En l’art, en la literatura, en la dansa, en el cinema. En tots els àmbits sempre han existit figures que han aportat coneixements transcendentals a cadascun dels seus camps, que han fet ressonar el seu nom per tot arreu. Però que, curiosament, no han passat a la història amb el reconeixement popular que les seves obres mereixerien. En la indústria musical, una d’aquestes figures és la de Les Paul.
A alguns us sonarà el seu nom, altres el coneixereu per les seves guitarres o pel seu pas pels escenaris, però segurament només uns pocs coneixereu la plenitud de la seva projecció artística. I és per això que avui, en celebració del 105è aniversari del seu naixement, recorrem la trajectòria del mestre de Wisconsin que va perfilar el so del rock and roll des de totes les seves cares i viatgem per les històries i aventures de grans guitarristes amb una Les Paul a les mans.
Fusta, cordes i un nou so
Ja feia un temps que Les Paul havia estat jugant i provant amb la seva guitarra quan el seu inconformisme sonor el va portar a la fàbrica Epiphone, el 1941. Els seus amics que hi treballaven li van obrir les portes els diumenges, quan la fàbrica estava tancada, perquè pogués treballar en la creació d’una guitarra amplificada elèctricament, sense retroalimentació i amb un volum i to ajustables. La seva nova joguina? The Log: una guitarra feta a partir de pi, pastilles casolanes, un pont, cordes, una Vibrola i el coll d’una Epihone Broadway.
No semblava una guitarra, però va aconseguir el so que buscava des de feia temps i va meravellar el públic en les seves primeres actuacions amb ella. A qui no va impressionar va ser a Gibson: en un primer moment, es va mofar de la forma d’aquesta guitarra elèctrica de cos sòlid que els va presentar Les Paul. No va ser fins al cap de deu anys, coincidint amb la comercialització de les primeres Esquire i Broadcaster de Fender, que Gibson es va veure impulsat a acceptar la idea de Les Paul i van començar a treballar estretament en el disseny i la creació dels seus primers models Gibson Les Paul.
Des de 1952, quan es va posar a la venda, fins avui dia, la Gibson Les Paul s’ha mantingut com una de les guitarres més venudes en tot el món i, sobretot, com una de les més populars entre els grans músics. Ho veurem.
Sobre els escenaris
No només va explorar la guitarra des de les seves interioritats, sinó que també la va dominar per fora. Licks, riffs, punteig, progressions d’acords: el caràcter innovador de Les Paul també va lliscar amunt i a baix dels trasts de la guitarra en forma d’un estil musical únic que va eclipsar els seus contemporanis i va inspirar generacions futures.
Des de petit va ser un autèntic cul inquiet: molt influenciat per l’estil de Django Reinhardt, va aprendre a tocar la guitarra pel seu compte i a finals dels anys 30 va estrenar-se als escenaris juntament amb Jim Atkins i Ernie Newton. No els va anar gens malament. El trio musical va passar d’aconseguir petits espais en programes de ràdio locals a tocar per artistes de la talla de Nat King Cole, The Andrews Sisters o Bing Crosby, amb qui van gravar It’s Been a Long, Long Time: hit del 1945. Aquell mateix any i els següents 15 per endavant, Les Paul i la seva dona, Mary Ford, es van convertir en un duo musical que va triomfar allà on anava: programes de televisió, de ràdio i números 1 en les llistes musicals. Amb una sòlida carrera que va col·locar el seu nom al Hall of Fame, Les Paul va gaudir dels escenaris fins als seus últims anys. En solitari, o tan ben acompanyat com en aquest concert.
Mama, aquesta no és meva
En aquests anys d’èxits, nombroses discogràfiques com Decca Records li van obrir les portes i una vegada més el seu geni innovador es va estendre més enllà de la guitarra i els escenaris. Ara, cap als estudis.
Ni els diners, ni la fama, ni els Top 10. El que va fer que Les Paul se submergís en el món de la producció i l’experimentació sonora va ser la seva mare i el moment en què va confondre un dels temes del seu fill amb un d’en George Barnes. Cansat que les seves cançons sonessin igual que la resta, va convertir el garatge de la seva casa de Hollywood en el seu propi estudi de gravació, per on van passar una riuada d’artistes en recerca de sons que marquessin la diferència. El seu afany perfeccionista i revolucionari el van conduir a estudiar i tantejar amb nombroses tècniques de gravació pioneres. Combinacions de sons, sobreposició de pistes, experiments amb micròfons, creació de nous aparells… i fins i tot un Grammy per la seva aportació al camp de la gravació.
“Jo et vaig conèixer molt abans que tu em coneguessis a mi”
Més enllà del gran nombre de músics que han lloat la figura de Les Paul −per fer-se una idea, només cal consultar l’elenc d’artistes que van participar en el concert homenatge Les Paul and Friends de 1991−, la seva gran obra, la mítica Les Paul, el fa corresponsable d’algun dels episodis i melodies més rellevants de la història de la música contemporània, lligant el seu nom al de molts dels grans guitarristes que coneixem avui en dia.
Per a molts joves europeus nascuts de la depressió de la postguerra, l’esperança es proclamava per les ones de les emissores de ràdio. Eren els anys 50 i tota una generació de joves somiava amb un futur millor que el que havien viscut els seus pares. Eren molts els que buscaven refugi en aquelles melodies que arribaven de l’altra banda de l’oceà: Carl Perkins, Bo Diddley, Fats Domino o el duo Mary Ford & Les Paul entre d’altres. Tal com diria Keith Richards a Les Paul en un concert per a una reduïda audiència: “jo et vaig conèixer molt abans que tu em coneguessis a mi”.
Amb l’esclat dels anys 60, molts d’aquests joves van saltar a l’acció. Aleshores, el rock and roll amb segell britànic va construir-se a ritme de les guitarres Gretsch; Rickenbacker; alguna Epiphone d’aquells més afortunats; i les desaparegudes Resonet Futurama, per aquells amb menys recursos.
Tanmateix, sobre la segona meitat de la dècada, i gràcies a la forta projecció que el pop britànic havia tingut a escala mundial, les formacions van cercar una evolució en el seu so. Una evolució artística en què la popularització de dues guitarres força més versàtils, la Strato i la Les Paul, van acompanyar el creixement dels grans guitarristes del moment, convertint-se en part essencial de la creació d’un nou so a finals dels seixanta i principis dels setanta.
La Les Paul i l’anecdotari del rock and roll
Els més destacats músics d’aquell moment van flirtejar tant amb l’obra de Leo Fender com amb la de Les Paul. Per a molts d’aquells músics la guitarra que aleshores escollirien es convertiria en una companya inseparable per a tota la seva carrera. L’aparició de la Gibson Les Paul de la mà de les més reconegudes figures del rock la convertirien en la gran icona, tant sonorament com visual, que és al dia d’avui. Hi ha certs noms, però, que despunten especialment en la seva particular relació amb aquest instrument.
L’agost de 1968 Eric Clapton, que ja era addicte a les Gibson, es va enamorar d’una peculiar Les Paul color cherry d’un aparador a Nova York. El mite al voltant d’aquesta guitarra neix de les múltiples anècdotes que se li atribueixen. La batejada amb el nom de ‘Lucy’ seria regalada a George Harrison, tocada de nou per Clapton a While my guitar gently weeps, robada de l’apartament de Harrison i recuperada mesos després a la Guadalajara de Mèxic.
L’any 1970 Clapton grava Layla and other assorted love songs amb el virtuós Duane Allman. Tot i que aleshores ‘slowhand’ ja lluïa la seva Stratocaster Brownie, la Les Paul Goldtop d’Allman va tenir un paper principal en la construcció del so tan característic de l’òpera prima de Clapton. Les dues guitarres van construir un sofisticat diàleg que resulta un exemple perfecte per a entendre el contrast de tots dos instruments en la construcció del so de tota una era.
Fins a la seva prematura mort l’any 1971 Allman es va mantenir fidel a la Les Paul convertint-la també en una icona per a les formacions de rock sureny, com ZZ top o, evidentment, Derek Trucks.
Clapton no era només addicte a les Les Paul, també era addicte a substàncies de tota índole, especialment a l’heroïna. Per això el 1973 Pete Townshend el va empènyer al concert que el retornaria als escenaris, el Rainbow Concert. Mentre que a Clapton se’l va veure amb la ja recuperada ‘Lucy’; Townshend va exhibir una guitarra poc habitual en ell per aquella època, una Gretsch 6120. Per aleshores, el guitarrista de The Who ja era especialista en “testar la fiabilitat” de les seves guitarres a l’escenari, la majoria d’elles Les Paul. No es pot dir que fos bon ambaixador d’aquestes, cap d’elles van durar suficients concerts per a convertir-se en icones. Com explica en aquest vídeo, finalment va acabar decantant-se per les Fender, ja que, un cop destruïdes “les podia tornar a encolar i utilitzar-les més d’una sola vegada”.
No podem enumerar totes les anècdotes en les quals l’obra del mestre de Wisconsin ha jugat un paper principal. Que sigui impossible incloure tots aquells noms que es poden trobar a faltar en aquest article −Slash, Peter Frampton, Gary Moore, Jimmy Page o Steve Jones per anomenar-ne només alguns− és el millor exemple de la infinita influència de Les Paul en la música contemporània.
És ben difícil acabar aquest homenatge amb la solemnitat que aquesta figura mereix, però, pensant en els temps que corren, sembla adequat deixar que sigui Les Paul qui ho faci, novament, inspirant tota una generació que, com la joventut dels anys 50, també espera l’arribada d’un futur que es pronostica incert.
Imagen de portada © Jhonatan Medina
Autores de este artículo
Savina Muros
Pol Segarra
Escric com parlo, però parlo més que escric. Barcelona, la música i conèixer la gent que les fa possibles són les meves aficions preferides. Natiu digital que adora la música en format físic. En els meus millors somnis soc membre de The Band i no existeixen els smartphones.