Jaume Sisa, Barcelona, 1948, és una persona amb sort. Si es vol, és una sort tardana, però a diferència de molts altres, a la tardor de la seva vida està rebent alguns reconeixements d’altura. I Els llibres galàctics (Anagrama, 2019) és un d’ells.
En dos volums, fragmentats en set llibres de diversa extensió i temàtica, escrits, indistintament en català i en castellà, s’explica qui són i qui han estat Jaume Sisa i llurs associats. Des d’una visió cosmogràfica de la vida que l’autor, compositor i músic exemplifica com a galàctica.
Alguien que afirma no querer ser poeta sinó poema roza lo inasible, que es la sustancia de la que se alimenta la más alta poesia
Vol I, pàg. 88
Sisa cedeix el protagonisme al seu alter ego, l’impostat cantant melòdic Ricardo Solfa, que derivarà de manera efímera en El Viajante, que s’esplaia en el segon volum, i, el seu compositor i lletrista, Armando Llamado. I més enllà un tal Ventura Mestres, que cobra vida a partir del segon cognom del mateix autor. En definitiva, el Quartet Sisa. Les vides i experiències d’aquests personatges ocupen un espai temporal ben ampli: de 1966 a 2018. L’editor ha encertat en no datar bona part de l’obra, ja que en cas contrari, hauria encotillat en coordenades massa precises bona part de les peripècies i pensaments del quartet.
Provoca un pensament i desapareix. Tot resta obert i suspès d’un fil de veu
Vol I, pàg. 140
A l’hora de parlar de referents, el músic és coherent en el temps. El que va dir abans-d’ahir —els seixanta— serveix avui com ressalta Cançó sense música, o quan escriu sense embuts que: “Ja ho havia dit el mestre abans d’entrar al museu: La resposta està en el vent”. Jaume Sisa igual que Bob Dylan, un del seus referents, coneix perfectament el valor instrumental —vertader i mentider— del joc de les màscares.
Ella incendia les biblioteques. Jo enterro els bibliotecaris
Vol. I, pàg. 295
Sisa sap observar-se des de fora. Amb la mateixa naturalitat expressa el seu fracàs com Ricardo Solfa i la variant, en el darrer capítol, d’El Viajante, un invent de la desapareguda revista El Europeo, un cd-llibre, ara objecte de culte, que el 1996 no va provocar massa d’interès. El Viajante, com a personatge, suposava la posada en comú com a resposta a la personalitat ingovernable del músic. El Quartet Sisa en estat pur.
En un moment donat el cel s’obrirà i tot serà reconegut
Vol II, pàg. 59
Els elogis i l’avaluació de mèrits arriba amb la segona generació dels músics catalans, lliure de complexos i collonades vàries, que no tenen cap inconvenient en declarar que en Sisa és un referent musical i vital.
A l’hora de definir determinats membres del cotarro musical, un fil conductor recargola una líquida cadència de mots i expressions, altrament, observacions galàctiques. El músic escriu un breu text sobre la validesa d’Albert Pla, de l’aire fresc que aporta al galliner dels ‘transcantautors’. A Pascal Comelade el qualifica d’“artista enorme”. De Portet diu. “En Quimi és un inspirat amb mida pròpia… un pujolsià a la seva bola”.
“Què voleu que us expliqui d’en Pau? Fa molts anys que ens coneixem i junts les hem passat de tots colors”. De Riba passa a Mas, el cantant de Solsona. “En Roger és una barreja ben curiosa d’home atàvic, de mico prehistòric i ser del futur de tots els temps en el sentit pujolsià del mot”. Il·lustres homenots, tots. I sovint, polièdrics de la música del país.
Sé 4 cosas de las cuales me sobran 8 y me faltan 12
Vol II, Pàg. 348
En definitiva, Anagrama fa un regal en vida a un trobador urbà, amb setze discos d’estudi al mercat, que el 2016 amb Malats del cel tanca brillantment una trajectòria on la imaginació guanya a la fantasia. Assumint riscos. Tret definitori d’un barceloní de barri, que pacientment ha sabut llegir la seva ciutat des del ‘dolce far niente’ i l’hedonisme. Els llibres galàctics són el millor obsequi fet paraules de la tardor literària catalana.
Imagen de portada © Víctor Parreño
Autor de este artículo
