Kevin Johansen: Nadie va a quitarnos lo que ya bailamos

Ingenu de mi, mentre feia cua per entrar a la sala Barts barcelonina, m’imaginava una platea plena de cadires preparades perquè la gent s’hi relaxés durant una estona escoltant la veu greu i calmada de Kevin Johansen i gaudís d’un concert tranquil, ideal per fer fora l’estrès d’aquell racó del Paral·lel. Res més lluny de la realitat, aquestes sospites sense fonament van desmuntar-se del tot al passar la porta d’una la sala ben plena, on les úniques dues cadires que hi havia eren les dels tècnics i un públic amb ganes de festa embogia en sentir el patró rítmic de “la clave” donant pas a la cúmbia En mi cabeza. “Bona nit Barna querida”. Entre el públic, una majoria d’argentins i sud-americans que es podia detectar fàcilment escoltant les converses del voltant i observant els balls que s’escampaven per tota la sala. Balls que catalans avorrits com jo només ens plantegem com a opció a partir de les 3, 4 de la matinada amb 3, 4 gintònics a sobre. Per fortuna de Johansen i de l’espectacle, dimarts aquesta espècie érem minoria i ens concentràvem als costats de la sala intentant apoderar-nos d’un tros de columna on poder-hi recolzar l’esquena dissimuladament. El so del txarango guiava la banda en cançons com Baja a la tierra o Ni idea, just abans que el músic presentés orgullós És como el dia, “la canción que canto con mi hija” i que van enregistrar conjuntament pel seu penúltim àlbum Mis Américas, Vol. ½ (Sony Music, 2016). Una de les virtuts del cantautor nascut a Alaska és el seu eclecticisme en els estils, que s’expressa en cançons tan diverses com Tu ve, Cumbiera intel·lectual o Che Donalds Mc Guevara, tema en que, a través de versos rapejats, reivindica a Che Guevara i en crítica la comercialització que s’ha fet de la figura del revolucionari després de la seva mort.

Hi ha artistes que parlant-te sobre el que han viscut aconsegueixen crear cançons universals que quan les sents sembla que parlin de tu, d’aquelles que fàcilment es converteixen en banda sonora d’una relació, trencament, d’uns anys o d’una vida. Em refereixo al que ens passa aquí quan escoltem les lletres de Mishima, el 1999 de Love of Lesbian o un tema de Pau Vallvé. Doncs Kevin Johansen és d’aquests, i escoltant la intensitat amb la que la majoria del públic cantava les seves cançons quedava demostrat. Segur i amb bon gust, l’artista guiava el concert cap on calia, passant per fases molt diferents: des d’una Amor finito sol a veu i txarango, fins a una invasió consentida d’escenari per ballar junts Cumbiera Intelectual o un dels finals de concert més entranyables que servidor ha vist, amb Johansen i els altres tres músics acostant-se tímids a cantar els versos de Fin de fiesta. El més aclamat dels quatre amb molta diferència, l’etern bateria de 79 anys, Enrique Roizner, amb qui Kevin Johansen porta compartint escenari més de 17 anys.

Des del punt de vista musical, el concert va permetre al públic redescobrir cançons des d’una nova perspectiva, en que ritmes llatins com la cúmbia prenien el protagonisme i en transformaven les dinàmiques. Amb un so sobri que no necessitava de virtuosismes ni grans arranjaments, els quatre músics aconseguien trobar l’equilibri perfecte entre la festa i els moments de calma que precisaven alguns temes. Finalment amb Sur o no sur i Guacamole l’artista tornava a despertar la sala barcelonina per acabar un concert complet i sorprenent que, afortunadament, va tenir més passos de ball que cadires i va aconseguir una cosa tan difícil com és donar-li carisma a un vespre de dimarts.