La Polla Records: Els punkies tenien raó

Que els punkies tenien raó fa temps que ha quedat demostrat. Per si de cas, La Polla Records ha tornat als escenaris a recordar-nos-ho una vegada més, coincidint amb el seu 40è aniversari. En una roda de premsa el 13 de març, el grup anunciava el seu retorn amb la gira Ni descanso, ni paz!, després de setze anys d’inactivitat. Les ciutats triades eren València, Madrid, Bilbao, Barcelona durant el 2019 i vuit concerts més a Sud-Amèrica al 2020. En aquests mesos, els seguidors del grup basc havien pogut amenitzar l’espera amb entrevistes imperdibles d’aquest gran gurú del punk que és Evaristo Páramos o un disc homònim al nom de la gira que revisita els grans èxits del grup i ens regala una nova cançó. El moment més esperat amb diferència però, era tornar a veure “La Polla” sobre l’escenari. Dissabte als voltants del Palau Sant Jordi els records es barrejaven amb gots de kalimotxo, desenes de llaunes a terra i grups de vells amics que s’abraçaven més del que sospito que és habitual. L’eufòria superava la nostàlgia amb molta diferència però.

És un tòpic que s’ha dit a cadascuna de les entrevistes i articles d’aquests últims mesos, però realment i per desgràcia, la vigència de les lletres del grup d’Agurain avui dia és un fet indiscutible. Amb la ultradreta passejant-se per les televisions, el congrés i els carrers del país amb total impunitat, una violència policial igual de desproporcionada que de justificada pels governs o La Justícia a qui ja cantava La Polla al 1987, fent de les seves, es fa difícil que no et vingui al cap la veu d’Evaristo. Tornant al dissabte, el concert tenia un convidat d’autèntic luxe com era El Drogas, que es va encarregar d’encendre el Palau amb cançons com una primera Okupación, Animal caliente, En blanco y negro o No hay tregua. Amb el recinte ple a vessar i unes primeres files que abans que el grup sortís ja es es movien com si hagués començat el concert, es van apagar els llums i dues creus cremant van iluminar-se a les pantalles del costat de l’escenari. Amb una samarreta en que s’hi podia llegir “Obrero de derechas tonto seguro”, Evaristo i companyia van aparèixer a l’escenari per fer esclatar definitivament el Palau amb Salve. La poca gent que quedava asseguda a les grades va aixecar-se al de cop, i absolutament tota la platea es va convertir en una autèntica olla de pressió que cantava a ple pulmó cada paraula. L’eufòria no va recular en cap segon d’un inici amb cançons com Así es la vida, Chica yeye, Delincuencia o la recent Ni descanso ni paz, que havia estat degudament apresa per l’ocasió. Armats amb un repertori de més de 40 cançons i gairebé dues hores de concert, el grup va repassar totes les seves cançons indispensables.

Tot i que himnes com Txus, Carne pa’ la picadora, o el moment més apoteòsic del concert amb Ellos dicen mierda i No somos nada, van fer pujar els decibels de l’espai, no hi va haver cançó en tot l’espectacle que el públic no cridés i celebrés com un gol en sentir els primers acords. Mentre Evaristo col·locava davant del bombo de la bateria una bandera de Xile que li havien fet arribar, el públic continuava cantant i batent el rècord de més cigarros (i el que no són cigarros) encenent-se dins d’un recinte on està prohibit fumar. Per sorpresa de tothom, Evaristo Páramos, dissabte no tenia ganes de parlar ni fer grans discursos, i van ser comptades i anecdòtiques les seves intervencions entre cançons. Si hi va haver algun punt negatiu de la nit, per dir-ho d’alguna manera, potser va ser aquest, però tenint en compte com de cara va la llibertat d’expressió en aquest país, i pensant en els seguidors sud-americans de La Polla que els volen escoltar al 2020, potser ja tocava això. La nit va acabar amb un últim bis amb La justicia, Johnny, La llorona i Odio a los partidos, i recordant-nos que, si mai algú oblida contra qui o què s’ha de seguir lluitant (sembla que durant uns quants anys més) només cal posar-se una cançó de La Polla Records i li tornarà la memòria.