elements dels balls populars de Vilanova i la Geltrú com les mulasses Boja i Presumida i les colles de Ball de Bastons, Serrallonga, Panderos, Pastorets, Cintes, Gitanes i Valencians. La multitud i la varietat d’estímuls simultanis feien complicat centrar l’atenció en un sol punt, fins que sobre l’escenari van aparèixer Pons i companyia acompanyats de les Tarta Relena. Plegats van interpretar Aigua fosca.

A partir d’aquí, l’escenari es va convertir en una celebració compartida de l’ecosistema musical català. Mar Pujol va aportar la delicadesa d’El sentit de les coses; Gavina.mp3 va tornar per donar una nova dimensió a Pols; Ferran Palau va vestir El plor amb la seva habitual contenció, i La Ludwig Band va convertir Ei! Sents com refila l’òliba? en un dels moments més celebrats de la nit. El tram final va acabar de donar sentit al conjunt. Remei de Ca la Fresca van afegir múscul i electricitat a Cendres, abans que Tarta Relena tornessin a escena per tancar el cercle amb Ara no sé què dir-te.

En la jornada del dijous, el concert més festejat de la nit va ser el d’Alcalá Norte. Els del barri de Ciutat Lineal de Madrid va desembarcar al Vida alternant algunes de les peces que formaran part del seu pròxim disc, com Dr. Kozhev o Los llamados pitagóricos, amb les cançons que han convertit el seu debut homònim en un dels fenòmens més singulars del rock espanyol recent. Els madrilenys sonen com si Robert Smith s’hagués agafat una borratxera monumental de calimotxo, s’hagués tancat a l’habitació durant setmanes i només hagués tingut una Bíblia per inspirar-se. Entre guitarres de post-punk que no amaguen el deute amb els anys vuitanta i unes lletres obsessionades amb l’existencialisme, la metafísica i les paradoxes de la vida quotidiana, el grup ha trobat una veu tant improbable com recognoscible. D’aquí han sortit himnes generacionals com La calle Elfo o La vida cañón, encarregada de posar el punt final a un concert que el públic va cantar gairebé de principi a fi. Ara bé, la seva actuació va despendre un esperit més funcionarial que de costum, amb menys interacció amb el públic del que ens tenen acostumats.

Sense cap mena dubte, el concert més esperat de la jornada era el de Barry B. L’alter ego de Gabriel Barriuso ha deixat de ser una promesa per convertir-se en una de les veus més singulars del nou pop espanyol, capaç de fer conviure la urgència del punk i les guitarres de sempre amb els codis dels ritmes urbans, sense que la barreja soni mai forçada. Al Vida, va repassar bona part de la seva trajectòria davant d’un públic completament entregat que va corejar temes com  Taj Mahal,  Quieres autodestruirte conmigo? o  Yo pensaba que me había tocado Dios.

Paral·lelament, Dan Peralbo i el Comboi va omplir d’electricitat el bosc amb una actuació en la qual van presentar el seu darrer àlbum QUIN GOIG (2026, Cooperativa Montgrí). Els osonencs van confirmar que continuen posseint un dels directes més ferotges i desacomplexats del país, amb aquella barreja de nervi i desimboltura que fa que peces com Jimmy Is the Only One, El Comboi, He begut (una mica massa) o Angelina Jolie semblin escrites per ser tocades davant d’un públic suat abans que escoltades amb auriculars. En acabar, els nord-americans Osees van redoblar l’aposta amb dues bateries marcant el pols com un motor desbocat i John Dwyer exercint de mestre de cerimònies posseït, els californians van convertir l’escenari en una centrifugadora de psicodèlia, garage i soroll.

En la jornada del divendres, mentre es ponia el sol al Garraf, La Ludwig Band va acreditar que és una de les formacions amb més múscul ara mateix en el panorama català. El sextet barceloní nascut a Espolla va repassar bona part del seu darrer àlbum, el celebrat Pel barri es comenta (2026, L’Animeta), amb un Quim Carandell que va brillar especialment en peces com On t’has ficat aquesta nit? o Ha plogut des de llavors, encara que en alguns passatges de Dos fills del destí o Avui hem quedat a les quatre la veu va perdre part de la precisió. Va ser, en qualsevol cas, una petita esquerda en un directe que es va sostenir gràcies a una banda que sembla haver trobat el seu punt de maduresa després de quilòmetres i quilòmetres de carretera.

Des de fa temps, La Ludwig Band ha deixat de sonar com un grapat d’excel·lents músics tocant junts per començar a sonar com un organisme únic. Els arranjaments de piano, els saxos, els jocs de veus i aquella manera gairebé telepàtica d’encaixar cada peça del trencaclosques evocaven, salvant totes les distàncies, les grans bandes nord-americanes de rock clàssic, amb una amplitud sonora que en alguns moments feia pensar en la mítica E Street Band. Els moments més destacats de l’espectacle van ser el karaoke col·lectiu durant S’ha mort l’home més vell d’Espolla i la intervenció del ja famós tècnic de so Xavi Miñarro durant la viral Xavier, el tècnic de so, que va posar punt i final a l’actuació.

Tot seguit va arribar un dels noms que més expectació havia despertat de tot el cartell. Guitarricadelafuente va oferir un espectacle en què la música i la posada en escena eren inseparables, com si cada cançó necessités també un gest, un silenci o una ombra per acabar de trobar el seu significat. L’artista de Benicàssim va presentar bona part de Spanish Leather (2025, Sony Music) mentre convertia l’escenari en una extensió del seu propi cos: es contorsionava, jugava amb els peus de micro i transitava constantment entre la fragilitat i l’exhibició física.

Aquest contrast articulava el concert: hi havia instants en què només quedaven la seva veu i una guitarra despullada, gairebé xiuxiuejades davant de milers de persones, i d’altres en què els baixos i els beats irrompien amb una força inesperada Guantanamera i Tramuntana van condensar millor que cap altra peça aquesta tensió i van regalar alguns dels moments més delicats de tot el cap de setmana, davant d’un públic  totalment emmudit i bocabadat. Tanmateix, la proposta també va mostrar els seus límits, ja que la cadència semblant de bona part del repertori i una dramatúrgia sostinguda gairebé sempre sobre la mateixa intensitat emocional van acabar generant una certa sensació de reiteració.

Hores després, Depresión Sonora, el projecte musical del madrileny Marcos Crespo, va incendiar el bosc amb la seva reinterpretació mil·lenial del so post-punk i new wave de clara influència New Order. Temes farcits de lletres nihilistes, obscures i reflexives com Me va la vida en esto, Domingo químico o Fumando en mi funeral van fer les delícies d’un públic entregat, amb un Crespo desencadenat que alternava cortosions amb riffs de guitarra. Però va ser quan la banda va trepitjar l’accelerador que el concert va acabar d’esclatar. Ya no hay verano va desencadenar els primers pogos de la nit, i la versió de La ley del pobre, d’Alcalá Norte, va acabar de convertir el bosc en una remor de cossos, pols i guitarres.

Pel que fa a dissabte, la cita marcada per tothom era l’actuació d’Amaia. En qüestió d’un parell d’anys, l’artista navarresa ha mutat d’exconcursant d’Operación Triunfo a una de les propostes més interessants del pop alternatiu espanyol. A l’escenari principal del Vida, va oferir un espectacle solvent, però accidenta, ja que, durant la interpretació de Ya está, una jove del públic va patir un desmai que va obliga a aturar l’actuació durant uns minuts. Curiosament, alguns dels moments més brillants de la nit van ser durant les versions de Me pongo colorada, de Papá Levante, i Santos que yo te pinté, de Los Planetas. No obstant això, el millor dels seus prop de noranta minuts sobre l’escenari va ser la seva naturalitat, amb constants comentaris divertits sobre el seu calçat i maquillatge, i els moments de connexió amb el públic en peces com Yamaguchi o Tengo un pensamiento.

Abans, els neozelandesos Balu Brigada –o el que és el mateix: els germans Henry i Pierre Beasley– havien triomfat a l’escenari de la Masia. El seu pop de guitarres es mou amb naturalitat entre la psicodèlia lluminosa i l’energia del rock de garatge, sense acabar d’instal·lar-se mai en cap dels dos territoris. Les seves cançons alternaven passatges que evocaven uns Tame Impala menys lisèrgics i més immediats amb esclats de guitarres que remetien als primers The Strokes. Tot plegat, sostingut per un joc constant entre les dues veus i uns riffs que, sense reinventar res, demostraven un instint infal·lible per construir melodies contagioses.

Un esperit molt diferent al de Maria Arnal, que va defensar el seu primer projecte discogràfic totalment en solitari, AMA (Atlantic Records, 2026) que abraça decididament el llenguatge del pop contemporani. Sense renunciar a la seva personalitat artística, el concert incorporava una posada en escena coreografiada, un ús constant dels recursos visuals i una concepció de l’espectacle que, en més d’un moment, evocava l’ambició escènica de Rosalía. A més, va saber mirar enrere quan calia i va rescatar peces tan celebrades com Meteorit ferit o Tú que vienes a rondarme, rebudes amb una ovació immediata pel públic. Potser el gest més revelador de la nit va arribar al final. Lluny de reservar els bisos per als èxits més evidents, Arnal els va convertir en una declaració d’intencions, apostant per DILO i TICTAC, del seu darrer treball.

El tancament del festival va quedar en mans de Fatboy Slim, i poques opcions semblaven més adequades per convertir l’última nit en una celebració col·lectiva. Durant més de dues hores i mitja, Quentin Leo Cook va transformar la Masia d’en Cabanyes en una pista de ball descomunal, demostrant que el big beat continua tenint una capacitat gairebé infal·lible per posar en moviment milers de persones alhora.

Lluny de limitar-se a encadenar èxits, el veterà discjòquei va construir una sessió plena de picades d’ullet a la història de la música popular. Entre les seves bases electròniques s’hi filtraven samplers dels Rolling Stones, Ramones, Nirvana o Radiohead, convertits en peces d’un mateix engranatge sonor on el rock, el punk i l’electrònica deixaven de ser gèneres estancs per dialogar amb una naturalitat sorprenent. Difícil trobar una millor manera de cloure tres dies de música i festa.