Barcelona va tornar a omplir-se de música durant les festes de La Mercè, que enguany van tenir Manchester com a ciutat convidada. I es va notar: l’esperit musical de la ciutat anglesa va planar sobre una programació que, com és habitual, es va repartir entre el BAM (Barcelona Acció Musical), amb la seva aposta pels sons emergents i arriscats, i Mercè Música, pensat per arribar a tothom amb propostes més populars.
La setmana va començar amb força. A la plaça Catalunya, Pussy Riot van deixar clar que un concert també pot ser un acte polític. Una posada en escena crua i directa, que va sacsejar el públic des del primer minut. I tot seguit, al Moll de la Fusta, Lido Pimienta va portar color i ritme amb una barreja de sons caribenys, electrònica i molta personalitat que va fer ballar a més d’un.
L’endemà, un dels moments més especials va arribar a la plaça Major de Nou Barris, amb la Orquestra Vozes —una orquestra simfònica formada per nens i joves— acompanyant La Maria. La força de les cordes i els vents donava ales a una veu que recupera el cant valencià i el porta a territoris nous. Tradició i futur, de la mà.
El divendres va ser un autèntic carrusel de propostes. A l’avinguda de la Catedral, Chloe Slater va desplegar un pop fresc i descarat. A la Rambla del Raval, Dis Fig va embolcallar la nit amb un set fosc i experimental que atrapava com un somni inquietant. De tornada al Moll de la Fusta, Martha Da’ro va encendre l’ambient amb la seva barreja de rap, soul i afrobeat, pura energia i carisma. I el mateix escenari va acollir Villano Antillano, que va fer vibrar la multitud amb reggaeton combatiu i sense filtres, convertint l’espai en una autèntica festa.
El dissabte va estar marcat per veus femenines que obren camins nous. A l’Antiga Fàbrica Damm, Fillas de Cassandra van emocionar amb una reinterpretació del folklore gallec. Als jardins del Doctor Pla i Armengol, Anna Ferrer va oferir un recital íntim i proper, com si cantés només per a cada persona del públic. I ja de nit, al Moll de la Fusta, Elsas van sacsejar l’escenari amb un directe potent d’electrònica i actitud que va encandilar el públic i els va deixar amb ganes de més.
I va arribar el diumenge, amb la sensació que la festa s’acabava però encara quedaven emocions per viure. A l’Antiga Fàbrica Damm, St. Frances va aportar un pop lluminós, mentre Gigi Ros transmetia frescor amb un repertori directe i vibrant. El tancament va ser per a Verde Prato, que amb la seva veu hipnòtica i les cançons en euskera va envoltar l’espai en una atmosfera molt especial, un final a l’alçada de la celebració.
Aquest any, La Mercè ha tornat a demostrar que la música no és només un complement de la festa, sinó el seu cor. Entre propostes internacionals, artistes locals i descobriments inesperats, Barcelona s’ha convertit en un gran festival urbà on conviuen estils, generacions i públics diversos. Un mosaic sonor que confirma que, més enllà dels castells i els focs artificials, la Mercè també es viu —i es recorda— a través de la música.
Autor de este artículo
Aitor Rodero
Antes era actor, me subía a un escenario, actuaba y, de vez en cuando, me hacían fotos. Un día decidí bajarme, coger una cámara, girar 180º y convertirme en la persona que fotografiaba a los que estaban encima del escenario.
