A veces lo mejor es pararse en seco y escuchar. Por eso de vez en cuando pedimos a lxs músicxs que se expresen y que cuenten su historia por ellxs mismxs. Sin guión, sin preguntas. Simplemente les damos espacio y ellxs hablan. Ahora es el turno de L’Hereu Escampa. En este caso, los autores catalanes nos explican cuál es el significado del nombre de la banda y cómo les surgió esta idea.
En moltes ocasions, una pregunta amb la qual ens hem hagut d’afrontar és d’on prové el nom de L’hereu escampa i quin és el seu significat. Potser aquest és el moment i el format oportú per explicar el seu origen, el seu ús i perquè ens el vam apropiar per donar nom al grup. Seré poc rigorós per tal de fer-ho més amè.
Podem trobar definicions que diuen que ser un hereu escampa és equivalent a ser algú que no tindrà mai res, que tot ho deixa perdre i ho malgasta en qualsevol caprici i que, per tant, no podrà estalviar mai res.
Bé, crec que amb aquesta afirmació hedonista ens hi sentim bastant identificats. No sabem com ho fem, però ens costa arribar a final de mes, però mai ens faltarà a taula un bon menjar.
I és que res pot donar més sentit al projecte que un dinar, una bona sobretaula on es discuteix, es crida i es desvarieja sobre el sentit de la vida i a vegades, sobre la música. Una forma de generar vincles i complicitat que després es traduirà en cançons.
Embriaguesa i empatxament de paraules i idees esbojarrades.
Trobem també que Santiago Rusiñol va escriure una obra dramàtica amb aquest nom, tot i que sembla que no va tenir tant èxit com amb altres obres. Fins i tot trobem poca informació a les xarxes.
I és que potser el personatge de l’hereu escampa representa aquella persona que ningú vol a la seva família ni vol tenir gaire a prop. Aquella bala perduda que ho engega tot a rodar. Que representa l’antítesi de serietat, rigor i serenor.
Aquest fragment extret d’un article de Xavier Amorós al Punt Avui ho exemplifica bastant clar.
“El personatge de l’hereu escampa havia estat sempre mal vist per la gent de seny i de prudència i, fins i tot, per la bona gent que pobla Catalunya i que se’ls suposava, emparats en aquestes preteses virtuts (seny, prudència i bondat), vells enemics de la picaresca, la picardia i la malversació i partidaris de l’austeritat i l’estalvi”
Nota: El més curiós de tot, és que en el moment d’escriure això m’adono que l’hereu principal de l’obra es diu Guillem, coincidència? Pura i dura.
En tot cas, el nom de L’hereu escampa no va sorgir ni de buscar al diccionari frases populars ni del llibre de Rusiñol, sinó que surt de l’herència de frases dites familiars.
Des de petit, a casa, havia sentit a dir aquesta dita i m’havien assenyalat de ser un hereu escampa. Tan l’àvia com la mare i el pare em deien sempre que arribava tard a casa, que semblava l’hereu escampa. Llavors tot eren preguntes clar, on havia estat? Què havia fet i amb qui? Etc, etc.
El fet era que o bé havia estat jugant tot el dia pel carrer i no em veien el pèl fins a l’hora de menjar (una cosa sagrada, això sempre) o bé perquè de més gran, estava amb els amics fent voltes ves a saber on i ves a saber que fent i apareixia quan em donava la gana.
Era aquest el moment el que em deien: ja ha arribat l’hereu escampa!
I a mi se m’escapava un somriure murri i trapella. M’havia guanyat com a mínim el títol d’hereu. Entre el bé i el mal. Sabia que en el fons m’ho deien amb amor i estima.
Després de preguntar d’on havien tret aquesta expressió, la resposta va ser que l’havien sentit tota la vida que era una cosa que es deia d’algú que no parava mai per casa, sempre rondant i que a més a més malgastava els diners.
Més endavant discutint quin nom posaríem al grup (que havíem començat aquell estiu calorós del 2010 en Guillem i jo, sense rumb ni premissa) va sortir el nom de l’hereu escampa i de seguida ens vam sentir identificats. Desgavellats i atrotinats en un Manlleu que no perdonava.
Així doncs, posar aquest nom al grup era una forma d’homenatjar l’amor i el vincle familiar, de portar al nostre terreny el que ens era més proper i pur. L’amor i l’escalf. Reflectia perfectament l’esperit i essència del grup.
Carles Generó, L’hereu escampa juntament amb Guillem Colomer.
Autores de este artículo
