Va ser una nit d’alegria, una revetlla sense plaça, tendal, ni fanalets. Però, com l’agost és sinònim de gresca, la xerinola es va fer present des de bon començament. El XVII Mas i Mas Festival va viure una nit de festa major, amb un públic participatiu i entregat des de la primera nota de la Hypnotic Brass Ensemble.
Nou músics en escena, i llevat de la secció rítmica –guitarra, baix i bateria–, tots eren vents: trompetes vàries, tuba i trombó que no van parar de caldejar l’ambient durant 90 minuts llargs. Alguns d’ells en condició de multitasca, cas del trombonista que, a manera de mestre de cerimònies (MC) va insinuar, demanar, quasi exigir que l’audiència era allà per divertir-se, que se n’oblidessin de seure. Adéu a les cadires! I ho van aconseguir. Els de Chicago van fer una lectura altament flexible del jazz. Un reflex: per moments el grup podria recordar una marchin’ band de New Orleans.
L’energia desplegada, el ritme embogit i metàl·lic, a un volum altíssim, semblant el heavy funk dels millors Red Hot Chili Peppers, sota el mestratge de Maceo Parker; més, el manifest de MC –“Nosaltres fem black music”–, feien del concert una mena de rock and roll negre, amarat de funk, d’allò més primigeni. A la manera, de les fanfàrries i les farres que muntava el malaurat Prince, a Paisley Park. Els HBE bufa que bufaràs. Però el jazz, encara que no ho semblés hi era.
Un fil conductor de gemecs i planys, com si fos música seriada, traslladava la realitat present a la memòria de la Great Black Music de The Art Ensemble of Chicago, de finals dels anys 1960. Tanmateix, el jazz compta amb el suport del rap, del qual l’ensemble en fa ús. Pel grup, els recitats d’avui són els soliloquis orals del free jazz més forassenyat, valgui la redundància.
El repertori presentat demostra la mal·leabilitat del grup, tot fent una relectura del seu catàleg, que anys enrere en termes jazzístics sona més convencional. La presumpta confusió rítmica que arribava de l’escenari no deixava de ser talent musical, entès com a concepte, eina i actitud envers el jazz. Com es va poder apreciar a l’inici del concert a Delta, amb aromes d’afrobeat, a la salut de Fela Kuti. Heru era cool jazz, i My Ship, r&b, acompanyat de rap.
Sense adonar-nos-en, a mitjan concert l’HBE va virar el rumb cap a la indignació amb la reivindicativa War, que s’apropa a la denúncia tan rapejada del This Is America de Gambino, com al blues emprenyat de Gary Clark Jr. a This Land. La guspira continua ben viva.
La secció rítmica no va perdre pistonada en cap moment; ben al contrari, com un bon fogoner, alimentava la màquina amb una intensitat constant. Foc viu. Més, i més i més… I el públic en marxa. Encantat d’allò que veia i com ho sentia. L’audiència dictà sentència. Aplaudiments i cridòria arreu. Llavors tornà el free jazz, aquest cop, des de Mars.
El brass hipnòtic del nonet de Chicago, que ve de “La ciutat del vent” i de NYC, va dur al públic a una revetlla, la cosa més popular, inclusiva i transversal que tenen les relacions humanes, quan la calor i el ball hi són pel mig. Cuba, a banda.
Que el concert seria una festa ho va anticipar una membre de l’organització, que, a més, va assegurar que el club de la Plaça Reial, on continuen els concerts del festival, el 2020 celebrarà el seu seixantè aniversari. “Hi haurà sorpreses”. No va sonar a amenaça. Sona a festa. Sona a jazz. Llarga vida al Jamboree!
Autores de este artículo
Miquel Queralt
Aitor Rodero
Antes era actor, me subía a un escenario, actuaba y, de vez en cuando, me hacían fotos. Un día decidí bajarme, coger una cámara, girar 180º y convertirme en la persona que fotografiaba a los que estaban encima del escenario.
